Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les mutacions del llenguatge

Aquesta aturada inesperada ens ha confirmat que l’economia de mercat és mundial, però que el poder polític continua sent nacional i estatal. I ens ha evidenciat la dificultat d’afrontar una crisi provocada per la natura i no per un Estat o un poder enemic

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez.
El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. EFE

La dimensió d’una crisi es pot mesurar pels efectes que té sobre el llenguatge, la manera en què modifica els pautats discursos públics. De cop i volta, el poder polític va canviar el to: el seu discurs va adquirir els accents greus de les situacions excepcionals. Sense marge de temps calia convèncer la ciutadania perquè assumís decisions d’una duresa inusual, que requerien la seva complicitat perquè fossin efectives. Si la paraula confinament ja té per si sola una dimensió tràgica, l’acompanyament només podia venir per la via de l’amenaça (un enemic invisible) i la por (l'acompanyant principal de la servitud voluntària). I així presidents de repúbliques i de governs van convocar a la guerra –tot i que l’enemic fos un virus invisible–, van apel·lar a la unió nacional, van col·locar els seus països en situació d’excepció –amb suspensió de llibertats inclosa–, i van posar les vides de les persones per sobre de qualsevol altra prioritat, incloent-hi la sacrosanta raó econòmica (la religió del nostre temps).

Tot plegat sense un horitzó temporal clar. La suspensió de la normalitat ciutadana, la reducció de la vida als espais interiors i, per tant, la paralització de l’economia, no se sabia del cert ni se sap encara quant duraran. I no es descarta una lenta i parcial recuperació de les llibertats, amb l’exclusió de certs sectors socials marcats per l’estigma de vulnerables (els de més edat).

Ben aviat aquesta angoixa s’ha traduït en les enquestes: la gent té més por de la imminent crisi econòmica que no pas de la crisi sanitària. I el llenguatge econòmic ha començat a mutar. Paraules que eren tabús en l’ortodòxia neoliberal en aquests darrers 30 anys de vertiginosa acceleració se senten ara no només en boca de polítics, acadèmics i intel·lectuals, sinó fins i tot d’algunes veus de l’empresariat. La renda bàsica, el reforçament del sector públic, la necessitat que la sanitat quedi fora de les lleis del mercat, la congelació dels límits de deute dels països, la mutualització europea del rescat dels països més afectats, són avui a la llista de suggeriments susceptibles de plantejar-se, trencant les intransigències que van portar a la sortida de la crisi del 2008 per la via de la sagnant austeritat selectiva. Ecos nostàlgics de la música socialdemòcrata de la qual als anys vuitanta es va proclamar la defunció? Paraules per dir el que vol sentir una ciutadania reclosa entre el desconcert, la incomprensió i la ansietat? O bé consciència que entrarem en un període d’immensa frustració col·lectiva en què ningú es podrà permetre actuar com si tot li estigués permès?

Túnel o hecatombe? Aquest és el dubte que habita en moltes persones amb poder de decisió, ja sigui en la política o en l’economia. La inèrcia –sempre conservadora– porta a creure que passat el gran ensurt, controlada l’epidèmia, tot tornarà on era. Però hi ha qui pensa que els danys en el teixit empresarial i en l’ocupació (especialment en els autònoms i les petites i mitjanes empreses) seran demolidors i que caldrà fer concessions si es vol evitar que el túnel es converteixi en hecatombe. I que per fer-ho cal donar corda a l’Estat i acceptar que les grans corporacions hauran de fer concessions significatives.

Aquesta aturada inesperada ens ha confirmat que l’economia de mercat és mundial, però que el poder polític continua sent nacional i estatal. I ens ha evidenciat la dificultat d’afrontar una crisi provocada per la natura i no per un Estat o un poder enemic. Al cap i a la fi, ja fa molt de temps que no trobem la manera de gestionar la crisi ecològica, de la qual som els causants i que se’ns està escapant de les mans, i que, tot sigui dit, provoca i provocarà moltes més morts que la pandèmia. Però alhora ens deixa una lliçó metodològica per a la governança del futur. El govern és dels polítics que, en democràcia, representen la ciutadania. La ciència subministra coneixement i informació indispensables però les decisions corresponen als governants. I aquests s’han d’adonar que la salut no és una qüestió estrictament mèdica, és també econòmica, social i cultural. I és en funció d’un equilibri que ens situï en l’aspiració a una vida digna per a tothom que han de prendre les seves decisions. Ja veurem si les mutacions que es deixen veure en el llenguatge econòmic es concreten en la pràctica o si només eren música per alleugerir el confinament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >