Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Menors en confinament

Tots ells, els nostres fills i filles, viuen un moment extraordinari. També els adults, però som nosaltres els que estem obligats a cuidar-los d'una manera responsable

Un menor durant el confinament.
Un menor durant el confinament.

La pandèmia ens tracta a tots igual, en certa manera ens homogeneïtza. Tot i això, cadascú la viu i la pateix de manera diferent: ja sigui per motius personals, familiars, laborals, socials, econòmics o molts altres. A tots ens tracta igual, però tots som diferents davant seu. En aquesta diferència no és el mateix ser un adult que un menor, tenir menors a càrrec o bé ser un menor que necessita la nostra cura i atenció.

També els nostres nens i nenes pateixen la pandèmia i el confinament de maneres diferents. Tenim nadons acabats de néixer, nens i nenes malalts, en teràpia, amb grans capacitats, que conviuen amb la violència quotidiana, i tantes altres circumstàncies. Aquests dies hem vist com diferents governs autonòmics i locals oferien solucions (algunes una mica sorprenents) per suplir les beques menjador de les quals són titulars els menors que pertanyen a famílies en situació precària. Per a alguns d’aquests escolars i les seves famílies, percebre aquesta beca és la manera d’assegurar-se un àpat en condicions al dia.

Els menors estrangers no acompanyats són un altre col·lectiu que veu agreujada la seva situació precària aquests dies. Un col·lectiu que ja està prou estigmatitzat, al qual se'l culpa de tota mena de conductes antisocials (moltes sense fonament). Però són nens i nenes, com els nostres, que no tenen persones que els guiïn, que els acullin i els donin afecte. Diverses organitzacions, com la Fundación Raíces a Madrid i Noves Vies a Barcelona, intenten cobrir algunes de les necessitats bàsiques d’aquests menors, posant-hi tot el seu esforç, més enllà del que és estrictament professional. Aquests dies, ens relaten, estan desbordades, en una situació d’autèntica emergència social.

Els més afortunats viuen una vida més o menys ajustada als estàndards convencionals: nens i nens amb progenitors (en el sentit ampli, és a dir, aquelles persones que n'exerceixen la seva tutela quotidiana) que els atenen i els cuiden. Els menors en acollida, durant el confinament, no podran veure els seus pares i mares biològics, però seguiran al resguard dels seus pares d’acollida.

Moltes mares i molts pares estem teletreballant durant el confinament, i podem acompanyar els menors amb els qui convivim a casa, però tants altres han de continuar treballant fora de la llar per continuar oferint serveis necessaris, amb la por constant d’infectar-se i portar el virus a casa. Així, quedar-se a casa no és només un acte de responsabilitat social, també un privilegi. Ara bé, no ens enganyem, fer compatible el teletreball amb la convivència amb menors, més o menys petits, i adolescents no és una tasca gens fàcil. Uns i altres estan acostumats a passar moltes hores del seu dia fora de casa, a l’escola, en activitats esportives o culturals, al parc, amb els amics i amigues, o sortint els caps de setmana. Uns necessiten una atenció continuada, són molt exigents i volen que el seu adult de referència estigui per ells, ja sigui per pintar, mirar la tele, llegir o dormir. Els més grans han trencat les seves rutines d’estudi i de lleure i, com sabem, l’adolescència tendeix a portar-nos a una exaltació del jo que és poc compatible amb les exigències convencionals d’un confinament.

Alguns menors conviuen amb els pares i mares (biològics o d’acollida) d’una manera diferent després de la separació de la parella. En aquests casos els dos progenitors continuen sent responsables de la tutela dels fills, només que es reparteixen en períodes més o menys iguals els temps que hi passen. Els progenitors són responsables d’oferir als seus fills un entorn sense virus aquests dies, així que, si hi ha sospita d’infecció, es podrà cedir la custòdia per passar la quarantena. Però, tret d’aquesta excepció sanitària, els règims de custòdia compartida, recollits en sentència judicial, no s’han vist jurídicament alterats pel decret d’alarma, de manera que els nens i nenes han de continuar gaudint dels seus pares en els mateixos termes que ho feien abans. Alterar unilateralment, sense acord, aquestes normes suposa afectar l’interès del menor, que, tret que hi hagi una causa justificada, té dret a estar amb els seus dos progenitors, a rebre la cura i els afectes de tots dos.

Tots ells, els nostres fills i filles, viuen un moment extraordinari. També els adults, però som nosaltres els que estem obligats a cuidar-los d'una manera responsable. No es tracta de construir altars al voltant seu i adorar-los, però sí de tenir presents les seves necessitats, sobretot afectives. No deixem que aprofitin aquests dies per convertir-se en (petits) dictadors però, escolteu, si els veieu al carrer, no els increpeu: ells no en tenen la culpa.

Argelia Queralt Jiménez és professora de Dret Constitucional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >