Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La vida rere la muralla

Dies de confinament viatjant amb un mapa i molta imaginació al llarg del Mur d’Adrià

El Mur d’Adrià, a Anglaterra.
El Mur d’Adrià, a Anglaterra. EL PAÍS

Vaig treure el cap per sobre del mur a veure què hi havia més enllà, amb les mans recolzades en la molsa que creixia humida i freda sobre la pedra. Bufava el vent llançant esgarrapades gèlides a la cara, queia una pluja fina i una boirina tèrbola difuminava l’extens paisatge i el convertia en un quadre sobre el qual una mà gegant semblava que hagués escampat la pintura. No hi havia res definible, cap punt on fixar la vista, només un buit immens i apagat que s’estenia fins a l’infinit. Molts dies després, aquesta imatge salvatge em continua omplint els ulls, obsessivament. Va ser l’últim viatge abans del confinament.

Des de petit, des que per primera vegada vaig saber de l’existència del Mur d’Adrià, la llarga muralla que van construir els romans al segle I al nord d’Anglaterra i que la travessa de costa a costa (119,5 quilòmetres), des de la desembocadura del Tyne a l’est, al mar del Nord, fins a Bowness, al fiord de Solway, a l’oest, al mar d’Irlanda, havia somiat que l’anava a veure. Mil vegades, amb l’ajuda del meu fortí en miniatura d’Airfix, rèplica d’un dels 80 milecastles del mur, i els seus petits legionaris de plàstic, m’havia imaginat que era un soldat romà en aquesta frontera, albirant garratibat des dels confins de la civilització els misteris que s’obrien més enllà, en les àmplies, desconegudes i temibles terres dels bàrbars, els Homes Pintats, els pictes, on desapareixen les legions i es perden les àguiles.

Les circumstàncies han fet que visités abans la Gran Muralla xinesa que el Mur d’Adrià, que és, per descomptat, molt més a prop. Però la trobada, tan desitjada, tantes vegades ajornada, va ser molt intensa. Hi vaig arribar de la mà de la meva febril imaginació, nodrida amb llibres (els relats del Puck de Kipling Un centurión de la Treinta, En la gran muralla i Los sombreros Aludos; les novel·les El águila de la Novena legión, de Rosemary Sutcliff, i Hadrian’s Wall, de William Dietrich), còmics (Olac el gladiador) i pel·lícules (La legión del águila, Centurión, el King Arthur d’ambient romà d’Antoine Fuqua). I ho vaig fer, arribar fins allà, sota l’ensenya de Santiago Posteguillo, el popular autor de novel·les de romans, que presentava in situ la seva última obra, en la qual apareix el mur des d’on Septimi Sever emprèn la seva campanya contra els caledonians.

Arribats a Northumbria, vam partir cap al mur de bon (i gelat) matí després de passar la nit a Matfen Hall, una mansió rural a l’estil de Brideshead. Seguint la carretera A69, que a vegades transcorre sobre el traçat mateix del mur o del seu Vallum, el terraplè que complementava el sistema defensiu al sud, jo cridava d’entusiasme cada vegada que veia una secció de muralla o un faisà, molt abundants, igual que les gavines, les ovelles i els aligots, que suggerien amb les seves siluetes de presa les àguiles dels estàndards de les legions. Vam passar el fort de Housesteads (Vercovicium) i vam baixar de l’autocar a Steel Rigg, des d’on arrenca un dels passejos més espectaculars pel mur, que puja per l’impressionant penyal del Peel Crag, que s’alça sobre el terreny, de manera que pel seu llom es dibuixa la muralla com una serp de pedra.

El sicòmor de Kevin Costner

Amb el Mur d’Adrià em va passar com amb la Gran Muralla, que pensava que seria pla i em va agafar un vertigen bestial. Al sector que vam visitar, on hi havia la torreta 39 A, el mur s’enfila abruptament i per seguir-lo has de negociar un sender costerut i relliscós que tiraria enrere fins i tot una cabra. L’excursió va ser dura, encara més perquè vaig relliscar en el terreny tot moll –per sort no va ser en els esglaons irregulars de pedra de la pujada als cingles– i em vaig enfangar de tal manera que semblava un druida particularment deixat de la tribu dels velicons. Les condicions eren tan dures que fins i tot els caledonians haurien cancel·lat una incursió i no vam aconseguir arribar fins al nostre objectiu, el famós Sycamore Gap, amb el seu vell sicòmor, que surt a la pel·li de Robin Hood de Kevin Costner i és un dels llocs més fotografiats de la Gran Bretanya. Però l’experiència va valer la pena. I quan, un cop a dalt, vaig treure el cap per sobre del mur i vaig mirar cap al nord, vaig sentir que feia realitat un dels meus grans somnis.

En el confinament he decidit seguir la meva marxa pel Mur d’Adrià. Caminar-lo tot sencer, com si el pogués continuar recorrent (és curiós pensar que ara està del tot desert, sense visitants). L’altre dia vaig penjar a la paret l’enorme mapa 1:25.000 que vaig comprar a la botiga del museu de Vindolanda, el gran fort que va ser un dels principals aquarteraments de suport a la línia defensiva. I de mica en mica, jornada a jornada, amb guies i llibres (Hadrian’s Wall, operations manual, de Simon Forty, Haynes, 2018; l’indispensable Hadrian’s Wall, de Breeze i Dobson, Penguin, 1978), vaig fent ruta, des del sector central que conec personalment fins a l’oest. Birdoswald, Bewcastle, Carlisle… He pensat que quan arribi al mar, giraré cua i tornaré –de temps, pel que sembla, no me’n faltarà– per tornar a passar per Peel Crag (espero conjurar aquesta vegada el vertigen), Steel Rigg, Vindolanda, visitar, per fi, Housesteads, seguir cap a Chesters, arribar a Newcastle, Wallsend (Segedunum) i així fins a Arbeia i el mar. Vaig posant banderetes. He col·locat a la sala unes pedres que em vaig endur del mur (alguna força gran, tot i que no crec que perilli l’estabilitat de la muralla), per donar consistència material al viatge. I per acabar d’arrodonir l’experiència, m’he creat una identitat de soldat romà (vegeu Everyday life of a soldier on Hadrian’s Wall, de Paul Elliot, Fonthill, 2019). No pas la d’un jove centurió entestat a recuperar l’honor del seu pare i l’àguila de la Novena com em demanava el cos, sinó una cosa més d’estar per casa (i mai millor dit): un humil membre de les cohorts auxiliars, les esforçades unitats de suport formades per estrangers que van ser les que més servei quotidià van donar al mur.

Un auxiliar de servei

Soc, doncs, Hyacinthus (no l’heu de confondre amb l’eunuc del mateix nom enviat per Honòria davant d’Àtila, ni amb el legionari martiritzat per ser cristià en temps de Trajà esmentat per Walter Pater), un miles, soldat ras de la Cohors Vardullorum Milliaria, unitat d’infanteria (peditata) integrada per hispans de la Tarraconensis i amb quarter al fort de Cilurnum (Chesters). La meva vida al mur és força ascètica i monòtona. Amb dieta a base de buccellatum (greix de porc) i posca (vi agre), mitja paga i latrines comunals. Patrullo somiant amb un ascens a optio, vexillarius o almenys a bucinator, trompeta, de manera que Sulpicia Lepidina em convidi a una festa i pugui acabar els meus 20 anys de servei.

I així cada dia, fets els deures i les guàrdies, havent recorregut un tram, trec el cap al mur. Recito els versos d’Auden (Roman Wall Blues) “Over the heather the wet wind blows, / I’ve lice in my tunic and a cold in my nose. / The rain comes pattering out of the sky, / I’m a Wall soldier, I don’t know why” (“Sobre el bruc bufa un vent humit, / tinc polls a la túnica i el nas enfredorit. / La pluja cau del cel a borbollons, / soc un soldat del Mur, no en sé les raons”, traducció de Marcel Riera). Escodrinyo des del meu mur tancat intentant veure què hi pot haver darrere de la barrera. I m’imagino què faré quan arribi el moment en què pugui creuar la llarga barrera de pedra i endinsar-me en l’ampli i excitant paisatge que espera fora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >