Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La casa, a prova

El millor d’aquesta crisi són les persones, elles són les que estan sotmetent els habitatges a un ús intensiu que ha trastocat els usos predeterminats de les estances de la casa

Diverses persones als balcons de casa seva, a la Barceloneta.
Diverses persones als balcons de casa seva, a la Barceloneta.

Resulta difícil parlar sobre el que està passant als nostres habitatges en aquest moment, i són molt nombroses les opinions publicades a diferents mitjans de comunicació que es fan ressò de la manera com aquesta crisi sanitària ha posat en evidència les nostres cases i ciutats alhora i a tot el món. Un nombre significatiu d’aquestes opinions apunten a dèficits de disseny dels habitatges o fins i tot defectes atribuïbles directament al planejament urbanístic. D’altres posen el focus en la poca superfície, la falta d’assolellament o de ventilació, etc., i d'altres ens recorden alguns exemples als quals emular a partir d’ara i semblen somiar a construir la ciutat del futur.

Malgrat tot, encara que els nous habitatges que es construeixin recullin les crítiques que es fan en aquestes opinions i siguin més eficaços davant d’una nova crisi, n'hi hauria molt pocs. De fet, no es tornaran a donar les condicions per construir una extensió de la magnitud de l’Eixample de Barcelona, ni tan sols en tres o quatre generacions aconseguiríem tenir una ciutat nova. Més aviat hauríem de pensar a reparar adequadament els centenars de milers d’habitatges que ja hi ha construïts. Però tot i així crec que és immensament positiu l’interès per opinar sobre l’habitatge i penso que el que està passant ha convertit els habitatges i la ciutat en un formidable laboratori que ens obliga a pensar en algunes coses.

La primera és que les novetats, en el camp de l’habitatge, no sempre ens han millorat la vida. Qualsevol habitatge de l’Eixample, amb molts pocs canvis, és remarcablement millor que no pas els que s'han construït en els últims 30 o 40 anys, fins i tot energèticament. La tecnologia aplicada a l’habitatge no ha suposat millores substancials, tret de l’ascensor o alguns electrodomèstics, tots de posar i treure. Les anomenades cases intel·ligents han resolt alguna cosa aquests dies? A més, fa la impressió que com més decrets d’habitabilitat hem fet per posar límit als abusos de l’especulació i el mercat, més s’han enrigidit encara i han acabat per girar-se contra els usuaris.

Però el millor d’aquesta crisi són les persones, elles són les que estan sotmetent els habitatges a un ús intensiu que ha trastocat (pel que llegim i veiem filmat a les xarxes socials) els usos predeterminats de les estances de la casa. Aquests usos, molts dels quals no estaven previstos, fan inajornable el fet de pensar els nostres habitatges en termes de peces més que de programa, és a dir, de dormitoris, rebedors, sales o menjadors. Peces més regulars –més grans– i més indeterminades i que sigui la gent la que les faci servir com vulgui, que siguin les persones les que les “bategin” dormint-hi, menjant-hi, treballant-hi o jugant-hi.

El que està passant hauria d’enterrar per sempre la idea del que és funcional, és a dir, espais especialitzats en una funció, cosa que suposa sentenciar pràcticament del tot l’habitatge modern tal com l’hem estudiat i el continuem defensant. Quants passadissos, aquests menyspreats passadissos que interessadament van ser batejats per promotors malintencionats com a metres quadrats inservibles, ens han fet la vida més fàcil aquests dues setmanes de confinament, especialment si hi ha nens? Molts constructors d’automòbils els proven en circuits com el París-Dakar, és a dir, en condicions extremes i excepcionals. Avui estem sotmetent els nostres habitatges a aquest París-Dakar. Quan això s’acabi, no hauríem tant de preguntar a la gent què li ha faltat a casa com preguntar-los com han fet servir les peces de la casa. És d’aquí d’on hauríem d’aprendre. Són lliçons que ensenyen a viure, no ensenyen “arquitectura”.

Quan algú pren el sol estirat a l'ampit de la finestra, no està fent una cosa prohibida, està donant una indicació perquè es dissenyi una finestra més gran. Fins i tot per dir-ho més cruament: està dissenyant una finestra. No hi ha excuses per no llegir aquests senyals. L’endemà hauríem de recollir dades, veure fotos, filmacions, llegir comentaris, tuits, i difondre’ls perquè altres intentin dissenyar tenint en compte aquestes dades. Fer una moratòria, permetre fer balcons amb bastides desmuntables sobre les façanes que no en tenen, provar com funcionen, deixar que un “bricolatge” a escala urbana interpreti tota la creativitat que s'ha mostrat aquests dies. Serà fàcil a partir d’ara referir-se a aquesta experiència comuna –i global– quan vulguem argumentar sobre la distribució dels habitatges o sobre el valor d’alguns espais menystinguts fins ara, i ajudarà els arquitectes i usuaris a tenir un llenguatge comú.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >