Selecciona Edició
Connecta’t

Dones periodistes... al cinema

Una redactora d’Economia protagonitza la sèrie sueca ‘Blinded’

Un fotograma de la serie sueca 'Blinded'.
Un fotograma de la serie sueca 'Blinded'.

Les modernes sèries a l’entorn de periodistes traslladen una mirada descreguda sobre les redaccions. Molt més que el cinema actual, que des de Spotlight sembla que fa més manyagues a la gent d’aquest ofici. De totes maneres hi ha exemples per desmentir totes dues afirmacions. Aprofitant l’engabiament sanitari he revisat alguns títols de dones periodistes. Començant per la sèrie sueca Blinded (2019) a Filmin, que passo a comentar… amb espòilers.

Bea Farkas treballa a la secció d’Economia d’un important diari i és amant del màxim executiu d’un banc d’inversions. Ell s’ha fet banquer per guanyar diners i ella, diu, periodista per controlar els diners dels altres. Una relació, ignorada inicialment al diari, a la qual no sembla voler renunciar, tot i que li genera òbvies incomoditats. Particularment quan amb els seus articles desmunta l’aparent solidesa del banc, que s’enfonsa. Un enfonsament ple de sang: la seva font al banc se suïcida i el patró intenta assassinar qualsevol que pugui perjudicar-lo, inclosa Farkas. La sèrie fa un dibuix devastador del banc d’inversions. Un casino temerari amb els diners, on es menteix i enganya. Al diari hi ha diferents temperaments. Un redactor en cap que no es refia de la seva gent i no defensa les seves informacions, el pitjor que pot passar. A la mínima publica el desmentiment del banc i retira una informació del web que resultarà veraç. Encara sort que qui els mana a tots, una altra dona, fa tot el contrari. La sèrie promet explicar més aventures de Farkas. En la darrera escena de la temporada, la veiem preparant un reportatge sobre crèdits fraudulents, un negoci en què està implicat un excol·lega, detall que desconeix. La sèrie pinta una Farkas decidida, persistent, acostumada a la dificultat d’obtenir dades fiables en un territori particularment opac, el de les finances, habitat per personatges d’una influència quasi irresistible per moltes raons.

Menys indulgent ha estat Clint Eastwood a Richard Jewell (2019). El film és una surra a la premsa capaç d’emmetzinar la vida de qualsevol. Amb fake news o, fins i tot, amb mitges veritats. The Washington Post ha dit que és la pel·lícula més trumpista que s’ha perpetrat. Perquè ataca dos enemics del president: l’FBI (que l’ha investigat) i la premsa (que el president acusa de mentidera). Es basa en personatges autèntics. És la història real de Jewell, un bonifaci que treballa com a agent de seguretat. A Atlanta, durant els Jocs Olímpics, descobreix durant un concert una bossa sospitosa. I així evita que la bomba, en explotar, causi una massacre més gran. Jewell és tractat com un heroi fins que una periodista del diari local, Kathy Scruggs, publica que Jewell és a la llista de sospitosos de l’FBI d’haver col·locat l'explosiu. Una notícia totalment confirmada. De sobte, la seva vida es tornarà un infern, que Eastwood descriu perfectament. El problema és que presenta una reportera, morta l’any 2001, sense escrúpols, que s’alegra de l’atemptat perquè és una notícia que donarà joc i utilitza els seus encants per seduir la font policial. El diari, The Atlanta Journal-Constitution, ha demandat el cineasta pel fals retrat que fa de la periodista. El director del diari va escriure a The Washington Post que resulta xocant que un film basat en un fet real estigui tan empastifat de distorsions i que el seu director se sumi al sostingut i alarmant assalt polític a la credibilitat de les organitzacions periodístiques de la nació. El crític de The New York Times va dir que el retrat de la periodista era caricaturesc i tan demoníac que, en l’última seqüència, la imaginava a les portes de l’infern.

Una altra història real, amb una altra reportera, és La corresponsal (A private war, 2018), de Matthew Heineman. Un retrat acadèmic i, aquesta vegada, laudatori, de Marie Colvin, una aplaudida reportera que va ser testimoni de diverses guerres recents i va morir en un camp de batalla als 56 anys (Homs, Síria, el febrer del 2012). La llàstima és que Heineman sembla més interessat en el que tenen d’espectacle les batalles que no pas a proposar una reflexió sobre el particular ofici de corresponsal de guerra. Per exemple, el director abandona una escena en què la periodista rep un premi de la societat londinenca abans que Colvin comenci a parlar. La germana de la periodista ha comentat que aquest biopic és bastant exacte en l’aspecte professional, però molt menys en el retrat de la seva vida personal. Sobre Colvin, a més, hi ha un llibre i un documental. Un altre assumpte que també ha tingut triple tractament ha estat el final del fundador de Fox News, Roger Ailes. Un documental, una sèrie i, darrerament, una pel·lícula (L’escàndol, Bombshell, 2019), molt senzilleta. Potser és a la sèrie on s’aprecia millor la dificultat de construir la fraternitat entre les víctimes de l’abusador per derrocar la bèstia.

Pensant en aquesta crònica he revisat a casa films sobre dones periodistes pioneres. El més curiós, encara que no es tracti d’una gran obra, és A woman rebels (Una mujer se rebela, 1936, Mark Sandrich). La protagonista és la Pam, filla de la distingida família britànica dels Thistlewaite. Som a l’època victoriana. Farta del rigor patern, s’instal·la a Londres i treballa a la secretaria d’una petita revista de costura. Un dia, aprofitant l’absència del director, escriu un editorial criticant el paper que té adjudicat la dona a la societat anglesa. El director llegeix la seva revista amb aquella arenga i… tremola. Creu que li enfonsarà la clientela, però quan s’apropa a la redacció resulta que hi ha una cua de dames que volen aconseguir un exemplar. La revista, des de llavors, liderarà el combat per l’alliberament femení.

Howard Good (Girl reporter: gender, journalism and the movies, 1998) teoritza al seu llibre sobre per què el cinema nord-americà entre els anys trenta i seixanta es va prodigar en pel·lícules de dones periodistes. És un efecte indirecte del codi de censura. El món laboral era un territori on es podia mostrar passió sense alertar els buròcrates de la censura. Una plaça, a més, on el personatge femení podia tractar de tu a tu el masculí. I un cinema, el de dones periodistes, que explora arguments molt concrets: la carrera professional com a objectiu, per sobre del casament; l’oficina com a nova llar; els col·legues en lloc de la família, i la llibertat nocturna, que s’oposa a la domesticitat de la classe mitjana.

El western també ha presentat dones periodistes ben diferents. No són el mateix l’editora de Cimarrón que la debutant de La venjança de Frank James. Ni aquestes tenen res a veure amb la valenta Prudence de Texas lady, que mai s’agenolla. Si la situació s’allarga gaire, espero que no, en una altra crònica parlarem d’elles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >