Desemparats, confinats i apinyats

No havia fet mai ioga. Ho havia evitat imaginant les meves cametes de filferro tremolant fent la postura del guerrer o de l’avió. Coses del confinament. Dues setmanes tancat per adonar-me que el temps és una cosa molt estranya: cada nou dia és gairebé exactament igual a l’anterior, però han anat mutant els humors, les pors i les converses sobre el maleït coronavirus, i ja som molt diferents de com érem. Les hores han modelat aquest pis de 70 metres quadrats, que comparteixo amb dues persones més, fins a convertir-lo en una olla de cols. I m'han obligat a fer coses impensables, com dir namasté una vegada al dia.

El confinament a cadascú el va enxampar exactament com estava: vivint sol, amb gent, en parella o amb fills; amb feina, a l’atur o —com que agraden tant les metàfores bèl·liques— sent un soldat més del Precariat Nacional; amb alguns dubtes de la vida resolts o amb molts per esvair. Sense la possibilitat de sortir per la porta i anar al cine o a fer unes canyes per airejar tantes qüestions vitals, ens hem confinat amb les nostres preguntes, i som aquí, donant voltes pel pis. S’hi afegeixen altres angoixes, com la de ser productiu. Per què no llegir tots els llibres pendents?; tant de bo tingués un baix elèctric, ara l’aprendria a tocar; no et ve de gust fer un pastís? De la pila de suggeriments en destaca un de les piulades que es van fer virals al principi: “Shakespeare va escriure Macbeth i El rei Lear durant quarantenes per la pesta”. Me n’alegro molt per ell, i per la humanitat. Jo he començat a veure The Office per tercera vegada.

Cal airejar-se, així que sortim al replà, a pujar i baixar escales, també per fer una mica d’esport. Una excusa per veure que a l'edifici on vivim, al Raval, hi ha molts confinaments, no només el nostre. Als baixos de la finca hi ha la Fundació Arrels. Cada dia cap a les dues de la tarda s’hi apropen persones sense llar esperant que obri. “Ho estan passant malament, tenen por del contagi, hi ha molt nerviosisme, també pel menjar”, explica el director, Ferran Busquets.

Entre ells hi ha un home que fa anys que conec. Amb la barba llarga, una gorra i unes ulleres, era sempre a la porta d'un súper, disposat a explicar-te una vegada i una altra com un dia va poder veure en directe el Luis Enrique i li va cantar les quaranta per algun penal fallat. “Això és una merda, sobretot per la policia, que et para pel carrer cada dos per tres”, diu mentre altres discuteixen sobre la falta de mascaretes. Són molts els que no han anat al pavelló que s’ha habilitat a la plaça d’Espanya per acollir les persones sense llar. “Quan vius al carrer, cada vegada que intentes sortir-ne i no ho aconsegueixes, és un fracàs molt bèstia. Està molt bé acollir la gent, però quan això s'acabi tornaran al carrer”, explica Busquets.

Uf, cal seguir pujant escales, de dos en dos, que així cansa més. També hi ha la Rosa i el seu marit, una parella gran que només veig quan surten al balcó cada vespre a aplaudir per la sanitat pública. Trobo a faltar veure’ls pel carrer ben mudats, ara entenc per què: sortir és una ocasió social. També hi ha un pis turístic il·legal que, per fi, és buit, i un veí que al principi de l’epidèmia em va dir que els virus no existien, que tot era un muntatge, i que com podia no saber-ho.

Escales amunt viuen diverses famílies de pakistanesos i alguns apartaments compartits per més gent de la necessària per a una convivència fàcil. “No hi ha problema, ja ens arreglem”, esquiva la pregunta el veí. Al barri s'augura un confinament dur per a molta gent que viu apinyada, i que, a més, ha perdut ingressos i no té ningú a qui demanar ajuda.

Al final hi ha el terrat, on ens atrinxerem els dies que fa bo per acumular horitzons una mica més llunyans que les parets de l’habitació. Intueixo en la llunyania el pis de la meva àvia, gairebé més preocupada per no tenir instal·lat el canal de l’òpera a la tele que no pas pel virus. Crec que veig les cases dels meus amics, amb els quals les videotrucades no seran mai suficients, i la redacció del diari. Trobo a faltar l'enrenou i els crits del tancament, ara reduïts a un insistent grup de WhatsApp. De tornada al pis, toca ioga, amb un vídeo de YouTube en anglès. “Put a smile”, diu la tia, mentre sues la cansalada en la que ja és la cinquena planxa d’abdominals. Doncs això mateix, perquè queden molts dies.