Les residències que van veure venir el virus i el van parar a la porta

No demana per ella perquè li és igual morir, o això diu. Demana pels seus companys, per la filla que li queda amb vida, pels nets a qui fa tants dies que no veu. María Ruiz, 83 anys, ha estat fustera, paleta, cuidadora i netejadora. Ara és el poder fàctic de la residència d’ancians. Ajunta les mans i mira al cel: “Que no ens entri la bestiola aquí, que estem molt bé!”.

La bestiola s’ha quedat a les portes de la residència Gravi, en una urbanització de Polinyà (Barcelona). Al petit jardí, a la part posterior, arriben els lladrucs d’un gos confinat i l’olor dels pins. Cap dels 33 residents no ha estat infectat ni presenta símptomes de coronavirus. Un oasi al mig de la tragèdia que sotja els centres per a gent gran. “L’hort el conreo jo. Les flors les he plantat jo. Aquestes, també”, diu la María, i assenyala una petita figura de marbre de la verge del Roser.

Potser les pregàries de la María, granadina emigrada a Catalunya, han protegit la residència contra el virus. Potser el mèrit sigui del director, el doctor Iñaki Antón, que va veure venir el drama i s’hi va anticipar. El 25 de febrer, tornava amb l’AVE d’un congrés sobre dependència a Madrid amb Andrés Rueda, director d’una altra residència a Terrassa. A Espanya els casos es comptaven amb els dits d’una mà i les alertes, encara tènues, se centraven en Tenerife, on el positiu d’un turista italià havia obligat a confinar l’hotel Costa Adeje.

“Vam veure que això arribaria. Sabíem, per la Xina, que afectava més la gent gran. ‘Això arrasarà amb els nostres avis, cal bloquejar l’entrada’, vam pensar”, explica Antón, que fa broma amb la María sobre les seves suposades ganes de deixar aquest món. “Segur que si et poso una destral al cap, no vols que la deixi anar”. Riu amb ganes. “Ens vam proposar de convertir la residència en un búnquer. Ara per ara ho hem aconseguit”.

Quan la Generalitat encara no havia donat “cap instrucció” a les residències, Antón ja havia redactat el seu propi protocol de prevenció. Se les va manegar per aconseguir el material de protecció pel seu compte. “Vaig tenir sort. El fill d’una de les àvies és pintor industrial i ens va portar una caixa de mascaretes”. De les bones, les FFP2 amb filtre, les que el Govern ha comprat per als sanitaris. Al basar xinès va aconseguir guants i uns impermeables.

El 4 de març, un valencià de 69 anys va inaugurar el macabre comptador de morts per Covid-19. Aquell dia també va entrar en vigor el protocol d’Antón. Dos folis amb instruccions concretes i una obsessió: “Mantenir l’asèpsia” a la instal·lació. El búnquer, l’illa, la fortalesa: que no entri el virus, deixar-lo fora. Els proveïdors han de tocar el timbre i deixar a la porta la mercaderia; en un altre moment segurament els hauria atès la María, recepcionista extraoficial. Els paquets es desinfecten “polvoritzant-los amb alcohol a 70 graus”.

Fins que es van prohibir les visites, els familiars havien d’entrar amb tot l’equip de protecció recollit a través d’una xarxa informal d’amics i coneguts. “Vaig demanar material a la Generalitat. Encara l’estic esperant”, lamenta Antón, crític amb la ceguesa dels governants. “No soc epidemiòleg, però això es veia venir i ho haurien d’haver parat abans”. Nascut a Bilbao, és metge gerontòleg. Rebutja que es passin de ratlla amb les residències. “Som un servei social. Estem per cuidar avis, no per curar-los”. Però també critica les baixes del personal. “En vista d’una dificultat així, ho sento molt, però els auxiliars no poden abandonar el vaixell”, diu Antón, que fa 23 anys que és al capdavant de Gravi.

Ni abandonar el vaixell... ni llançar per la borda els grans. “És vergonyós, si no delictiu, que es deixi de donar tractament només per la seva edat als que ens han alimentat i han aixecat el país”. Antón assegura que han rebut instruccions “verbals” de no demanar trasllat a l’hospital per als majors de 80 anys.

La María formaria part d’aquest segment de població a què, segons l’opinió d’Antón, ja es dona per perdut. No sembla que això agiti el seu esperit. “El que no vull jo és agafar el virus i contagiar els altres”. Però el que de veritat la inquieta és que ja és migdia i la seva filla encara no ha trucat. Els altres dos, repeteix quan pot, van morir massa joves. “Aquí tinc el mòbil. Va amb targeta, si no em posen diners no puc trucar. És un mòbil pobre, com jo”.

A 20 quilòmetres de la María, el centre geriàtric Sant Pere de Les Fonts, una residència privada a Terrassa, atén 66 avis, la majoria en places concertades. La dirigeix Andrés Rueda, l’home que acompanyava Antón a l’AVE. La sort i una “prevenció neuròtica” ara per ara han allunyat el virus. Ell també va comprar material. El 28 de febrer van col·locar hidrogels a les portes i cartells que prohibien petons als familiars. Quan van restringir les visites, van arribar les protestes d’alguns. “‘Però si és com una grip’, deien. Quin mal que ha fet aquesta comparació”, reflexiona Roda, que dirigeix la residència, on la seva dona és la coordinadora d’infermeria, la seva filla treballa com a psicòloga i el seu fill, en administració.

Aquí el control és escrupolós. Ningú no hi entra. Només els 40 empleats que, en arribar, passen directament al vestidor. Un pelut amb aigua i lleixiu per a les sabates, la roba rentada a alta temperatura i desinfectada amb ozó els espera per començar la feina. Es recullen els cabells. Mascaretes. Guants. Ara sí, passen.

Rueda creu que la clau ha estat guanyar-li uns dies al virus. “Si nosaltres vam veure tan clar que s’estendria, per què els tècnics no?”, es pregunta el director, que té quatre avis aïllats a les seves habitacions per altres motius. “S’ha de ser previngut. Se segueix el protocol. Netegem abans d’esmorzar, dinar, berenar i sopar”. Les mans de Vanesa García, auxiliar, pateixen aquesta obsessió per la neteja. “Estem desinfectant tota l’estona”. Diu que han optat per evitar els informatius a la televisió. “No volem que s’angoixin”. Sara Rueda, la psicòloga, prova de gestionar les emocions de l’equip i d’ajudar els familiars. També els residents, és clar. “Posem una estona Skype perquè vegin la seva família. I a les sis de la tarda, cada dia, ballem el Resistiré”.