Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El coronavirus desenterra la pobresa invisible

Quan tot això acabi caldrà passar comptes amb els qui cínicament reclamen més eficàcia o generositat, mentre ells, en passat o en present, s’han dedicat a retallar els serveis públics bàsics

Persones fan cua al Centre de Serveis Socials del barri del Raval de Barcelona.
Persones fan cua al Centre de Serveis Socials del barri del Raval de Barcelona. EFE

Dimecres 1 d’abril. A les 9.30 del matí set persones recorren els carrers deserts de Badalona. Una parella de voluntaris socials acompanya cinc veïns de la ciutat al supermercat. Porten la targeta de crèdit de Càritas per comprar. Poden gastar cada un 50 euros en alimentació i productes d’higiene. Viuen als barris de La Salut, Sant Roc i Montigalà i són la mostra que les necessitats més peremptòries han començat a aparèixer en aquesta extraordinària situació generada per la pandèmia.

El coronavirus ha fet aflorar la precarietat en tota la seva esplendor. Les realitats invisibles han sortit a la llum. La situació de què veníem no era esperançadora. Malgrat la recuperació econòmica i les macroxifres, la pobresa severa –ingressos inferiors a 350 euros al mes– afecta, segons la Generalitat, 500.000 catalans.

Els beneficiaris de la compra de Badalona són persones com R., una dona separada amb tres fills a càrrec de 9, 7 i 2 anys, que cobra la Renda Garantida de Ciutadania –uns 900 euros– i en paga 400 de lloguer. L., una altra de les compradores, viu en un local sense llum ni aigua i treballa en ocupacions tan submergides que amb el coronavirus han desaparegut. Els voluntaris que l’acompanyen al súper han hagut de facilitar-li una targeta multiviatge perquè pugui anar a visitar el seu fill, ingressat per un atropellament a Can Ruti.

Per a aquells per a qui el règim de supervivència és la dieta diària s’han posat en marxa les xarxes solidàries a més de mig centenar de localitats catalanes: tots els barris de Barcelona, l’àrea metropolitana, Tarragona, Reus, Osona, Girona, Lleida... Ajuntaments, entitats socials, associacions de veïns i plataformes de lluita per l’habitatge han organitzat aquesta iniciativa (Cuidem-nos des dels nostres barris) que intenta orientar els qui mai no han tingut brúixola. Va dirigit a la mà d’obra sense qualificar, aquells que no han tingut ocasió de descobrir què significa treball amb valor afegit.

D’aquesta realitat invisible informava recentment a SER Catalunya Joan Artigal, director de l’institut escola Trinitat Nova. Artigal va explicar les dificultats dels seus 440 alumnes per seguir les classes on line tal com proposa la Generalitat: molts d’ells no tenen internet i depenen del telèfon dels seus pares. “Més que trucar-los per seguir les classes, els hem trucat per preguntar-los com estaven i en 57 casos els tutors han detectat que les seves famílies ho estan passant molt malament. Som la primera línia de contacte amb la realitat invisible”. I a les xarxes socials va sentenciar a propòsit de l’avaluació: “Quina nota els posarem als alumnes quan ens diguin que no tenen res per menjar?”

Malgrat el descarrilament que ha suposat la pandèmia, no podem permetre’ns continuar perdent vagons. Les mesures socials preses pel Govern central ni són suficients ni acontenten el 100%. La música sona bé, però la lletra és burocràticament complexa. Els autònoms demanen l’exoneració i no la moratòria de quotes, l’Aliança Contra la Pobresa Energètica vol que no sigui l’erari públic sinó les grans empreses les que es facin càrrec dels deutes impagats de subministraments bàsics i el Sindicat de Llogaters és partidari que se suspenguin els pagaments de mensualitats a tots els colpejats per la crisi que s’han quedat sense ingressos. Des de la dreta salvatge espanyola s’opina que el paquet de mesures del Govern central protegeix massa els més vulnerables, que provocarà més atur, més dèficit i que generarà un deute impossible. Obliden que Rajoy va arribar al poder amb un deute públic de 744.000 milions i el va deixar en 1,169 bilions, a més de no pujar els impostos quan l’economia creixia al 3% entre el 2014 i el 2018.

Ara, des de la Generalitat reclamen una renda mínima durant la pandèmia i exigeixen més generositat al Govern central. Tot això fa falta. Però és fàcil disparar amb pólvora del rei mentre s’és garrepa amb la pròpia. A Catalunya, el Govern té una via d’aigua en les residències per a la tercera edat. A més, el Departament de Treball rebutja nombroses peticions de Renda Garantida de Ciutadania i l’Indicador de Renda de Suficiència –base d’aquesta i moltes altres prestacions– no s’actualitza des del 2010. Aquesta setmana la Taula del Tercer Sector ha tornat a reclamar l’activació de l’RGC, tenint en compte l’emergència i que la Generalitat estima la pobresa severa en 494.000 persones, mentre que aquesta prestació social només la gaudeixen 124.427 ciutadans.

Quan tot això acabi caldrà passar comptes amb els qui cínicament reclamen més eficàcia o generositat, mentre ells, en passat o en present, s’han dedicat a retallar els serveis públics bàsics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >