Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ CRÍTICA i

Gaudint d’‘Inside 9’

Es tracta d’una excel·lent sèrie que, òbviament, no pot evitar ensopegar en algun capítol, però fins i tot en aquests casos, amb menys girs argumentals inesperats, no perd la gosadia

Hi ha aires shakespearians a 'Inside 9', on sempre apareix aquest número.
Hi ha aires shakespearians a 'Inside 9', on sempre apareix aquest número.

L’estrena de la cinquena temporada de la sèrie de la BBC Inside 9 (Filmin) m’ha endinsat en la repesca, tardana, d’una colla d’històries, moltes de gran categoria. Cada capítol té unes constants definitòries. Al lloc on transcorre l’acció sempre hi ha un 9, ja sigui perquè és el número de la casa, de l’habitació de l’hotel o bé el porti una gran caixa de vímet. És un espai únic —per exemple, una casa—, i els seus creadors i guionistes sempre hi apareixen en un paper, per regla general, no gens petit. Són Reece Shearsmith i Steve Pemberton. Des de la segona temporada, molts dels capítols estan dirigits pel barceloní Guillem Morales, l’autor del film Los ojos de Julia. Els episodis són de mitja horeta.

Per dir-ho ras i curt, es tracta d’una excel·lent sèrie que, òbviament, no pot evitar ensopegar en algun capítol, com a Empty Orchestra, però fins i tot en aquests casos, amb menys girs argumentals inesperats, no perd la gosadia. Inside 9 recupera la tradició, a la manera de The Twilight Zone (La dimensió desconeguda), de ser una antologia de capítols independents.

A Inside 9, Shearsmith i Pemberton tenen el paper principal en molts dels capítols, cosa que els obliga a disfressar-se amb desigual fortuna. Per exemple, les perruques de Shearsmith són ridícules, increïbles. Però que la parella d’actors no s’oculti totalment —el camuflatge perfecte en aquest cas és impossible— és una pinzellada que col·loca els episodis en el terreny de la ficció que no s’amaga de ser-ho.

INSIDE 9

BBC
Cinquena temporada
Plataforma Filmin

Encara que expliqui històries sanguinàries i terribles, Inside 9, en realitat, no fa por. És un elaborat treball que acostuma a tenir brillantíssims tours de force. Els guionistes no s’ho posen fàcil. Per exemple, a Once Removed, l’escena inicial amb una colla de cadàvers, clarament morts de manera violenta, es va explicant tirant enrere de deu en deu minuts per mostrar els escenaris previs que han portat a la carnisseria. Tampoc fan fàstics al vodevil (Zanzíbar), amb el clàssic joc de confusions, de portes que s’obren i es tanquen; un deliri argumental. I d’aquí a les tenebres conjugals de To Have and to Hold, on la doble vida del marit i la venjança de la dona, que li farà tastar la seva pròpia metzina, porten l’espectador a una història truculenta però servida amb una fredor intel·ligent. Els autors no volen provocar esgarrifances, sinó endinsar l’espectador en la dimensió de la ignomínia quotidiana i del terror domèstic.

Inside 9 practica l’humor negre, negríssim. Acostuma a haver-hi, fins i tot en les circumstàncies més adverses, menys propícies, un subratllat irònic. De fet, contempla la vida més com una farsa que no pas com una tragèdia. De totes maneres, és difícil generalitzar, perquè els tombs argumentals i de registre que donen els capítols ho dificulten. Hi trobes tant el realisme psicològic com el màgic.

La crítica britànica ha estat elogiosa, i fins hi ha trobat ressonàncies shakespearianes. El diari The Guardian ha considerat un episodi de la segona temporada, The 12 Days of Christine, dirigit precisament per Morales, una de les millors mitges hores de la història de la televisió. Una lloança un punt hiperbòlica, però és veritat que el capítol t’enganxa amb la narració, sense fer cap broma, de diferents episodis d’una vida malaguanyada que no acabes d’entendre plenament fins al minut final. Una vida semblant a moltes vides.

En fi, una sèrie totalment recomanable encara que aquesta recomanació arribi sis anys tard.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >