Selecciona Edició
Connecta’t

La veritable identitat d'‘El amante bilingüe’

El pintor Luis Claramunt va servir d'inspiració per a la novel·la de Juan Marsé, publicada fa trenta anys

Luis Claramunt a Sevilla el 1985.
Luis Claramunt a Sevilla el 1985.

El personatge va cobrar vida durant un aperitiu davant del mar. Devia ser l'estiu del 1983, segons Juan Marsé. Rosa Sender precisa que va ser a casa del cineasta Ricardo Muñoz Suay a Segur de Calafell (Tarragona), “el més generós” d'una colla d'estiuejants que capitanejava el poeta i editor Carlos Barral. Marsé ha afirmat en nombroses ocasions que Sender, psiquiatre i parella de l'escriptora Ana María Moix, va revelar en aquella trobada la història “d'un pacient seu esquizofrènic, català, de família molt catalana però que vestia, parlava i es comportava com un xarnego de llei”. “Aquella imatge es va fer obsessiva”, va explicar Marsé en una entrevista del 1990, i d'aquella obsessió va sorgir la novel·la El amante bilingüe. Trenta anys després de la seva publicació, Sender desvela que no es tractava de cap pacient, tampoc d'un desconegut. El personatge real que va alimentar la ficció va ser el pintor Luis Claramunt, tal com va recollir Josep Maria Cuenca a la biografia sobre Marsé, Mientras llega la felicidad (Anagrama, 2015).

El amante bilingüe “és una paròdia sobre la dualitat cultural de Catalunya. És la història d'una esquizofrènia”, resumeix avui Marsé. Joan Marés és un barceloní del carrer Verdi a qui abandona la seva dona, la Norma, una professora de català de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat. La Norma se sent atreta per homes oposats a la seva condició social. Marés decideix metamorfosejar-se en Juan Fanseca, un vell amic d'infància que sobreviu pluriempleat al carrer, “un murcià tort i ennegrit”: “Havia adquirit un vestit de torero maragda i or fet malbé a una botiga de disfresses del Raval i va decidir agafar com a préstec l'acordió de Marés. Tocava dret vibrants sardanes i El cant dels ocells amb un cartell al pit que deia ‘El torero emmascarat agraeix als catalans la seva proverbial hospitalitat’”. Si Marés és una variació del cognom Marsé, Juan Faneca és el nom de naixement de l'escriptor —Marsé és el cognom del seu pare adoptiu.

Marsé admet que va donar per fet que el personatge era un pacient de Sender. Ella corregeix el malentès: “Mai no he explicat res dels meus pacients. Va ser en una de les nostres tertúlies a Calafell, on coincidíem els Barral, Marsé, els editors Jorge Herralde i la seva dona, Lali Gubern, Mario Muschnick, Beatriz de Moura i Antonio López Lamadrid. Allà va sortir el nom de Claramunt”. “El coneixia perquè era amic del meu germà des que van estudiar plegats al Liceu Francès”, diu Sender, neboda de l'escriptor Ramón J. Sender, referint-se a una de les escoles més prestigioses de Barcelona. “Amb l'entrada a la universitat va abandonar el seu aspecte net i la seva indumentària de nen de casa bona i es va mimetitzar en un gitano”.

Luis Claramunt Palou (Barcelona, 1951 – Zarautz, 2000) era fill d'un reputat decorador i de la pianista Petri Palou. Era una família acomodada amb residència a l'Eixample i torre d'estiueig a Valldoreix. Va fugir del niu familiar amb 18 anys i es va mudar a la ciutat vella de Barcelona. L'arquitecta Sílvia Martínez Palou es va doctorar el desembre passat en Belles Arts amb Luis Claramunt. Cuaderno de bitácora, una tesi sobre aquest artista, que era el seu cosí. Es va formar pel seu compte i va optar per l'art brut, el neoexpressionisme i les transvanguàrdies dels vuitanta, corrents en què hi va profunditzar a partir de l'amistat amb Martin Kippenberger i Albert Oehlen. Va guanyar reconeixement a partir del 1984, quan es trasllada a Sevilla i després a Marid, gràcies a que Juana de Aizpuru, la fundadora de la fira ARCO, es va convertir en la seva galerista i mentora. El MACBA li va dedicar una retrospectiva el 2012.

El pintor autodidacte, apunta Martínez Palou, va descobrir en el poble gitano una manera d'alliberar-se dels seus orígens burgesos “i abordar altres mons”. “Després de la seva transformació, sempre va vestir igual, fos hivern o estiu, la camisa oberta, amb el pit descobert, jaqueta i botes, com un patriarca gitano”. L'artista Teresa Lanceta va ser parella de Claramunt i testimoni de la mutació, explica que va ser a principis dels 70 quan van compartir pis amb una de les dues famílies del guitarrista Juan Cortés, més conegut com El Perro. L'esperit lliure i salvatge de El Perro va ser determinant per a Claramunt. Cortés va morir apunyalat al Raval. A partir d'aquell moment va copiar la parla i la cultura gitana. Fins i tot va criar set galls de lluita i amb ells competia al barri de la Mina. També es va dedicar a la venda ambulant de material de ferreteria, roba o estris de disseny sobrants de botigues de prestigi com Vinçon.

Sender rememora una visita que va realitzar al pis de Claramunt a la plaça Reial, el mateix apartament on, segons el treball de Martínez Palou, resideix avui el dibuixant Nazario. Claramunt va coincidir amb referents de la Barcelona contracultural com Nazario i Ocaña, i també va exposar amb Miquel Barceló. A Sender la va fascinar un negoci que havia muntat a la plaça Reial: servia dinars a gent amb pocs recursos, baixant per la finestra de casa al carrer, mitjançant unes cordes, una taula amb el menjar.

El que va impactar més a Sender és com Claramunt va deixar de parlar com el noi de casa bona que coneixia per expressar-se com un autèntic gitano. “Vam quedar en alguna ocasió al Cafè de l'Òpera, la cafeteria modernista de La Rambla, i era increïble com s'havia transformat”. Curiosament, el primer encontre a El amante bilingüe entre Faneca i la seva exdona es produeix al Cafè de l'Òpera, fent-se passar per un enllustrador. Marsé assegura que mai no va saber res de la vida de Claramunt més enllà del que va relatar la seva amiga en aquell vermut d'estiu del 1983.

Estius entre amics, cava i llaminadures

“El meu pare va arribar aquí el 1925 amb el meu germà, fent pesca d'altura”. Així explicava Carlos Barral en una entrevista a TVE del 1983 com va iniciar la seva família els vincles amb Calafell. Barral i la seva dona, Yvonne Hortet, van regentar-hi el bar L'Espineta. Fins a la mort de Barral, el 1989, el bar i la seva casa van ser punt de reunió estiuenca del més selecte de la literatura en espanyol. Juan Marsé nomena algunes de les personalitats que va conèixer a Calafell: Mario Vargas Llosa, Jorge Edwads, Octavio Paz o Juan Carlos Onetti.

La relació de Marsé amb Calafell es remunta a la infància, quan els diumenges a l'Arboç, municipi veí i d'on prové la seva família, els avis els pujaven a un carro i es desplaçaven a la platja per cuinar una paella. Marsé va intensificar les visites al poble amb l'amistat de Barral. La seva novel·la La muchacha de las bragas de oro, del 1978, es desenvolupa a Calafell. Marsé diu que hi va comprar una casa, “segurament gràcies als diners d'algun premi”, que li havia buscat l'agent literària Carme Balcells. El 1991, en un article a EL PAÍS, Marsé recordava les últimes tardes d'agost que va compartir al seu jardí amb el poeta Jaime Gil de Biedma, mort el 1990, “en companyia dels amics, amb el cava i les llaminadures”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >