Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

De la por a la responsabilitat

El confinament no és cap triomf, és la conseqüència d’un fracàs: no es van atendre les advertències, no es va saber preveure l’amenaça

Moment en què Pedro Sánchez va anunciar la pròrroga de l'estat d'alarma fins al 26 d'abril.
Moment en què Pedro Sánchez va anunciar la pròrroga de l'estat d'alarma fins al 26 d'abril.

“La democràcia no admet excepcions”, deia Luigi Ferrajoli, en aquest diari. Per això cal pensar ja en la sortida de l’estat d’alarma. El temps d’excepció ha de ser el més breu possible i si s’allarga més del compte la infecció acabarà afectant les institucions públiques.

Hartmut Rosa, el filòsof de l’acceleració, ha glossat “el miracle sociològic”. El que semblava impossible ha passat: el món s’ha aturat. “Des de principis del segle XIX el globus ha conegut un procés de dinamització (desigual i sovint violenta): havíem literalment col·locat el món en moviment a un ritme cada cop més ràpid”. De sobte, ha arribat la gran frenada. Com especifica Hartmut Rosa, no s’ha aturat, sinó que l’hem aturat. El virus ni ha deixat els avions a terra, ni ha tancat les botigues i indústries, ni ens ha forçat a quedar-nos a casa. “Ha estat la nostra deliberació política i la nostra acció política les que ho han fet”. I així s’ha aconseguit el que, per exemple, totes les conferències mundials sobre el clima han estat incapaces d’aconseguir: frenar l’acceleració que en els darrers 30 anys ha agafat ritmes alarmantment descontrolats. I, malgrat tot, quan una amenaça directa als nostres cossos, susceptible d’atacar qualsevol persona sense distincions, ha arribat al primer món, els governants han decidit aturar-ho tot i la ciutadania s’ha tancat a casa sense replicar. Què és el que ho ha aconseguit? Una combinació gairebé perfecta entre la por i la culpa.

De cop i volta, hem descobert la vulnerabilitat d’un sistema que semblava imparable, que convertia els ciutadans en “subjectes lluitant constantment contra el seu cos i la seva personalitat en nom de l’autooptimització” (Hartmut Rosa). I alhora la nostra pròpia vulnerabilitat ha tornat al primer pla de la consciència. La por, la culpa i l’aïllament. Les tres peces del mecanisme de la gran frenada. Una por ascendent al ritme de la propagació de les xifres de morts i dels missatges que venien de la Xina. Culpa, perquè aquesta és la força del virus: ens converteix en agent i subjecte de contagi, tot alhora. De sobte descobreixes que la vida de la gent més propera pot dependre de tu: d’una abraçada o d’un petó. I mai en podràs estar del tot segur. Aquesta doble pulsió –la culpa i la por– és la que ha fet acceptar el confinament sense replicar. Gairebé sense adonar-nos que se’ns estava limitant la condició de ciutadans.

Estem a punt d’arribar al mes de confinament. I cal mirar al final del túnel i preparar el moment de creuar el llindar. És el pas de la por i la culpa a la plena responsabilitat. I, per tant, a la confiança. Els governants tendeixen molt fàcilment al paternalisme (del qual les polítiques d’excepció són una figura), a desposseir els ciutadans de la seva condició i tractar-los com si fossin nens irresponsables. Com sabem per experiència en aquest país, forma part del discurs de les dictadures: pel vostre bé. Però és incompatible amb la democràcia. I, malgrat tot, en comptes d’apel·lar a la responsabilitat dels ciutadans es parla, per exemple, de la geolocalització mitjançant els telèfons mòbils. Compte a creuar passarel·les que porten a ribes on alguns estan cultivant l’autoritarisme postdemocràtic.

El confinament és una emergència. No és cap triomf, com de vegades sembla que entenguin els qui insisteixen a exigir que s’allargui i sigui més dur. Al contrari, és la conseqüència d’un fracàs: no es van atendre les advertències, no es va saber preveure l’amenaça. Com passa amb el canvi climàtic, que quan esclati en forma de catàstrofe ningú podrà al·legar ignorància. La imprevisió ens ha regalat una oportunitat: demostrar que l’acceleració es podia frenar. Però, com diu Hartmut Rosa, “parar no és fer una societat nova”.

Cal tornar a arrencar, al més aviat possible. Les inèrcies i les forces en presència pretendran tornar on érem. És realment desitjable? És l’hora de la responsabilitat. Malgrat tot, aquesta història ha estat la constatació del gran fracàs de la governança global, començant pel patètic paper d’Europa. I així és difícil imaginar que les forces que han fet el que han volgut durant els últims anys no tornin a disparar des d’ara mateix la dinàmica de l’acceleració sense límits.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >