Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Espanyolisme a la Barcelona del 1931

Les idees que defensaven els grups de què parla '¡Viva Cataluña española!' van ser reivindicats pel franquisme triomfant el 1939

Manifestació liderada por José Antonio Primo de Rivera per defensar la unitat d'Espanya davant de la proclamació de la República Catalana, el 7 d'octubre del 1934.
Manifestació liderada por José Antonio Primo de Rivera per defensar la unitat d'Espanya davant de la proclamació de la República Catalana, el 7 d'octubre del 1934.

Eren quatre gats, sovint mal avinguts. I no van tenir gaire rellevància política en els anys republicans. Tanmateix, les idees que defensaven els grups de què parla ¡Viva Cataluña española! van ser reivindicats pel franquisme triomfant el 1939. Ja fa anys Joan Maria Thomàs explicà amb precisió les trifulgues entre falangistes i carlins preparant l’entrada a Barcelona el 1939. Ara, José Fernando Mota fa retrocedir el lector a l’origen d’aquesta extrema dreta, un món en què conviuen diferents versions de tradicionalistes, restes de la Unión Patriótica, corporativistes, antics membres del sindicat lliure, falangistes i tot de petites organitzacions que formaven un submon de relacions personals a la Barcelona republicana.

Mota deixa en segon pla les discussions doctrinals i se centra a reconstruir una sociabilitat amb múltiples interconnexions i aiguabarreig de militàncies. És un relat molt ben escrit, una mena de retrat de família, en què apareix una successió de noms d’organitzacions, tant les obertament polítiques com les que eren simples tapadores. No només es parla dels primers falangistes o de grups previs, com la Unión Social Hispánica o el Partido Nacionalista Español, sinó que apareixen grups amb denominacions curioses, com un Partido Nuevo Catalán de Amor a España y al Orden (1933). I, el que és més important, l’articulació a través de diverses penyes, com la Peña Blanca o la Peña Nos y Ego.

Són grups de correligionaris minúsculs arrenglerats al voltant de líders amb poca ascendència social, però molt actius en els seus cercles més pròxims. Individus que se socialitzen també al voltant de l’esport, molt especialment la Peña Ibérica (les referències al RCD Español són força abundants). Davant la feblesa de les organitzacions, pren més rellevància el seguiment d’aquests líders amb poca tropa. En aquest sentit, l’aportació més singular del llibre és la voluntat d’anar oferint els perfils biogràfics de tots aquests personatges, en una mena de who is who de l’extrema dreta barcelonina.

'¡VIVA CATALUÑA ESPAÑOLA!'

Espanyolisme a la Barcelona del 1931

José Fernando Mora

Publicacions Universitat València

462 pàg.

25 euros

No és un apèndix fred, sinó que, tan bon punt van apareixent nous personatges, l’autor ens dona totes les dades possibles per encaixar-lo en el relat. És una feina ingent, que aporta molta informació inèdita i permet fer un retrat sociològic de les procedències, les professions i els itineraris polítics de tot aquell món. Aquí desfilen advocats, administratius, funcionaris, a més d’uns estudiants que són els cadells de distingides famílies conservadores, i també algun catalanista renegat. I molts militars i familiars de militars: “Hijos de militares que bebieron en sus hogares el fuego de la raza”, en expressió del falangista Luys Santa Marina. Comptaven amb connivències notables a les sales de justícia. I, tot i l’interès de José Antonio, no hi havia obrers.

Certament, tots aquests grups no van representar mai res de significatiu en el panorama barceloní. Cap èxit electoral, cap acte de masses rellevant, però en canvi sí que van fer soroll. Especialment a partir de 1933, els més joves es van decidir per l’enfrontament violent contra una Barcelona republicana i catalanista que se’ls feia molt difícil de suportar. Com diu l’autor, no van fer cap aportació doctrinal rellevant. Depenien molt de lideratges madrilenys, tot i que paga la pena citar l’aportació del pare Tusquets a l’hora de definir un clàssic: el contubernio judeo-masónico-comunista.

Més enllà d’això, les possibles diferències entre reaccionaris i feixistes es resolien gràcies a un mínim comú denominador: l’espanyolisme fervorosament anticatalanista. Santa Marina escrivia que Barcelona seria la millor ciutat d’Espanya “con una leve reforma —fusilamiento del 98% de los intelectuales catalanistas, y lo son todos—”. L’espanyolisme era l’argamassa bàsica, per sobre fins i tot de la religió. Per això els falangistes van arribar a dir: “Lo primero, España. Y sobre España ni Dios”. Horroritzats després de la victòria del Front Popular el febrer de 1936, van quedar subordinats absolutament als militars en els preparatius del cop militar, moment en què van mostrar novament la seva feblesa.

En definitiva, una completíssima recerca, peça imprescindible pel coneixement de la Barcelona republicana, i per situar en la llarga durada l’evolució d’una extrema dreta que va viure la República com un gran contratemps del qual es recuperaria ràpidament el 1939.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >