Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“Un documental no pot ser una acta notarial: li cal valor artístic”

El director del DocsBarcelona, Joan Gonzàlez, ha decidit mantenir el festival tot i la crisi pel coronavirus, però en format ‘online’ per protegir els treballadors

Joan Gonzàlez, confinat a casa seva durant l'estat d'alarma.
Joan Gonzàlez, confinat a casa seva durant l'estat d'alarma.

La crisi del coronavirus ha afectat tots els camps de la societat. La suspensió de concerts, d’obres de teatre, d’estrenes de pel·lícules o de festivals és la tònica. Alguns esdeveniments, però, són l’excepció. És el cas del Festival D’A (de cinema d’autor) i del DocsBarcelona, el festival de cinema documental, que en comptes d’ajornar-se manté les dates i se celebrarà online, del 20 a 30 de maig. El seu director i fundador, Joan Gonzàlez (l’Hospitalet de Llobregat, 1955), membre de l’equip inicial de TV3, on va desenvolupar part de la seva carrera al programa 30 minuts, és optimista i expectant davant del nou repte.

Pregunta. Va costar prendre la decisió de celebrar el DocsBarcelona tot i la crisi del coronavirus?

Resposta. Teníem clar que el faríem, el que calia era veure quan i com. Vam decidir fer-lo online perquè vam considerar que era la millor manera de protegir els llocs de treball del nostre equip. A més, aquest format no ens ve de nou. Aproximadament, un 10% de les pel·lícules que oferim al festival ja es feien online, amb una mitjana de prop de 8.000 espectadors. Ara ho hem demanat a les productores i a les distribuïdores i pràcticament hi han accedit totes (tret de les poques que han considerat que les seves pel·lícules s’han de veure en pantalla gran).

P. I els números surten?

R. No els hem fet. L’any 1 de les coses sempre és una incògnita. També hem de tenir en compte que ara els documentals estaran subtitulats també en castellà i que arribarem a tot l’Estat, però no a l’Amèrica Llatina, per drets d’exhibició. El 2019, el projecte global del festival el van veure 46.369 espectadors. Segur que el canvi ens afectarà de manera positiva en el futur, no sabem en quina mesura, però ho farà. Caldrà veure què s’haurà de potenciar, millorar... En aquest sentit, pot esdevenir una mena de laboratori molt interessant.

P. El cinema és dels gèneres menys perjudicats a l’hora de veure’l a casa? El teatre, per exemple, o un concert perden molt més...

Fa 20 anys només hi havia franctiradors, no existia un teixit, un ecosistema del documental

R. La transició és més tranquil·la, en principi. També penso que ara ja no parlem de veure cinema a la pantalla de l’ordinador, sinó en televisors cada cop més grans. Deixa de ser una experiència col·lectiva, passa a ser gairebé individual, però és diferent al teatre enregistrat, esclar. Igualment, la situació de crisi és evident. Les pèrdues en el sector es calcula que arribaran als 2.500 milions d’euros, i hi ha 300 rodatges aturats a Espanya.

P. El festival va néixer fa 23 anys per crear una cultura del documental. No existia? S’ha aconseguit?

R. Qui es va plantejar per què al sud d’Europa, en països com Espanya, Portugal o Grècia, als primers anys noranta, no hi havia aquesta cultura va ser el danès Tue Steen Müller [actual cap de programació del DocsBarcelona]. Tenia raó. Aquí hi havia franctiradors, com si diguéssim, un Jaime Camino o un Víctor Erice. Feien una gran obra i després... el silenci. Fa 20 anys no hi havia un teixit, un ecosistema del documental. Per això vam començar treballant amb els productors, perquè per crear aquesta cultura calia finançar-la. La cosa va funcionar perquè els productors van empènyer i es va despertar el talent. Han passat pel festival documentals que han lluitat pels Oscar, com Balseros (2004), de Carles Bosch, o La casa de mi abuela (2006), d’Adán Aliaga, que va guanyar el prestigiós festival d’Amsterdam, l’IDFA. Els últims anys hi ha hagut una frenada brutal, però ha estat per la manca de finançament que pateix el cinema.

P. S’ha consolidat aquesta cultura?

R. Un exemple il·lustratiu és el programa Sense ficció, de TV3. Va començar el 2008 programat a les 12 de la nit. Joan Salvat [el director] deia que era una hora difícil, però en realitat era la millor per anar creixent, i així va ser, fins que va acabar al primer time. D’altra banda, hi ha un a priori, que està clarament superat, i és el concepte que un documental ha de ser una cosa complexa. En cap cas. Això ho hem tingut molt clar al DocsBarcelona: no passem pel·lícules per al summe sacerdot, saberudes. Hem apostat per una programació per a tothom que té una mirada inquieta, que té curiositat. I queda oberta a qui després et diu: “Si és com una pel·lícula!”. És que és una pel·lícula! La construcció del públic és obligació de tota cinematografia.

P. En el documental és més important la part informativa o l’artística?

R. No hi ha una fórmula màgica. El documental és una pel·lícula que traspassa la pantalla. No és pur entreteniment, toca altres valors. El motor de la creació ha de ser la implicació del director. És molt difícil fer un documental per encàrrec. El director ha de tenir la necessitat d’explicar una història, però, a la vegada, aquesta història no pot ser una acta notarial, el seu desenvolupament ha de tenir un vessant artístic. L’any passat, al DocsBarcelona vam veure Aquarela, del rus Victor Kossakovsky, que per a mi és l’Stanley Kubrick del documental, un retrat de l’aigua. Més artístic que això...

P. Ara a Catalunya hi ha talent?

R. Sí, molt. Ventura Durall, Alba Sotorra, Carles Bosch... És gent que ha begut de les fonts del documental, que és un ofici diferent del de la ficció, igual que la publicitat n’és un altre... Només cal que pensem que fa dos anys Netflix va tenir 40 milions d’espectadors de documentals.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ