Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Estètica del confinament

Hem entrat a les cases. Intimitats i habitacions tronades, bosses als ulls i els set xandalls de l’apocalipsi han desfilat. No s’ha pogut mitigar la desfeta sota cobert

Una dona a la finestra durant el confinament.
Una dona a la finestra durant el confinament. EFE

Amuntegats els dies d’enclaustració han crescut els cabells, les ungles i les barbes, i els robinsons involuntaris s’han crispat o han caigut en la malenconia del rellotge sense piles progressivament.

Gràcies a l’estat d’excepció hem vist una caterva de músics i escriptors actuant per amor a l’art, infectats d’altruisme. Vídeos, les xarxes socials s’han omplert de recitals casolans. Els cantautors han esgratinyat les guitarres. A uns i altres se’ls ha demanat que ensenyessin els ateliers. Hem abusat del petit we are the world que traginen dins.

Una mica tothom. Fotografies de menjars i balcons, de lectures pendents, les manualitats de la canalla, llistes de trucs, trucs!, per esbandir l’avorriment. S’ha produït una allau estètica, d’objectes i actituds interposades entre el Jo i l’altri. I l’aura digital, ço és la genuïnitat que un es fabrica a la xarxa en condicions normals, és a dir el personatge, l’aura ha caigut en picat. Perquè hem entrat a les cases. Intimitats i habitacions tronades, bosses als ulls i els set xandalls de l’apocalipsi han desfilat. No s’ha pogut mitigar la desfeta sota cobert.

Definir-se és existir. Allò que tenim o perseguim parla per nosaltres. Ens distingeix. D’ordinari no és gaire difícil. L’un poda bonsais i l’altre aspira a ser poeta. Però el confinament imposat ha afegit un tret distintiu que no és original sinó comunal: l’absurditat del tedi.

A la novel·la El desert dels tàrtars (1940), el jove soldat Giovanni Drogo crema la joventut i la vida en una fortalesa fronterera, tot esperant una invasió que no s’esdevindrà. Sense invasió no hi ha guerra i sense guerra un militar no té cap sentit. Els pàries d’Esperant Godot (1952), Vladimir i Estragon, també s’encarnen en la monotonia. A La muntanya màgica (1924) Hans Castorp acaba mort d’avorriment, anestesiats els sentits, desposseït dels costums que el caracteritzaven. I Roberto de la Grive sent la feixuguesa del tedi al galiot ancorat a una milla de L’illa del dia abans (1994).

Tots ells no hi cauen fins que ja és massa tard: l’espera els esborra o ha passat a definir-los. Però que no hi hagi cap dubte. Si haguessin tingut internet segur que haurien penjat vídeos: Drogo fent guàrdies i flexions; els beckettians, selfis de ganyotes; Castorp, fotografies de mantes de quadres i paisatges nevats, i de la Grive, receptes de menjars exòtics. També haurien provat de no esborrar-se digitalment per continuar existint.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >