_
_
_
_
_
provocacions
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Adeu al confort

“El futur ja és aquí, el que passa és que no està distribuït equitativament”, va dir el 2003 William Gibson

Viggo Mortensen, a la pel·lícula ‘La carretera’, adaptació del llibre de Cormac McCarthy.
Viggo Mortensen, a la pel·lícula ‘La carretera’, adaptació del llibre de Cormac McCarthy.

Queda ja molt lluny l’aguda radiografia de la societat de consum dels anys seixanta, de la mistificació del confort, dels plaers oferts per un món que proposa múltiples miratges i quimeres inassolibles, que Georges Perec va traçar a Les coses: a pesar de la feina precària que tenien, a pesar de viure en un apartament diminut i incòmode, Jérôme i Sylvie disposen de prou il·lusió per somiar que algun dia seran rics i disfrutaran de l’opulència i els refinaments que veuen als aparadors de les botigues de París. Al principi del segle XXI, en canvi, la parella de jubilats de Las noches de Flores, de César Aira, han de sobreviure reconvertits en uns repartidors de pizzes al llarg de la nit: l’única esperança és que els vàndals no els robin. Els jubilats de l’escriptor argentí descobreixen que qualsevol estadi de la decadència comporta noves formes de frustració i d’infelicitat.

A Los Mandible Lionel Shriver narra els efectes d’una futura ruïna financera sobre diverses generacions d’una família de la classe mitjana dels Estats Units entre els anys 2029 i 2047: el dòlar deixa de ser la moneda patró, Rússia i la Xina dominen el món i el mur de Río Grande impedeix que els nord-americans travessin la frontera de Mèxic. Els Mandible ja no poden pagar la residència dels ancians, han de compartir un pis a Brooklyn, un enciam costa vint dòlars, l’oli d’oliva esdevé un producte de luxe i la generació més jove ha d’aprendre a sobreviure de manera autodidacta, amb un sentit de l’humor molt negre i aplicant una alta dosi imaginativa a l’economia particular.

Menys satírica, a Por último, el corazón, Margaret Atwood crea un matrimoni jove de la costa nord-oest que ha de viure dins el cotxe a causa de la recessió econòmica, on les violacions i els robatoris d’òrgans no són els pitjors infortunis que s’escampen per la regió i el somni de recuperar el sentit de la vida i la protecció contra els mals els pot dur a acceptar la feina i la llar per sempre que anuncia Consilience, una urbanització dissenyada segons l’estètica i els principis dels suburbis puritans de l’Amèrica blanca dels anys cinquanta: Doris Day és la imatge a imitar. Més apocalíptic, el present que descriu Cormac McCarthy a La carretera és un bosc calcinat ple de cendres, l’únic horitzó és una carretera inerta on el somni del benestar ja no existeix i la sola pregunta que es pot plantejar és com protegir la família quan ja no hi ha res per protegir.

En aquestes tres distopies recents, testimoniatges de les tendències i els fenòmens del present duts als extrems més negatius, McCarthy, Atwood, Shriver i Aira reflecteixen les preocupacions i els temors del moment en què són escrites. “El futur ja és aquí, el que passa és que no està distribuït equitativament”, va dir el 2003 William Gibson.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_