Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Paradigmes que cauen

Entrem en un temps en què, partint del fet que no tornarem “a estar com abans”, haurem de navegar aigües molt incertes, i la incertesa de cara al futur tendeix a suggerir l’arribada de males notícies

Dos persones al barri del Raval durant la pandèmia.
Dos persones al barri del Raval durant la pandèmia. EL PAÍS

Fa uns dies l’intel·lectual francès Jacques Attali va publicar un breu article en què apuntava algunes idees de les quals hauríem de treure alguna inspiració en aquests temps de desconcert. En síntesi, deia que no hi ha res més urgent que intentar controlar dos grans tsunamis consecutius, molt vinculats entre si. El primer, la pandèmia, el famós Covid, ja el tenim aquí, i el segon és la suma de les conseqüències econòmiques i socials que se’n deriven. El primer tsunami l’estem navegant com podem, i la mesura exacta del que està significant no la podrem concebre fins que hagi passat un temps.

Com va començar, quines van ser les seves pautes d’extensió, perquè està sent tan difícil mesurar els pros i els contres de la seva gestió diària. En altres paraules, les epidèmies només s’han pogut avaluar amb certa exactitud a posteriori. Del capital de coneixement acumulat, si no el dilapidem, es derivaran nous coneixements que, per simplificar, podrem agrupar en dos nivells diferents però entrellaçats.

En primer lloc, com prevenir i gestionar millor les crisis futures. És el pla de la investigació mèdica i epidemiològica. En segon lloc, i és igual d’essencial, com llegir el que està passant i passarà en el futur immediat en termes de polítiques “de resposta”, això és, de les polítiques públiques tan inevitables com imprescindibles. Aquesta segona part incumbeix a una complexa trampa de diferents àmbits de govern, l’OMS (Organització Mundial de la Salut), la Unió Europea, els governs i parlaments estatals, regionals i municipals, partenariats publicoprivats, i un llarg etcètera. I ja posats a demanar, uns i altres potser aprendran (o no) a no fer surf sobre les ones de les xarxes, facebooks, twitters i aiguamolls similars en moments tan tràgics.

Es pot constatar que, certament, els governs (central, autonòmics, municipals) han estat molt més reactius que prospectius, però crida l’atenció que l’oposició vagi amb molt més retard, en dies i en setmanes. Uns demanant lleialtat a un govern que soscaven, d’altres demanant uns nous Pactes de la Moncloa, i el senyor Torra darrere de tots (bé, sense comptar amb els Puigdemont, Comín, Ponsatí i altres pobladors de l’Illa dels Absents). Però aquesta crisi posa sobre la taula que aquest país és percebut com un pèssim exemple del que haurien de ser els consensos en moments com el present, encara que és veritat que els mals polítics volen mes baix que de costum en els moments més tràgics per a la gent.

Attali també diu que a Europa, en el principi de l’Estat Absolut, l’autoritat política (l’Estat) apareix com a resposta a grans problemes de supervivència col·lectiva (guerres i sens dubte pandèmies), el policia substitueix el capellà, es posa en qüestió una font d’autoritat caduca (l’Església) i es dona entrada perquè el poder públic agafi el relleu. D’una època fonamentada en el temor de Déu (segons enunciat per l’Església), es va passar a una època basada en el temor de l’Estat, i d’aquesta, a una època en què l’Estat passa a fonamentar-se en l’estat de dret.

Entrem en un temps en què, partint del fet que no tornarem “a estar com abans”, haurem de navegar aigües molt incertes, i la incertesa de cara al futur tendeix a suggerir l’arribada de males notícies. Cal intentar separar l’esforç de pensar alhora tres nivells de reflexió. El món d’ara, el món de demà i el món de demà passat. El primer, el món d’ara, es navega a base de donar urgent prioritat al dia a dia, incloent els aplaudiments diaris a qui més els mereix, aparcar debats d’una estupidesa inimaginable (l’UME ja va venir fa uns anys a Catalunya quan una gran nevada que va col·lapsar la xarxa elèctrica, per si els nostres antimilitaristes de sobretaula no ho recorden) i conservar la calma individual i col·lectiva.

El món de demà ha de ser el d’una pacient recollida de dades i de recopilació de “lliçons apreses”, per part d’institucions i de líders de diversos perfils. El de demà passat és el més incert, cosa que ens ofereix grans canvis de model de creixement econòmic, de bretxa social tant econòmica com cultural, en un horitzó de canvi climàtic ombrívol. Ens tocaria a nosaltres pensar amb urgència si entrarem en aquests “mons de després” en la manera hobbesiana (de Thomas Hobbes i el seu antropopessimisme de “l’home és un llop per a l’home”) o en mode de supervivència col·lectiva. Pinta malament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >