Selecciona Edició
Connecta’t

Llums i ombres a l’exili republicà

Román Parrado dirigeix ‘Èxode’, una història d'amor ambientada en la fugida dels perdedors de la Guerra Civil a França el 1939, que estrena TV3 aquest divendres

Roser Tapias i Marcel Borràs en una escena d''Èxode'.
Roser Tapias i Marcel Borràs en una escena d''Èxode'.

El 2017, Ebre, del bressol a la batalla, va obtenir el premi Gaudí a la millor producció per a televisió. Aquella pel·lícula coral sobre la Quinta del Biberó i l'abrupta pèrdua de la innocència de tants adolescents portats al front té ara la seva continuació a Èxode, que narra la fugida dels republicans a França, a partir del gener del 1939. “És una continuació només cronològica, perquè molts dels personatges són uns altres”, explica el director de les dues pel·lícules, Román Parrado.

Tant a ell com a Edu Sola, el guionista, se'ls havia quedat molt de material recopilat al tinter. Les històries que els havien explicat tants combatents dels dos bàndols han donat per recrear-les, convenientment adaptades, en aquest segon lliurament. “Els personatges, les vivències i els episodis, sense ser reals al 100%, sí que estan inspirats en els relats d'aquesta gent”, revela Parrado.

La pel·lícula la protagonitzen el Guillem (Marcel Borràs) i la Maria (Roser Tapias), un soldat republicà que deserta, el gener del 1939, i la seva parella, amb la qual fuig dels nous que manen al poble. “Ell ve de la guerra i no renuncia a la seva arma, a matar; ella és una pacifista convençuda”, explica Parrado. Ingènua, potser? “La qüestió és que cadascú des de la seva posició, en la seva fugida, que aviat els separa, faran viatges contra direcció: ell, de les ombres de la batalla cap a la llum que (creu que) els espera a França; ella, de la lluminositat del seu món a la foscor de la guerra”.

Més que parlar de bons i dolents, dels quals la pel·lícula, és clar, va ben servida, Parrado destaca les persones: “Eren gent normal i corrent que la guerra va posar en un o altre bàndol. I si un bon paio, com el soldat que salva la vida a la Maria al principi de la història, era al bàndol feixista, no deixava de ser bona persona; el mateix passa amb els soldats que van torturar l'Antoni [personatge que s'uneix a la fugida dels protagonistes] per ser homosexual, que eren del bàndol republicà”.

El periple que mostra Èxode no per conegut deixa de ser dur i cruel. És la fugida de gent que, fins i tot sense estar compromesa políticament en la causa republicana, tindria problemes quan acabés la guerra. Els delatarien els seus propis veïns, havien de fugir. “En aquest clima de desesperació es crea un ecosistema a la frontera que dibuixa un conflicte moral que volem destacar a la pel·lícula”, comenta el director. Es refereix a la indústria del contraban que sempre aflora en territori fronterer i que, en aquelles circumstàncies, canvia totalment alguns elements: “Ja no parlem de tabac, d'alcohol, ni tan sols d'armes, parlem de contraban d'éssers humans. Situacions límit que ens fan prendre decisions compromeses per salvar la pell”, diu Parrado.

Allà, a la Jonquera, la Meca dels protagonistes, trobem el millor i el pitjor del gènere humà. Juntament amb el Joanet, el detestable i insensible contrabandista que només es mourà per diners, coneixem l'Asunción, la dona íntegra, entranyable, que acull la Maria en la seva fugida. Una figura universal, en realitat: “De fet, està inspirada en una camperola de la sèrie Chernobyl que no pensa abandonar la seva terra, ara contaminada, davant l'amenaça de mort dels soldats del règim que volen amagar el desastre: ni els tsars, ni la Revolució ni Stalin l'havien fet fora d'allà…”, explica el director de la pel·lícula.

Altres episodis ens remeten a altres pel·lícules. El Guillem lluita per recórrer els últims metres que el separen de la frontera perseguit pel malvat Pertegás (Òscar Muñoz), que canvia de camisa, en una cursa que recorda els estudiants de Los años bárbaros (Fernando Colomo, 1998) perseguits pel feixista Víctor (Juan Echanove). “Jo pensava més en el western, en aquella gent estranya i armada que apareixia per les muntanyes…”, diu Parrado.

Una tercera part que descobrís que les llums que perseguia el Guillem a França no serien tan lluminoses demana pas a crits. “És evident que el que segueix és Argelès, els camps de concentració francesos, la duresa de l'exili”, admet el director, “però de moment no hi ha res”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >