Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La llibertat és un fantasma

La pandèmia, mirall social i personal d’una nitidesa enlluernadora, no està per punyetes: ni en l’entreteniment confinat ni en la xarxa ni en les regles que venen

Fotograma d''El fantasma de la llibertat', de Luis Buñuel.
Fotograma d''El fantasma de la llibertat', de Luis Buñuel.

De principi a fi, el cine de Buñuel sosté que la llibertat és un fantasma: no som lliures, estem exposats al subconscient que ens deixa en evidència i en pilotes: el que fem i diem no es correspon pas amb el que pensem i desitgem. Ni com a subjectes individuals ni com a subjectes històrics, com a societats. El pobre home no s’imaginava la pandèmia d’escrits i cursos d’autoajuda difonent la il·lusió, que ja va donar pas a la ultraliberal era thatcheriana, que la llibertat no només es pot materialitzar sinó que és cosa de cadascú. Si t’autoajudes, és clar, primer pagant i després intentant-ho. Si fracasses és culpa teva. No es té amor propi ni caràcter, es té autoestima (o no). En la pandèmia individualista del prefix auto- rau el nostre no-res. És grotesc, avui més que de costum, doncs el mirall del conte és un altre.

La pandèmia Covid-19, mirall social i personal d’una nitidesa enlluernadora, no està per punyetes. El mirall és implacable. En els col·lectius confinats que –encara– podem resistir, ja que els oblidats i encara menys les oblidades no poden ni mirar-se al mirall perquè ni això no tenen, la imatge reflectida constata que la llibertat campa arreu –gràcies, mestre— com un fantasma. Amenaçant. El conscient i l’inconscient socials emeten i excreten de tot, en sintonia no pas amb el que creiem sinó amb el que som.

Entre l’entreteniment i la barbàrie, el que ara alimenta és ballar a casa com si res mentre et graves amb el mòbil o llançar barbaritats a la xarxa. L’humor negre, recipient òptim de la crítica, desfogament quirúrgic de mala bava i suport del riure lúcid que salva, queda a mans d’uns pocs dibuixants de premsa, grans cronistes visuals. La majoria, en general, i en el millor dels casos, ens dediquem a l’entreteniment víric, una pandèmia de bones voluntats que no atén allò sabut del paviment de l’infern. La barbàrie, a l’altre costat del llit, es manifesta per la seva banda en la “policia del balcó”, aquesta “pandèmia policíaca” física, i sobretot s’exhibeix sense manies al balcó digital de Twitter, que, pel que en sé, deixa curt el balcó trumpià.

Després hi ha el pal del paller: la llibertat individual, les llibertats individuals, base de les societats democràtiques, i el seu control en temps pandèmics d’intel·ligència artificial i telemàtica, d’algoritmes i decisions que creus que prens tu, les prenen per tu i et prenen a tu, com el subconscient.

Sense vacuna, què cal fer mentrestant? I després, quan n’hi hagi?

Cal reflexionar sobre tot això i veure-les venir. Puc passar de l’entreteniment pandèmic i de les seves coreografies. Com que no soc ni a Twitter ni a Facebook m’estalvio disgustos, tot i que em crec el que em diu un bon amic, que cal saber el que passa a la xarxa, ja que atendre només els que pensen com tu amaga i redueix el món. De moment, prefereixo continuar com estic i que els meus amics espeleòlegs de l’inconscient polític col·lectiu m’ho contin. Però cal pensar, almenys una estona; si no cada dia, cada tres. Molts ho necessitem: intentar situar-nos en aquest insòlit, sense soroll, sense els sabres que s’alcen massa en els escrits sobre el moment disponibles.

Buñuel és un interlocutor que no sol fallar. Suggereixo una pel·li que si no teniu a mà trobareu a Filmin (per pocs diners, si no hi esteu abonats, la podeu llogar i la tindreu disponible tres dies). És del 1974 i té un d’aquells brillants títols buñuelians que (gairebé) tots coneixem perquè és com un refrany, una cosa que no es pot dir millor ni refutar: El fantasma de la llibertat.

Veure’l, en aquestes condicions, confinats a casa sense poder sortir –un dels grans temes de Buñuel, vegeu la de l’àngel exterminador (1962) per no esmentar-ne més— rescata els ulls, el cap i el cor del tema que tracta el film i del que necessites tu. Quin humorista, aquest home. Comença amb la Guerra del Francès i acaba amb un estruç que camina desconcertat en algun sarau parisenc del 68 o similar. Història, gent. Construït amb gags i escenes diverses que es van enllaçant com en somnis, al seu aire, el tema principal és: ens creiem les coses perquè ens les diuen, no pas les que veiem.

A Buñuel no li interessa la psicologia dels personatges: prefectes de policia, militars, professors, jutges, franctiradors. I un senyor Foucauld i un doctor Pasolini! Noms de dos autors, sobretot el primer, un indissimulat Foucault, de referència per a filòsofs de la Covid-19 i del “ja t’ho deia”...

El desajust entre diàlegs i imatges és hilarant. A la manera freda, entomològica que Buñuel va assajar en el primer film sonor, Tierra sin pan (1933): si no ens hi fixem bé, estarem (estem) en mans de la manipulació. Amb la paraula pots fer el que vulguis de les imatges més certes. L’únic remei és un espectador entrenat a discernir.

Al cap d’anys de manipulació sense discerniment, l’artista i crítica cultural Barbara Kruger ho ha sintetitzat encara millor: veure ja no és creure. Arremanguem-nos, o rebrem i rebrem de valent.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >