Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El procés després del SARS-CoV-2

El que l’independentisme més fogós va somiar el 2013 i va tornar a verbalitzar el 2019 ho ha fet realitat un virus

Polígon industrial Carretera del Mig, a l'Hospitalet de Llobregat, amb molt poca activitat laboral.
Polígon industrial Carretera del Mig, a l'Hospitalet de Llobregat, amb molt poca activitat laboral.

En un llunyà 13 de novembre del 2013, Oriol Junqueras va advertir el Govern espanyol que si no permetia que es fes una consulta d’autodeterminació, Catalunya podria utilitzar totes les eines de mobilització social al seu abast perquè l’Estat reconsiderés la seva posició, entre les quals hi havia la d'“aturar l’economia”. En un no tan llunyà 9 d’octubre del 2019, Toni Comín (exconseller de Salut, que per cert guarda un silenci eloqüent) defensava una resposta a la sentència de l’1-O que busqués el desgast “material i econòmic de l’Estat”, fins i tot si per a centenars de milers de catalans el preu a pagar fos quedar-se sense feina o veure com baixava abruptament el seu nivell de vida.

El que l’independentisme més fogós va somiar el 2013 i va tornar a verbalitzar el 2019 ho ha fet realitat un virus que respon a l’estrany nom de SARS-CoV-2. L’economia està aturada, molt més que en els minuts més àlgids de qualsevol “aturada de país”, i ho haurà estat molt més temps que la setmana que modestament suggeria Junqueras el 2013. I l’atur a Catalunya arribarà a unes cotes que Comín no s’hauria imaginat ni en els seus episodis més profunds d’eufòria rebentaire.

Davant dels desvaris de cert independentisme, la situació crítica que vivim té el mèrit de posar en evidència que resulta ben poc recomanable aturar l’economia d’un país. Però ara no és el moment de retreure a aquest independentisme antipragmàtic la seva discutible estratègia per doblegar l’Estat (ni de recriminar a cert espanyolisme exacerbat que confongués l’innocu independentisme amb una cosa que calia “desinfectar”), sinó d’extreure algunes lliçons de la crisi del coronavirus que ens puguin orientar en l’endemà. Perquè trigarà més o trigarà menys, però el malson de la Covid-19 s’acabarà, i quan despertem el contenciós que enfronta l’independentisme català amb la inèrcia centralista espanyola encara hi serà, com el dinosaure de Monterroso.

En primer lloc, la crisi del coronavirus haurà servit per relativitzar la importància de tenir un Estat. El 2014 l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va tenir el seu moment de glòria amb la campanya Ara és l'hora, gràcies al cartell que vinculava la República Catalana amb el fet de tenir gelat de postres cada dia. Cap cartell va prometre una República sense virus, però ara s’ha fet evident que la “plena sobirania” no serveix per esquivar una pandèmia global. Ni Itàlia, ni França, ni el Regne Unit, amb les seves robustes sobiranies a tota vela, han aconseguit estalviar-se el virus. (Tot i que cada dia se senten menys, encara sorprèn que hi hagi veus que atribueixin la garrotada del SARS-CoV-2 a Catalunya al simple fet de no disposar de més competències.)

En segon lloc, la crisi del coronavirus també haurà servit per posar en evidència (una vegada més) l’escassa cultura federal que impregna la política espanyola. Una cosa és centralitzar la presa de decisions, que és el que ha fet mig món (també la Generalitat de Catalunya respecte als municipis catalans, que també tenen el dret constitucional a l’autonomia) i una altra cosa és ignorar la realitat autonòmica amb l’argument pelegrí que el virus no entén de fronteres, quan la realitat és que les infraestructures i una part important de les competències per afrontar el virus són autonòmiques. Que l’activista Quim Torra aprofités els primers dies de la crisi per fer una extemporània campanya contra l’Estat (amb les seves habituals cartes a les institucions europees) forma part de la normalitat. Però és simptomàtic que el pacient, constructiu i comprensiu lehendakari basc Iñigo Urkullu s’hagi hagut de queixar d’haver-se assabentat per la premsa de segons quines decisions que afecten el seu àmbit competencial.

Aquestes lliçons no són noves. Abans de la crisi ja era evident que cert independentisme atribuïa a la independència poders gairebé màgics, i que a certs poders de l’Estat els costava superar la lògica de l’Estat unitari. Hi ha una tercera lliçó que tampoc és nova, però sí que és la més important. I es resumeix en una frase: les retallades es paguen molt cares. Sigui quin sigui el futur de la negociació entre els governs espanyol i català (o el que en quedi després de la crisi), el nunca máis hauria de ressuscitar tant a Catalunya com a Madrid. Ni aquí ni allà s’ha de retallar mai més el sistema sanitari públic. El debat polític permet molts matisos, però cap país –present o futur– pot jugar amb l’estricta supervivència dels seus ciutadans.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >