Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Octogenaris

No hauríem imaginat mai que el supòsit ètic i jurídic de l'estat de necessitat ens seria desfavorable, i que a l'autobús de la vida, amb els anys que tenim, ens havia de correspondre cedir el seient

Roda de premsa de l'Estat per informar del coronavirus.
Roda de premsa de l'Estat per informar del coronavirus. EFE

Fa més de 500 anys, deia Jorge Manrique, que “todo se torna graveza cuando llega el arraval de senectud”. Però el Roto ho va resumir amb un cop de ploma i sense poesia: “Lo malo de la vejez es que llega en muy mala edad”. Sí, la veritat és que és la mala edat de les xacres i la pèrdua d'ímpetu. És l'edat de l'especial vulnerabilitat però també de l'experiència que donen els molts anys que es porten a l'esquena. Tot això ens proporcionava una certa preferència, com quan ens deixen el seient a l'autobús. Crèiem que això seria així per sempre i en tots els casos. Però llavors va arribar el coronavirus. Va començar a morir la gent per centenars i per milers. Els governs van prendre mesures més o menys encertades. Es va confinar a tothom. Els sanitaris van incrementar la feina i el sacrifici, i el seu risc, fins a límits inimaginables. De tot arreu sorgien iniciatives per afrontar la dramàtica situació. Els confinats aplaudien a les vuit des de les finestres. Les autoritats feien rodes de premsa d'informació sanitària amb una presència desproporcionada d'uniformes militars. Es passejaven custòdies amb capa pluvial per les teulades com mai s'haurien imaginat Buñuel ni Berlanga. Alguns irresponsables escampaven enganyifes estúpides, inquietants o desestabilitzadores. Va haver-hi eixelebrats que van intentar atiar l'odi querellant-se contra el govern, imputant-li la mort dels milers de morts. I, coincidint amb aquesta aberració jurídica, al Congrés s'exhibia l'escasíssima talla política d'alguns líders obcecats o oportunistes.

La prestigiosa Societat Espanyola de Medicina Intensiva, Critica i d'Unitats Coronàries (SEMICYUC) va fer públic un document de recomanacions ètiques per a la presa de decisions en la situació excepcional de crisi per la pandèmia a les unitats de vigilància intensiva (UCI). Es referia expressament a la situació de desequilibri entre les necessitats de ventilació mecànica i els recursos disponibles. Assenyalava una sèrie de mesures encaminades a procurar la millor atenció possible als pacients afectats pel coronavirus, incloent-hi el trasllat a altres hospitals d'altres ciutats, menys desbordats de pacients.

En aquesta situació, que qualificava de medicina de catàstrofe, plantejava el clàssic supòsit ètic i jurídic de l'estat de necessitat, que eximeix de responsabilitat qui per salvar un bé, o una vida, en sacrifica un altre o una altra, sempre que el mal causat no sigui pitjor que l'evitat. En una situació com aquesta indicava, com a última instància, la necessitat d'establir un triatge a l'ingrés basat a privilegiar l'esperança de vida més alta. Reconeixia que el triatge “pot ocasionar distrès moral i cures percebudes com a inadequades en els professionals que es vegin implicats en aquestes decisions”. No obstant això, indicava que davant de dos pacients similars s'havia de prioritzar, en el triatge d'accés a la ventilació mecànica intensiva, que són els famosos i escassos respiradors mecànics (VMI), la persona amb una millor perspectiva de quantitat i qualitat de vida. Es referia expressament als pacients de més de 80 anys amb comorbiditats, és a dir, amb altres malalties, cosa relativament freqüent en aquesta edat. Per a ells recomanava rebre preferentment màscara d'oxigen d'alta concentració, oxigenoteràpia d'alt flux, o ventilació mecànica no invasiva. Per tant, no recomanava la VMI per als octogenaris. En cap cas ha de ser criteri de triatge, segons aquestes recomanacions, la prioritat del moment d'arribada a la UCI. I concloïa que, en tot cas, és prevalent el criteri del metge. Amb un criteri similar, la Generalitat de Catalunya, en un document oficial de 24 de març, també emetia unes recomanacions entre les quals aconsellava oferir els recursos, si no arribaven a tothom, als pacients que més es puguin beneficiar en termes d'anys de vida salvats. I es referia expressament als pacients de més de 80 anys. Rebran, segons la recomanació, únicament oxigenoteràpia. La VMI a la UCI es recomana que es reservi prioritàriament per a menors de 75 anys.

No consten dades significatives que aquestes recomanacions hagi estat necessari atendre-les, ni el contrari, però per als octogenaris ha sorgit una nova inquietud. Freqüentment conviuen amb les seves xacres i les seves pastilles. Això, per llei de vida, no sol minvar. Per això, tard o d'hora, arriben a aquella situació de comorbiditat a la qual es referien les recomanacions que els posterga a la porta de la UCI i la VMI. Mai ens hauríem imaginat els octogenaris que el supòsit ètic i jurídic de l'estat de necessitat ens seria desfavorable, que a l'autobús de la vida, amb els anys que tenim, ens havia de correspondre cedir el seient.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >