Buscant consol a les palpentes
Els científics no van donar els senyals d'alarma necessaris. Per què serveix l’OMS si no és per a casos com aquest? Si sabien quin era el perill, per què no s’hi van comprometre més i ho van anunciar a temps?
No he agraït mai tant el canvi d’horari com diumenge passat, quan vaig poder veure les cares dels veïns del davant aplaudint als balcons. Des del primer dia soc un fidel participant d’aquests emocionants moments, d’aquestes vuit del vespre en què ens volem sentir part d’un poble disposat a resistir convençut que derrotarem el virus i, com es diu ara, “ens en sortirem”. Fins diumenge només veia siluetes foses en negre. Ahir els vaig reconèixer, em vaig imaginar les seves vides, m’hi vaig sentir a prop, potser a ells els va passar el mateix. En tot cas, l’ovació va semblar més forta que mai.
Però em va envair un dubte, un dubte angoixant. Fins quan continuarem aplaudint? Quan decaurà el nostre ànim? En quin moment començarà a fallar la nostra confiança?
Els humans som éssers emocionals i racionals. Totes dues coses alhora: ni només una, ni només l’altra. Les antigues intuïcions filosòfiques s’han vist confirmades per la neurociència: l’emoció és la força que ens impulsa, la raó ens assenyala els límits. Pobre del qui confiï només en una, la que sigui, i abandoni l’altra! Quan això ha passat, quan s’ha deteriorat l’equilibri entre les dues, el poder ha comès els seus crims més horrorosos. En quin moment, doncs, començarà a fallar la nostra confiança?
Ara som resistents pel gran pes de l’emoció, però si hi rumiem bé, la raó ens hauria de portar al pessimisme. Sense voler espantar, la pandèmia va per llarg, 15, 30 dies no són res, i les conseqüències econòmiques i socials encara van més per llarg, per molt més, aquí hauríem de comptar per anys.
En això primer, sense donar-los la culpa, òbviament han fallat els científics, que no van donar els senyals d’alarma necessaris. Per què serveix l’OMS si no és per a casos com aquest? O és que, com que és un organisme de l’ONU, està condicionada pels interessos polítics i no és pròpiament un organisme científic? Si sabien quin era el perill, per què no s’hi van comprometre més i ho van anunciar a temps? En temps d’avenços tecnològics al·lucinants, d’intel·ligències artificials que superen la ciència-ficció, no han detectat a temps un virus que, pel que sembla, va transmetre un ratpenat a un ésser humà a la desconeguda província xinesa de Wuhan. El més semblant a una mala pel·lícula.
Els polítics han dit que seguien els consells dels científics, així ha assenyalat Pedro Sánchez des del primer dia. Han seguit aquests consells? No poden deixar d’escoltar-los, per descomptat, però no ha de ser l’únic element a tenir en compte a l’hora de prendre decisions. Els polítics, els nostres representants en la direcció dels poders públics, tenen una altra missió: afrontar la crisi sanitària i pensar en l’endemà, en el món en què haurem de viure. De manera que les mesures que s’han d’adoptar avui per solucionar la pandèmia siguin el menys perjudicials possibles per a la nova societat en la qual inevitablement entrarem. En aquest estret camí, fortament condicionat a una i altra banda, els polítics han de prendre decisions, una tasca gens fàcil.
Potser aquí, concretament a Espanya, no estem preparats per això, potser fins i tot som en el moment més incert de la nostra democràcia. Un Govern socialista en coalició amb un partit populista, sostingut al Congrés per un partit independentista i amb el feble lideratge d’un president del Govern qüestionat per totes bandes, fins i tot dins del seu partit. En 40 anys no havia passat una cosa així. No seria el moment de travar noves aliances, canviar-ne el signe, prendre decisions consultant el nombre més ampli de parts afectades? Per afrontar una situació com la que estem vivint no n’hi ha prou amb una majoria de 167 diputats respecte a 165, és a dir, sostinguda pel vot d’un sol diputat. Qui hi hagi de pensar que hi pensi.
Per últim, com que hem repartit responsabilitats, primer als científics, després als polítics, també els columnistes ens hem de mirar al mirall per contemplar el paperot que estem fent amb les nostres opinions. Reconeixem que anem a les palpentes, buscant sobretot no ficar-nos de peus a la galleda i, en el millor dels casos, insinuant més que no pas afirmant. Podem fer res més si com més notícies llegim, més ens aclapara la incertesa? Només puc dir amb fonament que aquest vespre a les vuit seré al balcó, amb els meus veïns, buscant consol.
Francesc de Carreras és catedràtic de Dret constitucional.
