Informació confinada
Una enquesta situa l'Exèrcit i els Cossos de Seguretat com les institucions més ben valorades en aquesta crisi. I gairebé el 90% dels espanyols pensa que l'Executiu ha de seguir les propostes dels experts
La primera víctima d’una guerra és la veritat. Per això la informació queda tocada de mort. La substitueix la propaganda, “l’art de convèncer els altres d’una cosa en la qual no es creu”, segons Abba Eban. Sabia del que parlava.
Considerat un dels fundadors de l’Estat d’Israel, va ser membre del servei d’intel·ligència de l’Exèrcit Britànic durant la Segona Guerra Mundial. Es va fer càrrec de les relacions del Regne Unit amb la Comunitat Jueva, va assumir la formació i l’equipament d’una unitat clandestina especialitzada en insurgència i sabotatge, es va enrolar en el Departament d’Informació de l’Agència Jueva, per a la qual va ser observador dels debats sobre la qüestió palestina a Nova York, i va passar a ser el primer representant oficial de l’Estat d’Israel davant de l’ONU. Ho va compatibilitzar amb l’ambaixada del seu país als Estats Units. Amb una experiència com aquesta a ningú se li escaparà que va saber narrar els esdeveniments viscuts des de la subjectivitat de la seva mirada, la convicció dels seus ideals i la força del seu interès. Els documents secrets desclassificats sobre la Guerra dels Sis Dies demostren la seva capacitat retòrica així com la seva facilitat tant per a l’èpica com per a l’advertència. Algunes de les seves frases han quedat per a la història i molts dels seus titulars per a l’antologia. Com la seva definició de propaganda, esmentada més amunt.
Fa un mes i mig, quan els líders europeus es van adonar que el coronavirus anava de debò i s’havia convertit en un enemic que calia derrotar, van decretar l’estat de guerra. Verbalment, és clar. Buscaven algun referent del passat que els permetés crear un clima adequat per a una situació nova tan rellevant com imprevista. Una situació idònia a l’estat d’alarma. I va ser així com el llenguatge bèl·lic va venir a habitar entre nosaltres. No cal insistir-hi. Ja se n’ha dit i escrit prou, tot i que els uniformes i les seves medalles continuen protagonitzant rodes de premsa en les quals predominen els llistats de sancions, els actes d’incívics i l’advertiment que on hi hagi un delinqüent, hi haurà la policia. Frase textual. A Catalunya es recita la mateixa lletania, només que amb indumentària civil i intencionalitat partidista.
Des d’un punt de vista ciutadà, no sembla que preocupi excessivament. Al contrari. Una enquesta del diari 20 Minutos situa l’Exèrcit i els Cossos de Seguretat com les institucions més ben valorades en aquesta crisi. La ministra de Defensa s’emporta la medalla d’honor del Govern i segons el CIS gairebé el 90% dels espanyols pensa que l’Executiu ha de seguir els passos proposats pels experts. En l’àmbit policial, la contundència de la llei mordassa, encara que no estigués prevista per a una emergència sanitària. Sort que en l’àmbit científic les opinions que compten no són les contundents. No encara.
Seguint els cànons bèl·lics, tot allò susceptible de ser notícia passa, a més, pel filtre de la manipulació, s’exagera, desorbita i es converteix en arma llancívola. En defensa pròpia o com a instrument d’atac. Els comunicats es vesteixen d’informes, les entrevistes semblen justificacions i les rodes de premsa deriven en un conjunt d’evasives que intenten dissimular la manca de respostes concretes a preguntes precises. Si no fos així, no caldrien tres quarts d’hora per dibuixar la situació i una hora i mitja per repetir-la. És el que hi acostuma a dedicar el president Sánchez. L’últim discurs d’Emmanuel Macron, en canvi, pràcticament no va superar els 20 minuts i el tan lloat del president alemany no en va durar més de cinc. Quan se sap què dir, cal poc temps.
Si a això hi afegim les constants contradiccions públiques de polítics i científics sobre la necessitat o no de dur mascareta, l’existència i eficàcia dels tests, la prevenció prèvia i posterior a la malaltia i els límits del confinament social, així com la situació hospitalària real, no ens hauria d’estranyar que el 66,7% dels espanyols estigui a favor de restringir i controlar la informació perquè depengui d’una sola font oficial. I això ara que el 78% de la ciutadania diu que segueix l’actualitat amb més freqüència que abans de l’estat d’alarma. Ho revela un altre treball, en aquest cas de la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull, en el qual el 44,6% lamenta que la cobertura del coronavirus sigui sensacionalista i generi alarma social. També parla de la ideologia com un condicionant informatiu. Aquí les mirades es podrien desviar cap a alguns membres del Govern de la Generalitat que han perdut el pudor per exhibir descaradament l’atac com a millor defensa. No s’entendria així si les gestions pròpies no s’haguessin saldat amb l’estrepitós fracàs de les residències geriàtriques ahir i de discapacitats avui.
Conclusió: hem passat a ser la primera generació desinformada per excés d’informació. I propaganda.
