Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Guies de lectura

Si el confinat té el ‘Quijote’, un ‘Picwick’ via Carner o un ‘Shandy’ via Marías, té bones lectures per dos mesos

'El Quixot', un títol essencial i lectura de qualitat garantida per a aquests dies de confinament.
'El Quixot', un títol essencial i lectura de qualitat garantida per a aquests dies de confinament.

Malgrat totes les catàstrofes, és una sort viure en temps molt més il·lustrats i proveïts que tots els segles del passat. La secularització de les societats occidentals, afegida a la democratització dels Estats i a la llibertat d’expressió i d’edició, han fet que a les nostres llibreries i biblioteques s’hi trobi de tot, també els llibres més bons que s’han escrit al llarg de la història. (Un dels efectes que pot tenir l’actual pandèmia serà desconfiar del present i del futur, i girar una mica més els ulls cap al passat, que ja no porta cap mal justament perquè els que va portar ja han passat tots. Els seus béns romanen.)

Els catòlics que seguien fil per randa les recomanacions de lectura que dictava l’Església romana no ho van tenir gens bé per poder llegir el bo i millor de la literatura universal, perquè el famós Index librorum prohibitorum, o guia dels llibres prohibits, es va estampar, que jo sàpiga, fins a l’any 1948. En aquest índex es prohibia als bons cristians la lectura de bona part, o tota, l’obra d’autors tan significatius com Addison, Balzac, Daniel Defoe, Diderot, Flaubert, Kant, Maquiavel, Rabelais, Spinoza, Laurence Sterne, Swift, Voltaire o Zola. Per sort, se salvaven el Quijote i el Tirant.

Desaparegut aquest Index vaticà, els jesuïtes, responsables de l’educació de mig món, es van afanyar a mantenir viva la censura sobre una enorme quantitat de llibres, com es llegeix en una obra realment fascinant d’A. Garmendia de Otaola, S. J., Lecturas buenas y malas a la luz del dogma y de la moral (Bilbao, El Mensajero del Corazón de Jesús, 1949). El llibre estava més posat al dia que la guia del Vaticà, i afegia uns comentaris molt sucosos, com no es trobaven al ja esmentat índex de l’Església catòlica. Per exemple: de Josep Carner només se n’aconsellen les Deu rondalles de Jesús infant: “Cuentos infantiles de Navidad, muy buenos”; de Víctor Català es diu que Solitud és “una novela inconveniente; para personas cultas”; Charles Dickens passa l’examen quasi en tot, però amb la nota inicial: “Algunas de sus novelas de amores no convienen a todos”; de La religieuse, de Denis Diderot, es diu: “Novela sobremanera infame, deshonestísima”; sobre Fiodor Dostoievski s’hi pot llegir: “Es un escritor inmoral” (Josep Pla el considerava “un degenerat”); de Federico García Lorca escriu: “Su visión de España, un tanto deformada por malignidades...”; Thomas Mann presenta a La muntanya màgica —llibre avui tan pertinent— “reflexiones puramente sofísticas en lo doctrinal; dañosa”); diu de Herman Melville: “Pseudofilosófico, escéptico al parecer, malsano, llorón, enfático, áspero, chocho...”; observa que el Satiricó, de Petroni, ha estat publicat en castellà “por cierto comerciante de venenos morales” (editorial Prometeo? Bergua?); de Marcel Proust diu, amb certa raó, que “muestra en más de una pàgina la más baja lubricidad”; sort que Joaquim Ruyra hi és considerat “un narrador excelente y maestro indiscutible de la prosa moderna”; La cartoixa de Parma, de Stendhal, és “novela inmoral en los hechos y en la enseñanza”; el mallorquí Llorenç Villalonga ofereix “insinuaciones peligrosas”; Oscar Wilde pot ser de “efectos desastrosos”; i de Virgina Woolf diu que els seus llibres són perillosos, “aunque por su pesadez será reducido el número de quienes resistan sus libros hasta el final” —té una certa raó.

Vint anys abans que es publiqués aquest llibre, Carles Soldevila publicava a la Llibreria Catalònia el llibret Què cal llegir. L’art d’enriquir un esperit. L’art de formar una biblioteca, que és excel·lent, i que no sembla que s’hagi reeditat, potser perquè aconsella massa llibres estrangers, molts dels quals ja posseïen, o la tindrien aviat, una traducció al català. (Ha estat inútil suggerir al conseller d’Educació que el currículum dels estudiants de Secundària inclogui llibres extraordinaris, i molt ben traduïts, de literatura universal. Llet nostra i literatura nostra!)

Si el lector confinat té a casa un Quijote, uns Papers del club Picwick en traducció de Carner, un Tristram Shandy en versió de Javier Marías, o un Crim i càstig —molt de càstig sense crim, ara— traduït per Andreu Nin, o els contes de Poe en versió de Julio Cortázar, no cal que es preocupi: té bones lectures per dos mesos. Si, per contra, ara s’adona que s’hauria hagut de proveir d’una mínima biblioteca per a situacions d’urgència, llavors, quan tot això s’acabi, que se la faci seguint el criteri del llibre que hem dit de Carles Soldevila, o del cànon establert per Harold Bloom, o, per filar prim i a la menuda, del llibre La biblioteca ideal, escrit per diversos autors, entre ells Carles Pujol i José María Valverde (Enciclopedias Planeta, 1993).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >