Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, el somni olímpic de Sarajevo

La capital bosniana vol anar de bracet amb la catalana pels Jocs d’Hivern del 2030, sota la premissa de la solidaritat del Districte 11 que impulsà Maragall i de la figura de Samaranch, mort fa 10 anys

Interior del pavelló Zetra, on es van fer les principals proves dels Jocs del 1984, malmès pels bombardejos. La instal·lació, avui reconstruïda, està batejada com a Hall J. A. Samaranch.
Interior del pavelló Zetra, on es van fer les principals proves dels Jocs del 1984, malmès pels bombardejos. La instal·lació, avui reconstruïda, està batejada com a Hall J. A. Samaranch.

Segons Aristòtil, l’amistat perfecta és la que mantenen aquelles persones que “s’assemblen per les seves virtuts”. Si l’aforisme valgués també per a les ciutats, serviria per explicar per què l’amistat de Barcelona i Sarajevo, forjada sota la pluja de morters que van martiritzar l’urbs bosniana a la guerra dels noranta, és profunda i duradora. Privades dels privilegis de la capitalitat, ambdues ciutats es van convertir en potents centres culturals a la segona meitat del segle XX. I ambdues van ser capaces d’escapar del risc de la letargia provinciana gràcies a un mateix projecte col·lectiu: l’organització d’uns Jocs Olímpics —el 1984, a Sarajevo, d’Hivern; el 1992, a Barcelona, d’Estiu— que serien definits com “els millors de la història”. Quasi tres dècades després, Barcelona i Sarajevo volen que unes olímpiades les tornin a “posar en el mapa”, però aquest cop potser de forma conjunta, amb una cocandidatura per als Jocs d’Hivern del 2030 que seria el gran somni de la capital de Bòsnia i Hercegovina.

Un projecte insòlit

No és la primera vegada que Barcelona es planteja presentar una candidatura als Jocs d’Hivern. Els intents dels alcaldes Jordi Hereu i Xavier Trias pels Jocs de 2022 i 2026, respectivament, van resultar fallits. El primer cop, perquè la candidatura no va rebre l’aval tècnic del Comitè Olímpic Internacional (COI). En el segon, el consistori va decidir congelar el projecte. Si la tercera és la bona, seria una candidatura inèdita per diverses raons. En primer lloc, perquè els Pirineus no han acollit mai una cita olímpica —és l’única gran serralada europea que no ho ha fet—. Però, sobretot, perquè mai abans a la història de la competició s’ha imposat un projecte de cocandidatura de dues ciutats de països diferents, un plantejament amb antecedents en els mundials i europeus de futbol. San Diego (EUA) i Tijuana (Mèxic) van estudiar aquesta possibilitat pels Jocs del 2024, però finalment van desistir.

“La idea de col·laboració va sorgir de la part catalana. La primera reunió va tenir lloc fa poc més d’un any en aquesta mateixa sala. I la va sol·licitar l’Eric Hauck”, recorda Saïd Fazlagic, secretari general del Comitè Olímpic de Bòsnia i Hercegovina. Probablement, una idea tan estrambòtica només podia sortir d’un personatge amb la trajectòria de Hauck, actual delegat de la Generalitat als Balcans. Hauck va cobrir durant mesos el setge de Sarajevo per al diari Avui, i després va treballar de funcionari al COI durant set anys. “Sarajevo és una ciutat especial per a mi. Aquí vaig arribar tot just sortit de la facultat a l’inici de la guerra. Va ser una experiència molt dura”, recorda Hauck, que va perdre el seu company i amic, el fotògraf Jordi Pujol Puente, en un atac de morter la primavera de 1992.

Aspecte exterior del llavors malmès pavelló Zetra. ampliar foto
Aspecte exterior del llavors malmès pavelló Zetra.

“Entenc que la idea pugui semblar una bogeria perquè no s’ha fet mai abans. Però té molt de sentit, tenint en compte els llaços emocionals entre les dues ciutats, i el fet que les seves instal·lacions són complementàries”, comenta Hauck assegut en un bar de la capital bosniana. Mentre que els Pirineus no disposen d’un circuit per celebrar les competicions de bobsleigh, luge i skeleton —les tres proves de descens en trineu en una pista en forma de tub—, Sarajevo comptava amb un dels millors del món als Jocs de 1984, i ara només caldria rehabilitar-lo. A més, també s’hi podrien disputar les proves de salt d’esquí. El tàndem està encara en fase d’exploració, i no es descarta que es pugui ampliar als Comitès Olímpics de França o Andorra per celebrar-hi alguna disciplina.

Si bé no hi ha un termini establert per a la presentació de candidatures, tot indica que hi haurà tres aspirants als Jocs Olímpics del 2030. Salt Lake City (EUA) i Sapporo (Japó), dues ciutats que jan han organitzat una competició olímpica d’hivern en el passat, s’enfrontaran a la candidatura catalana. Tot i que una altra ciutat europea, Milà, acollirà els Jocs del 2026, Hauck es mostra esperançat respecte a les opcions de victòria. “Els tècnics del COI ens diuen que tenim un bon projecte”, diu amb un somriure confiat.

La candidatura Pirineus-Barcelona —Hauck recorda que aquest és el nom oficial; la ciutat comtal hi posa només la marca— ja va rebre una primera avaluació positiva per part d’una delegació del COI el passat mes de setembre. De cara a la proposta final, el dilema principal és la inclusió de Sarajevo en el projecte, una decisió que correspon al comitè organitzador. Segons Hauck, tot depèn que les autoritats bosnianes presentin un pla seriós de finançament i sostenbilitat. “Aquí estem molt il·lusionats amb aquesta possibilitat. Però ara ens toca esperar”, exposa Fazlagic, un home d’ulls transparents i galtes rosades.

Samaranch, nom compartit

Quan a Sarajevo va començar el que seria un duríssim setge de 1.425 dies, el més llarg de la història contemporània, saldat amb la mort de 12.000 persones, a Barcelona s’engegà una gran campanya de solidaritat que culminaria amb la constitució de l’anomenat “Districte 11” de la ciutat. L’alcalde Pasqual Maragall va establir una estructura administrativa pròpia d’un districte —amb gerent, tècnics, administratius— per canalitzar tant l’ajuda pública com la ciutadana cap a Sarajevo. La seva seu allà seria coneguda com “l’ambaixada de Barcelona”. Però la solidaritat no s’acabà amb el final de la guerra.

De Samaranch es conserven objectes personals, com el seu anorac. ampliar foto
De Samaranch es conserven objectes personals, com el seu anorac.

“Va ser una reacció inesperada d’una ciutat europea en el context d’inacció de la comunitat internacional d’aleshores. Bòsnia, el 1995, era com la Síria o la Líbia d’aquests dies. Enguany, l’Ajuntament de Barcelona manté la cooperació amb la ciutat de Sarajevo en temes com la violència masclista i el suport a les cases de protecció a dones maltractades, i el treball continuat de Médicos Mundi”, explica David Llistar, director de Cooperació i Justícia Global de l’Ajuntament de Barcelona. En aquest marc de relacions, Barcelona i Sarajevo es van agermanar oficialment l’any 2000.

Entre els milers de catalans que es van abocar amb la capital bosniana, n’hi va haver un que va deixar un llegat especial: Joan Antoni Samaranch. “Aquí l’estimem molt. Ell era un home molt positiu i optimista que des dels Jocs de 1984 va mantenir un vincle emocional amb la ciutat”, recorda Edin Numankadic, el veterà director del Museu Olímpic de Sarajevo. De fet, assegura que la idea de crear el museu va ser del mateix Samaranch, la mort del qual farà deu anys el proper 21 d’abril.

Entre obres artístiques donades per l’ocasió —inclòs un quadre d’Andy Warhol i un de Picoletto— i tot tipus d’objectes i records de l’esdeveniment i els seus participants, la institució també va recopilar diversos objectes relacionats amb el llavors president del COI: fotografies, cartes i, fins i tot, un anorac grisós. “Aquest abric és el que es va posar a la inauguració dels Jocs del 1984, i després també quan va venir en plena guerra. Va ser tot just acabar les olimpíades de Lillehammer, i amb la finalitat de sensibilitzar el món pel setge que patíem. La ciutat no oblidarà mai aquest gest”, afegeix aquest ancià de posat elegant i digne.

Per això, es va rebatejar el pavelló de Zetra, on es van celebrar diverses disciplines el 1984, amb el nom de Hall J. A. Samaranch. El poliesportiu, que va ser bombardejat durant les primeres setmanes del conflicte, va acabar completament destruït per les flames. Samaranch va impulsar la recollida de fons per reconstruir el complex esportiu, que va comptar amb una generosa aportació per part de l’Ajuntament de Barcelona, reconeguda en una placa al costat de la portat principal. El pavelló es troba al costat de l’estadi on va tenir lloc la mítica cerimònia inaugural. Al pebeter hi torna a cremar la flama olímpica, potser amb l’esperança que Sarajevo aculli altra vegada la família olímpica durant la propera dècada.

Un desafiament mutu

L’organització dels Jocs Olímpics representa un desafiament per a totes dues ciutats, tant des del vessant econòmic com logístic. Segons Hauck, el cost mitjà de l’organització d’uns Jocs d’Hivern se situa al voltant d’uns 1.500 milions d’euros, dels quals el COI n’aporta prop de 900 gràcies als contractes de patrocini de llarga durada ja signats. La resta ha de sortir dels patrocinis propis, el merchandising i la venda d’entrades. “Les noves normes del COI insisteixen que els Jocs han de ser sostenibles en matèria ambiental i deixar un llegat durador. Un dels punts forts de la nostra candidatura és que caldrà fer poques infraestructures noves i serà completament sostenible des del punt de vista ambiental”, comenta el representant de la Generalitat, una institució que ha fet seu el projecte, si bé compta també amb el suport de les altres administracions.

L’icònic tub per al ‘bobsleigh, malmès per les bombes. ampliar foto
L’icònic tub per al ‘bobsleigh, malmès per les bombes.

Tot i que Fazlagic no precisa una xifra, considera que la inversió en infraestructures necessària a Bòsnia seria assumible. “La quantitat és elevada per a la nostra economia, però no és impossible aconseguir-la. Comptaríem amb el suport financer del cantó de Sarajevo, el més ric del país. A més, caldria atraure inversions estrangeres”, admet aquest exjugador de futbol. Sens dubte, l’obra més emblemàtica seria la reparació de la pista de bobsleigh, luge i skeleton. La guerra va destruir pràcticament totes les instal·lacions olímpiques, però un 70% ja han estat restaurades. El circuit de bob està situat a la muntanya de Trebevic, amb unes vistes impressionants de la ciutat, a la qual està connectada a través d’un telefèric.

“Ara mateix només podem utilitzar el circuit quan ve el bon temps, i fent servir trineus adaptats amb rodes. La instal·lació no té compressors de neu”, es queixa Senad Omanovic, president del Comitè Olímpic de l’especialitat i també seleccionador nacional. Mentre parla, un parell de joves passegen tranquil·lament per damunt la pista, una mena de tub de ciment semicircular. Recórrer els seus 1.570 metres de longitud s’ha convertit en una atracció per als habitants de Sarajevo. “És una de les meves activitats preferides a la ciutat”, apunta Saïd, un enginyer esprimatxat.

El projecte podria unir en el mateix objectiu un país encara dividit per la guerra

Colonitzada per la molsa i decorada amb grafitis colorits, la pista ofereix un aspecte poc edificant. A més, en alguns punts es poden apreciar esvorancs d’un pam provocats pel les explosions de morter. No en va, el front va travessar-la durant mesos. Però, segons Omanovic, les aparences enganyen. “La Federació Internacional de Bobsleigh va fer un estudi l’any 2002, i va establir que no seria gaire costós ni difícil rehabilitar-la. Està feta d’uns materials i amb un disseny de molta qualitat”, afirma, tot valorant el cost per sota dels 10 milions d’euros.

A tot Europa només hi ha una desena de circuits, i aquest és l’únic als països del sud. “El projecte no només beneficiaria els bosnians. Estaria obert als atletes d’altres països perquè s’hi poguessin entrenar. Llogant-la seria fàcil recuperar la inversió”, augura Fazlagic.

Tot i ser febrer en el moment de la conversa, només es pot trobar neu al cim de Trebevic, tota una advertència de cara als Jocs del 2030. “Els esports d’hivern seran els primers a desaparèixer. Són les altres víctimes del canvi climàtic”, rebla Haris Mrkonja, un periodista esportiu d’un canal de televisió local. Tanmateix, el responsable olímpic bosnià no sembla gens preocupat. “Les pistes de salt es troben al punt més fred de tota l’ex-Iugoslàvia. A més, en última instància, recorreríem a l’ajuda divina!: l’hivern del 1984, encara no havia nevat el dia abans de la cita olímpica, però aquella mateixa nit va caure la nevada més gran en anys”, explica amb un somriure.

L’aspiració de renéixer

Un quart de segle després, encara és fàcil percebre les empremtes que va deixar la guerra a la fesomia de Sarajevo: marques de bales o morters a les façanes, habitatges abandonats, algun balcó calcinat... “Aquestes marques no hi són per una voluntat de conservar la memòria històrica, sinó simplement per la manca de fons per arreglar-ho”, adverteix Ervin Tokic, un reputat guia turístic. A causa del llast de la corrupció, l’economia no ha aconseguit enlairar-se. Bòsnia figura entre els països més pobres d’Europa, i algunes estimacions l’assenyalen com el que té l’índex d’atur juvenil més elevat de tot el món: un 56%. Per això, molts joves volen emigrar. El país ha perdut mig milió d’habitants respecte als quatre milions registrats al final de la guerra. Un autèntic drama.

“La celebració dels Jocs donaria una empenta a l’economia de tot el país, perquè les millores en infraestructures no només beneficiarien Sarajevo. Ens cal un projecte engrescador que doni feina i esperances als joves”, apunta Halid Genjac, secretari general del Partit d’Acció Democràtica (SDA), la principal formació dels bosníacs, com es coneix la comunitat musulmana, majoritària a Sarajevo. El record dels Jocs de 1984 encara és molt present en la memòria col·lectiva de la societat; per això l’expectativa d’unes olimpíades el 2030 té un gran potencial mobilitzador.

Un detall de l'estat actual del tub per al ‘bobsleigh'. ampliar foto
Un detall de l'estat actual del tub per al ‘bobsleigh'.

“Aquells van ser els dies més feliços de la nostra ciutat. Ens va donar una injecció d’autoestima. Mai abans havíem rebut tants personatges de fama mundial. Recordo haver vist Kirk Douglas pel carrer quan vaig sortir a comprar el pa. En tornar, la meva mare es va burlar de mi... fins que va encendre el televisor i el va veure ella mateixa”, rememora Fazlagic amb una brillantor nostàlgica als ulls. En plena era socialista, aquella va ser la primera vegada que els ciutadans iugoslaus van poder tenir a les mans una ampolla de Coca-Cola. Per a Sarajevo, la cita olímpica va provocar un boom turístic els anys següents i va esperonar l’efervescent escena cultural de la ciutat.

Per a aquest dirigent olímpic, la importància dels Jocs va més enllà de l’àmbit econòmic: “Aquest projecte podria tenir el mèrit de tornar a unir darrere un mateix objectiu comú tot el país, encara molt dividit pel trauma de la guerra. De moment, totes les institucions li fan costat. És la màgia de l’esport”. Tanmateix, fins ara les competicions esportives no han servit per agermanar els bosnians, més aviat al contrari. “A les seleccions nacionals de Bòsnia els donen suport sobretot els bosníacs; molts serbobosnians i croats prefereixen les victòries de les seleccions sèrbia i croata, respectivament”, es queixa Mrkonja, el periodista esportiu.

Els acords de pau de Dayton van establir un complex sistema polític amb quotes de tipus ètnic per garantir la presa de decisions per consens. Per exemple, la presidència del país rota cada vuit mesos entre els representants dels tres principals grups ètnics del país —bosníacs, serbobosnians i croats—. La manca de confiança entre ells fa que la mateixa estructura tripartida es reprodueixi en moltes institucions, fins i tot en aquelles sense una forta càrrega política, com és el cas del Comitè Olímpic de Bòsnia.

“Dayton va servir per aturar la guerra, però no per construir un nou país. El sistema actual afavoreix els partits nacionalistes de cada comunitat, que s’han atrinxerat a les institucions a base de construir unes espesses xarxes clientelars i corruptes”, denuncia Jovan Divjak, militar serbobosnià venerat pels habitants de Sarajevo pel seu paper de general fidel en la defensa de la ciutat davant de les tropes sèrbies. Enmig del desencís, una invitació definitiva de Barcelona pels Jocs del 2030 podria caure de manera tan oportuna com aquella nevada la vigília de Reis. No li falta raó a la dita “un amic és un tresor”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >