Selecciona Edició
Connecta’t
EN MARXA CONTRA EL VIRUS

Un neuròleg contra el coronavirus: “Els metges estem treballant amb els ulls tancats”

Javier Sotoca feia tres anys que no mirava una radiografia de tòrax, davant de la falta de personal va deixar la consulta i va baixar a una de les plantes del seu hospital

Javier Sotoca Fernández, metge neuròleg de l'Hospital de Terrassa.
Javier Sotoca Fernández, metge neuròleg de l'Hospital de Terrassa.

Javier Sotoca té el rebedor fet pols. Tot just entrar a casa, una cadira li dona la benvinguda. I davant d’ella fa els honors: es desvesteix de dalt a baix. I a la dutxa. El mateix fa l’Ana, la seva dona. De la cadira, un i altre se’n van directes al lavabo. I la roba, a la rentadora. “I fins que no ens hem dutxat no ens fem ni un petó. Això tampoc no ho fèiem abans”, explica ell, en conversa telefònica amb EL PAÍS. Abans és abans d’aquesta crisi sanitària. Abans que no poguéssim filar dues frases sense dir coronavirus. Abans que a aquest neuròleg el reclamessin per donar un cop de mà i ell acceptés. Mentre això, la crisi, la Covid-19, duri no tornarà a la seva confortable consulta a l’Hospital de Terrassa. El seu lloc avui és al mateix centre, però en una altra planta: entre els doctors que proven de lluitar, com poden, contra el virus. Entre els metges que somien firmar més altes i fer menys trucades.

“Els primers dies vius una injecció d'energia. És un caos, una catàstrofe, i tots en som conscients, però com que és una situació excepcional tothom dona el màxim. Passen els dies i la situació continua sent igual d’excepcional, però la gent està més cansada. És molt dur psicològicament”, assumeix. Explica que fa tres anys que no feia una guàrdia, que no mirava una radiografia de tòrax o duia un fonendoscopi. I recorda com va viure els dies de l’atemptat terrorista a la Rambla, l’agost de 2017: “Llavors estava treballant a Urgències. Sabíem que necessitàvem un esforç brutal de tots, que en una setmana allò es normalitzaria. Ara no és així. Això no s’acaba en una setmana. Encara que hi continua havent una col·laboració excepcional”.

Tot i que no és pneumòleg, ni epidemiòleg, Sotoca és un dels doctors encarregats de liderar un equip de l’Hospital de Terrassa —treballa amb un altre metge, dos residents i 30 infermers— que, des de fa tres setmanes, tracta amb pacients que han donat positiu per coronavirus. “He passat de veure uns 15 malalts al dia, amb una patologia neurològica, habitualment malalts amb esclerosi múltiple, que és la meva especialitat, a tractar una malaltia de la qual no sabem res. He canviat la consulta per deu malalts de Covid-19 que són extremadament inestables: un malalt que avui està bé demà està fet merda”, resumeix.

Seva és la tasca d’informar les famílies. D'explicar-los quina és l’evolució d’un pacient. I, també, de donar les males notícies. “Trucar per dir que un pare o un germà es morirà en les següents hores o dies és duríssim”, reconeix. Encara que qui més mèrit té, assenyala, no són els metges. “Els qui són amb els malalts i els donen suport psicològic són els infermers i auxiliars, que tenen un sou de pena i condicions de treball deplorables. Ells són els herois. Els que estan vuit hores amb tot l'EPI posat —aquest equip de protecció individual que els deixa la cara marcada—, que és un destorb. Ells són els que són al costat de la persona que es mor i els que fan les videotrucades amb la família”.

A ell li pesen el desconeixement i certa impotència. “No tenim ni idea del que estem fent. Aquest és un virus molt nou, i quan creiem que tenim un patró de sobte ens canvia el concepte. L'únic fàrmac que tenim per combatre el virus ve d’un assaig clínic que demostra que no és útil, però l’estem utilitzant igualment perquè hi ha una tendència a la millora. Els metges estem treballant amb els ulls tancats, no tenim prou evidència”, admet. I esbufega.

Al Javi se li trenca la veu quan explica que se sent afortunat. Li costa desconnectar —“Com que estem tots confinats, no podem parlar ni de futbol”, diu— però troba comprensió quan arriba a casa. La seva dona, l’Ana, treballa de secretària en un altre hospital. I ho entén tot. Sense que ningú l’hi expliqui. “Si no la tingués al costat no podria amb això. Els dies que són una merda, m’emociono, ploro i ella m’abraça i em cuida”. L’Ana i el Javi van fer un pacte “al principi de tot això”. Ell volia dormir en una altra habitació, però ella no el va deixar: “Jo també em puc encomanar”, li va dir. “Si no puc arribar a casa meva després d’un dia de merda i abraçar la meva dona, no puc tornar a treballar l’endemà”, remata Sotoca. Si en aquest temps algun dels dos donés positiu, tampoc no s’aïllarien. És el tracte.

“Pensar que érem feliços”

Nom. Javier Sotoca Fernández, 33 anys. 

Professió. Metge neuròleg, actualment covidòleg.

Què feia abans de la crisi. Pensar que érem feliços i que ho teníem tot. Treballava com un burro, sort que m’encanta la meva professió i que puc estar ajudant la gent. Això ens ajudarà a relativitzar les coses.

Què farà quan acabi la crisi. Gaudir de la meva família, sortir al carrer i passejar, que abans ho feia molt poc. Se m’havia oblidat com d’agradable que és veure el mar. I intentar veure tota la gent que estimo i que durant tot aquest temps no puc veure. Abans, quan podíem, tampoc no ens vèiem tant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ