El perill de l’aturada per a les escoles més vulnerables
Sociòlegs i pedagogs demanen que Educació avaluï la situació d'aquests centres i ofereixi solucions
Cada vegada més veus alerten de les desigualtats educatives, davant de la possibilitat que els alumnes no tornin a les aules aquest curs. Els experts asseguren que la bretxa no vindrà determinada ni per la quantitat de deures exigits ni per si es té ordinador per seguir les classes a distància, sinó per la realitat que viu l'alumne a casa. Així que adverteixen que el confinament colpejarà amb duresa famílies, i per tant escoles, situades en entorns empobrits, que aguditzen així els efectes de la segregació escolar.
”Aquesta crisi pot augmentar les desigualtats entre els alumnes, segons el seu origen socioeconòmic”, resumeix Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, sobre el tancament, que va agafar molts centres sense temps per preparar-se. En alguns casos, com els instituts, van tenir pocs minuts de marge per ordenar als alumnes que recollissin tot el material i se l'emportessin a casa. Alguns centres van reaccionar ràpid, enviant deures des del primer moment, però d'altres van trigar més.
Palacín parla d'escoles proactives i escoles reactives. Les primeres van enviar des del principi tasques als alumnes, tot i que això no sempre és positiu. “Hi ha escoles que ho fan bé i no omplen els alumnes amb deures, sinó que se centren en activitats que fomentin el pensament i l'aprenentatge. D'altres envien fitxes i fitxes i deures i deures, i això només serveix perquè els pares vegin que els fills fan alguna cosa”. I les reactives són, segons Palacín, “les absentes” perquè “no saben com fer l'educació a distància”.
Per als experts, tenir o no aparells tecnològics no és preocupant. “Només hi ha una minoria social que no té ordinador, però l'important és l'ús que se’n fa, si es fa un ús indiscriminat de la pantalla o hi ha un acompanyament dels pares”, defensa Miquel Àngel Prats, professor de Tecnologia Educativa de la Universitat Ramon Llull.
“La bretxa la marcarà la composició social, l'acompanyament que puguin fer els pares en aquest aprenentatge”, resol Miquel Àngel Alegre, sociòleg de l'educació i cap de projectes de la Fundació Bofill. I aquí les que surten més mal parades són les famílies més empobrides. “Compta el bagatge socialitzador, el tipus de converses a casa, el vocabulari, les expectatives que s'ofereix als nens... És una riquesa invisible que fa que els alumnes de classe mitjana siguin més autònoms en les tasques i que els de nivell socioeconòmic baix necessitin més suport”, afegeix.
Això ho sap bé Joan Artigal, director de l'institut escola Trinitat Nova de Barcelona, un dels centres considerat d'alta complexitat per l'elevada concentració d'alumnes sense recursos (un exemple: dels 535 alumnes, 400 tenen beca menjador). “Hi ha una cursa per veure qui fa més i posa més deures, però nosaltres ens hem d'aturar i preguntar als alumnes com es troben i què necessiten. I ja hem detectat unes 60 famílies en situació molt crítica que vam haver de derivar als serveis socials, perquè potser els pares estaven malalts i el nen estava sol, i necessitaven algú que els portés menjar”.
El director incideix que la situació extrema que viuen moltes famílies dificulta l'aprenentatge. “Alguns domicilis no tenen espai vital i pateixen situacions d'emergència alimentària o d'habitatge. I quan li dic a un pare com ha d'acompanyar el seu fill, em contesta que el seu problema és que no sap com pagarà el lloguer o el menjar”.
“En aquest moment cal vetllar per les necessitats dels alumnes (pel que fa a la seguretat, l'alimentació, que dormin bé) i no tant per tot el que aprenen. Les fraccions queden en un segon pla”, defensa Prats. En aquest punt les escoles més segregades pateixen més. “No és el mateix per als professors d'una escola convencional, que poden patir per quatre o cinc alumnes, que per a les d'alta complexitat, que pateixen per tots”, afegeix Palacín.
