Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Salut i malaltia a la Història

El cristianisme és responsable d’una idea molt generalitzada: epidèmies i malalties no són altra cosa que un càstig de Déu

El Doctor Bec de Roma, en un poema satíric escrit mig en llatí mig en alemany. Gravat de Paul Fürst, 1656.
El Doctor Bec de Roma, en un poema satíric escrit mig en llatí mig en alemany. Gravat de Paul Fürst, 1656.

Les relacions entre la salut i la malaltia, i la relació d’aquestes dues coses amb la filosofia o amb la ciència, han variat enormement d’una època a una altra, i, molt especialment, d’unes creences religioses a unes altres.

A l’Índia —sempre parlem de fets remots en aquests articles marginals— la medicina, o ayurveda, és el veda de la longevitat. Això presenta una certa similitud amb la concepció bipolar del taoisme, que ho explica quasi tot gràcies als dos principis del yin i el yang. Segons el tao —el curs eteri i dialèctic dels esdeveniments—, salut i malaltia són fenòmens contraris però interrelacionats: la salut i la malaltia són estats passatgers del microcosmos humà, que es corresponen amb els mateixos opòsits des del punt de vista del macrocosmos.

A la Grècia arcaica i clàssica es va considerar que la salut era “allò més desitjable” que es pot tenir a la vida —l’altre món era un concepte més aviat difús, com passa amb el judaisme antic—, i així ho llegim al fragment 255 de Theognis. És una idea que va de bracet, tant per a ells com per a nosaltres avui, amb la higiene, de la qual van ser uns grans defensor els grecs, i els romans encara més: idea molt republicana que es va difondre per tot el món romanitzat a través dels aqüeductes, el clavegueram i els banys públics (també d’influència àrab, poble net entre tots). Per als filòsofs del període daurat, al segle de Pèricles, la salut era una condició indefugible per assolir la virtut, cosa que després van discutir els estoics, que no consideraven que la salut fos un valor absolut, atès que les malalties no depenen de les accions ni de la voluntat dels homes. Les epidèmies eren atribuïdes a pol·lucions (miasmata) que portava l’aire i que la gent inhalava a les regions que n’estaven afectades, habitualment concentrades en espais limitats a causa de l’escassa mobilitat de les poblacions en aquell temps. Les grans ciutats, com el demos d’Atenes, sí que van patir les nefastes conseqüències d’una epidèmia de pesta, l’any 430 aC, de la qual Tucídides dona completa notícia al segon any de la Guerra del Peloponès. Els grecs suposaven que les pol·lucions eren enviades a la terra pel déu Apolo, responsable de la plaga que es va esdevenir a Tebes per culpa dels malfets d’Èdip, segons el mite que llegim a la tragèdia Èdip rei, de Sòfocles.

Així mateix, els grecs van forjar el terme de sophrosyne, equivalent a salut mental, moderació i autocontrol, fins arribar a considerar, tal com ho llegim a Èsquil (Les Eumènides, 535-537), que “la felicitat, tan desitjada i estimada per tothom, ens ve d’una ment saludable”. Sèneca, ja en el món romà del segle I, va anar més enllà, i va considerar a les Cartes morals, 72.7, que la saviesa de l’home docte equivalia a la veritable salut —pensament un bon tros excessiu i que la història ha desqualificat, perquè el món és ple de ximples, que en general tenen més bona salut que els savis, avui escassos i sovint xacrosos perquè no fan deport.

Tot això és molt diferent del que van pensar les religions monoteistes: el cristianisme és el gran responsable d’una idea encara molt generalitzada, segons la qual malalties i epidèmies no són altra cosa que un càstig de Déu. Si ara es pogués sortir de casa, és possible que moltes esglésies, les dels pobles en especial, fossin plenes a vessar de dones pregant. Aquesta idea, sempre vinculada al pecat, va tenir un relleu importantíssim arran de les grans epidèmies a l’edat mitjana i el Renaixement: quan la gent s’allunyava d’un malalt, ho feien tant com a mesura preventiva com com a menyspreu del pecador. La pesta bubònica —encara endèmica a Mongòlia, que mata per una pneumònia com els diversos coronavirus— o la pesta negra van més que delmar les poblacions al XIV —Petrarca la va viure, i potser per això va fer Elogi de la vida solitària—; la sífilis —que aquí és anomenada “el mal francès”, però a França “el mal napolità”, quan de fet va venir d’Amèrica— va fer molt de mal fins fa pocs anys; i els rebrots de la pesta a Londres, el 1665 —que decennis més tard va generar un Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe—, i a Marsella el 1720, van ser les primeres epidèmies que van implicar el millorament de les mesures higièniques i el confinament de les poblacions. Anterior a aquestes dades, a Romeu i Julieta (acte V, escena 2), de Shakespeare, quan es sospita de Fra Llorenç i de Fra Joan, que estan infectats a causa d’una epidèmia, hi llegim: “sospitant els guardes / que veníem d’un lloc brut de la pesta, / ens van tancar les portes; i no havent / pogut sortir, nostre viatge a Màntua / s’aturava” (trad. J. M. de Sagarra). Com els que ara s’obstinen a viatjar a la segona residència.

Per sort, tant el progrés de la filosofia racionalista —a partir de Descartes— com els avenços de la ciència —Van Helmont, Syndenham, Morgagni, Laennec (pare de l’estetoscopi, que aquests dies tots els metges porten penjat al coll), Claude Bernard, Virchow, Pasteur o Koch— van fer entrar malalties i epidèmies dins el marc de la fisiologia humana. I ara, la veritat, és cosa més segura posar-se en mans d’un metge especialista que encomanar-se a Déu Nostre Senyor. Les religions no ho solucionen tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >