_
_
_
_
_
La crisi del coronavirus
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El virus del Camp Nou

La falta de cohesió que es visualitza al camp és la mateixa que s'intueix al vestidor, una circumstància que explicaria el retard en la resposta sobre l'ERTO

El president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, en una foto d'arxiu del febrer.
El president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, en una foto d'arxiu del febrer.Quique García
Ramon Besa

No hi ha treva que valgui al Camp Nou, ni tan sols quan es declara una pandèmia tan mortificant. De vegades, sembla fins i tot que la fractura entre els jugadors i els directius es fa més gran o més petita d'acord amb la importància del cas, de manera que l'actual és molt greu, possiblement una de les més desagradables de les que s'han viscut al Camp Nou. L'últim capítol porta la signatura de Messi. I la paraula del capità, subscrita per molts futbolistes, és l'única que mou muntanyes al Barça.

El 10 afirma que els jugadors accepten la rebaixa de sou i com a propina anuncia que faran una aportació per als treballadors, la millor manera d'atendre els desitjos dels patrons i de ser solidaris amb el comitè d'empresa i també de desmentir que són les sangoneres del Barça. I, una vegada ha passat comptes, l'argentí apunta al club perquè “sorprenentment” i “des de dins” els han posat “sota la lupa” i els han pressionat per fer una cosa que “sempre” han tingut clar que farien, cosa que semblava que no sabien als despatxos del Camp Nou.

La plantilla entén que la directiva no ha sabut negociar l'ERTO, ha disparat contra els futbolistes i, a costa del virus, ha pretès cobrar factures anteriors que delataven precisament la mala gestió del consell que presideix Bartomeu. El drama del president és que no només no ha aconseguit rendibilitzar un conflicte que per una vegada estava raonablement de part seva, sinó que se li ha girat en contra en un moment delicat de cara a les eleccions del 2021 i ha provocat com a resposta la ira de Messi.

Bartomeu està perdut si el plet es redueix a un frec a frec amb Messi. El president és ostatge del capità i, per extensió, de l'equip de Berlín. L'única política practicada des de llavors ha estat la de complaure els guanyadors de l'última Champions que figura al Museu del Barça. N'hi ha prou amb mirar la foto de l'alineació d'aquella final per adonar-se que els qui no consten al planter és perquè han deixat el club per voluntat pròpia: Alves, Mascherano, Iniesta, Neymar, més els suplents Xavi, Mathieu i Pedro. A excepció de Neymar, que vol tornar al Barça, cap s'ha penedit d'haver sortit del Camp Nou.

No es tracta de dubtar de la qualitat dels qui s'han quedat, sinó del seu poder per aconseguir que el Barça giri al voltant seu per damunt fins i tot d'una idea de joc, la mateixa que va portar l'equip a ser el referent futbolístic per excel·lència, un esclat que permet encara preveure un pressuposat rècord de 1.047 milions. Ja fa temps que es juga, es viu i es cobra —tant al Camp Nou com al Palau i igual els qui penquen com els qui s'ho prenen amb calma a les oficines— com volen els herois de Berlín i no com consta al llibre d'estil del Barça.

Encara que tinguin més de 30 anys, són tan bons que la rutina els dona per guanyar la Lliga, de vegades la Copa i demanar la revenja de la Champions. No hi ha millor manera d'enganyar-se que parlar d'Anfield i no del Liverpool i de culpar dels títols no guanyats els fitxatges que han fracassat com a substituts de Neymar per no citar els d'Alves, Iniesta o Xavi. Ara mateix, una vegada que el virus ha aturat el joc, no se sap ni tan sols què passarà amb el Nàpols per més que alguns somiïn amb Istanbul. Els protagonistes, no obstant això, continuen sent els jugadors, acostumats a deixar en evidència Bartomeu.

Passa que els que manen, que són els que més cobren, no sempre tenen l'anuència dels manats, sobretot quan cal prendre decisions col·legiades, com va passar l'1 d'octubre del 2017. La falta de cohesió que es visualitza al camp és la mateixa que s'intueix al vestidor, una circumstància que explicaria el retard en la resposta sobre l'ERTO. Les discrepàncies, en qualsevol cas, es dissimulen millor, individualment i col·lectivament, quan es tracta de subratllar qui governa al Camp Nou.

El president és conscient que si va aconseguir el poder no va ser pel seu model de gestió, sinó perquè el trident va guanyar el triplet el 2015. Així que ho té malament cada vegada que sorgeix un conflicte i sap, a més, que com més greu sigui més mal parat en sortirà, sempre exposat a l'última paraula de Messi. El gest del capità no exculpa, per tant, el modus vivendi de la plantilla ni justifica la seva tardança a donar el vistiplau a l'acord, ni allibera el president, igualment erràtic i sense capacitat de mesurar el temps de l'ERTO.

Totes dues parts, sempre desconfiades i disposades a passar comptes, surten dolgudes i ressentides d'un últim plet que convidava a un acord singular en un club únic davant el desafiament de la Covid-19. El desgast és tan difícil d'assumir que el Camp Nou amenaça de rebentar abans que comenci l'Espai Barça.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_