Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Montserrat Sabater, mà dreta dels editors Barral i Castellet

Va trobar l’original del ‘Dietari de 1973’, un dels grans llibres del director literari d’Edicions 62

Montserrat Sabater i Bacigalupi, ma dreta d'editors com Carlos Barral i Josep Maria Castellet.
Montserrat Sabater i Bacigalupi, ma dreta d'editors com Carlos Barral i Josep Maria Castellet. EL PAÍS

La història de la literatura i de l’edició pot escriure’s moltes vegades en lletra majúscula gràcies a persones que la majoria de les vegades, injustament, només han aparegut en minúscula en algun paràgraf, nota a peu de pàgina o, com a màxim, entre aquesta tirallonga d’agraïments a què no solen fer atenció els lectors. Aquest és el cas de Montserrat Sabater i Bacigalupi, mà dreta indispensable de dos grans editors històrics com Carlos Barral i Josep Maria Castellet, que ha mort aquest divendres a Barcelona als 79 anys.

Sabater (Barcelona, 1940), va iniciar el seu camí en el millor lloc per fer-ho a començaments dels anys 60 si un volia ser al cor de l’edició, aquesta Seix Barral bulliciosa que estava començant a collir els fruits de les idees de la famosa “habitació dels savis” on es reunien, entre d’altres, Joan Petit, Gabriel Ferrater, Castellet, o els germans Goytisolo, emparats per la complicitat de Barral amb Víctor Seix per refundar l’editorial familiar, i on també acabaria arribant, cronòmetre en mà per restar desordre bohemi, Jaime Salinas.

Ella estaria al mig d’aquesta farga on refulgiria la col·lecció Biblioteca Breve i el seu guardó o en les trobades de Formentor, a Mallorca, on solia acudir acompanyant a l’editor i a la seva esposa Yvonne, capital en la difícil operació d’evitar que s’embussés una trobada que acollia mítics personatges internacionals, com editors de l’altura d’Einaudi i Gallimard, entre d’altres.

En aquests ambients tindria ocasió de tractar les primeres figures de la narrativa espanyola i internacional, com quan, juntament amb Yvonne, va formar part de la comitiva que el 1965 va acudir a Valescure (França), on tenia lloc la decisió del Premi Internacional de Literatura i al qual Barral, fundador del premi juntament amb Einaudi, no va poder acudir perquè la policia franquista li havia retingut el passaport. També donava fe que en el sempre una mica caòtic despatx de Barral mai no va quedar sepultat l’original de Cien anys de solitud o que el rebutgés després de llegir-lo. “Jo mai no vaig veure que arribés aquell famós sobre”, va dir anys després la curosa Sabater, ratificant objectivament el que sempre es va sospitar que va ser una broma que van sostenir entre Gabriel García Márquez i l’editor.

“Era una jove i decidida col·laboradora de Seix Barral, dels anys d’esplendorosa militància”, l’evocaria l’editor en les seves memòries quan ja comptava també amb ella en el seu nou projecte, Barral Editores, nascut el 1970 després de la seva accidentada marxa de l’editorial paterna. Sabater era peça fixa en les reunions que es feien al pis particular de Barral del carrer Balmes que feia de seu, un retrat de grup compost llavors, entre altres, per Félix de Azúa, Rosa Regàs, Pere Gimferrer o Rafal Soriano. En aquella nova etapa, exercia tant de secretària del consell com de direcció i, posteriorment, va

assumir fins i tot funcions gerencials, “amb molta eficàcia per cert”, com reconeixeria el mateix editor, no gaire propens als elogis.

Sabater, com va escriure Barral, “s’havia incorporat voluntariosament a les maniobres de resurrecció”; en realitat, ella havia abandonat Seix Barral per casar-se, i en aquesta segona etapa com la seva col·laboradora “semblava igual a si mateixa, però venia imposada d’una segona joventut agressivament burgesa i d’una adustesa una mica germànica”. Una manera d’assenyalar una cosa que sempre va caracteritzar aquesta dona: afable, de formes exquisides, cartesiana, però molt dura i ferma en les seves conviccions. En aquella època, a més, com recorda Barral, “estava fent acceleradament la llicenciatura de Dret, s’havia posat més aviat reaccionària i havia adoptat un cert aire sufragista”. Però era amb ella amb una de les persones amb qui més conversava, “entre els assumptes diaris”, sobre “incerts projectes i de fantasies relatives al futur improbable”.

“Va ser la mà dreta de Carlos Barral durant molts anys i vaig tenir la sort d’haver-la trobat disponible; la seva eficàcia és notable, però jo ja ho sabia”, escriuria Castellet quan repassaria la seva trajectòria com a director literari i després com a president d’Edicions 62 a Memòries confidencials d’un editor (2012), recordant quan el 1984 li va trucar perquè assumís la responsabilitat del departament de relacions públiques i comunicació. Va exercir aquest càrrec fins a la seva jubilació, el 2003, una mica abans del que li hauria correspost, potser desenganyada pels senyals que ja destil·lava un món editorial marcat per criteris més propers a la indústria del lleure i els comptes de resultats que per l’artesania més incerta dels pressentiments intel·lectuals que ella havia conegut als estimulants anys 60 i 70.

Incansable i inquieta, ja jubilada va continuar col·laborant amb Castellet ordenant i arxivant la ingent documentació generada per la llarga trajectòria de l’editor. I va anar classificant i datant el seu fons personal (papers, fotografies, llibres, quadres...) quan l’estiu de 2004 va trobar, segons la seva pròpia descripció, “una caixa quadrada, no gaire gran, de color cartró i aixafada per carpetes i papers”. A l’interior hi havia una llibreta d’espiral Universo, tipus foli, de fulls quadriculats i tapes grogues, de 1973, i que Castellet havia donat per perduda. Eren unes notes breus, a tall de dietari com El quadern gris de Josep Pla, que aleshores estudiava. Amb prou feines retocs i algunes notes, la llibreta va donar peu, el 2007, a Dietari de 1973 un dels últims i millors llibres de Castellet. L’editor la cita la primera en els agraïments per les hores destinades a aquesta tasca ordenadora, de la mateixa manera que li dedicaria, dos anys després, el retrat que va fer de Barral a Seductors, il·lustrats i visionaris. Un simple “A Montserrat Sabater”. Tan discret, tan gran

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >