Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Bona política

Torra ha marcat posicions sobre la base de la idea d’una suposada major eficiència del Govern català, que sembla que ho tenia tot previst, davant la crisi sanitària

El president del Govern, Quim Torra, en una entrevista a la BBC.
El president del Govern, Quim Torra, en una entrevista a la BBC.

La crisi del coronavirus ho ha trasbalsat tot i fins i tot ens està fent repensar el nostre concepte de “normalitat”. Ha destruït vides, ha inoculat por, ha fet que les preocupacions esdevinguin més concretes i ocupin el centre de la reflexió d’una bona part de la ciutadania. Ha canviat en menys de tres setmanes la situació econòmica i social i ha posat les institucions, a tots els nivells, davant d’una prova decisiva. Som al davant de moltes coses (i la majoria encara desconegudes), però també d’un gegantí estrès col·lectiu, i d’un trencament de costures en qualsevol debat que s’ha reverberat especialment a les xarxes, just ara que molta més gent n'està pendent. Els exemples serien infinits, però n’hi ha un que val la pena citar especialment.

L’economista Xavier Sala i Martín, sovint actiu i decididament assertiu a les xarxes, escrivia ara fa dos dies en un tuit que regidors i regidores dels ajuntaments no haurien de cobrar en aquest moment de crisi o, alternativament, que si volguessin cobrar es podrien dedicar a ajudar a les residències de la tercera edat, tan colpejades ara per la crisi sanitària (les últimes dades parlen de 900 morts) i tan oblidades en l'última dècada pels governs de la Generalitat, que és qui, en definitiva, en té les competències. S’ha de remarcar el preocupant menysteniment que té el professor de la vàlua professional de totes aquelles persones que es dediquen a les cures, i que tant de bo d’una vegada per totes després d’aquesta crisi vegin reconeguda una feina i unes competències que són i seran fonamentals.

Però ara sembla interessant concentrar-se en les acusacions d’inoperància cap a aquelles persones que es dediquen a la política institucional local. Sembla especialment important perquè a ningú se li escapa que a Catalunya aquesta crisi ha estat marcada també per un conflicte “de relat”, important, en el qual la Generalitat presidida per Torra (i una bona part de l’opinió pública o televisada afí, especialment pública, així com l’independentisme gore present a les xarxes) ha marcat posicions sobre la base de la idea d’una suposada major eficiència del Govern català, que sembla que ho tenia tot previst, contraposada a una ineptitud del Govern central. Un relat que –a banda de les derivades perilloses que ha tingut, especialment en la polèmica sobre el tancament de Madrid (el pas del “Madrid ens roba” al “Madrid ens mata” ha estat molt, massa transitat)– és molt difícil de demostrar. Es podria deixar estar el tema, argumentant que tant l’Administració central com també la catalana són davant d’un repte inesperat i gegantí i ja vindran temps per fer balanços, corregir errors, fer crítiques argumentades. Però la qüestió sembla especialment sagnant si es relaciona amb el tuit de Sala i Martín, perquè quan s’és davant d’una crisi d’aquesta magnitud la capacitat de prendre decisions ràpidament i sobretot la col·laboració entre institucions esdevé fonamental. I, en aquest sentit –a diferencia d’allò que sembla pensar el mediàtic professor–, la prova d’això han estat justament els ajuntaments.

Mentre Torra anava a la BBC a mentir sobre les mesures de confinament que havia pres el Govern de Pedro Sánchez, els ajuntaments més petits ja estaven proveint els treballadors de la sanitat de materials cada cop més introbables, amb iniciatives pròpies o canalitzant l’impuls de la societat civil. Mentre l’única preocupació del president de la Generalitat era enviar improbables cartes a organismes internacionals, els ajuntaments responien a les necessitats més directes dels sectors més vulnerables, potenciant serveis socials i –enmig de situacions ben complicades– fent funcionar totes les nostres ciutats i els nostres pobles. Mentre en rodes de premsa surrealistes del Govern de la Generalitat s’amagava la informació sobre la situació de les residències, alcaldes d’ERC i fins i tot consistoris on governen les CUP (com en el cas de Sant Cugat) demanaven ajuda a la UME per desinfectar-les, davant de la inoperància de la Generalitat. Mentre es generava un veritable buit informatiu entorn de la Conca d’Òdena, l’alcalde d’Igualada, del PDeCAT –mentre ressaltava la col·laboració dels ajuntaments de la zona, tots a mans de partits diferents–, alertava que la situació era greu, posant per davant el benestar dels seus veïns al relat d’un Govern en què els seus participen. I mentre que a finals de febrer la Generalitat ni tan sols pensava a tancar les escoles, a Barcelona ja s’havia fet un pla d’emergència que ha portat a coordinar i gestionar en poquíssim temps la creació d’un espai per a sensesostre, l’ampliació dels grans hospitals de la ciutat condicionant pavellons, per descongestionar les estructures hospitalàries.

Tots aquests exemples ens parlen de dues coses. De l’enorme capacitat de coordinació que han tingut els ajuntaments, fossin del color polític que fossin. I d’unes regidores i uns regidors que –lluny del que pensa Sala i Martín, però segurament ben a prop de la percepció de la ciutadania, com han demostrat els últims estudis demoscòpics– han fet, en aquesta conjuntura tan difícil, simplement bona política, si per això entenem posar per davant de qualsevol altra cosa els interessos de les persones.

Quan passi la crisi, hauríem de recordar totes qui i com ha fet bona política. Per descartar aquella que, en temps difícils o en temps més feliços, simplement és dolenta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >