Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La pàtria dels morts

Els estats de la Unió Europea només salvaran les seves disfuncions diluint-se amb un govern federal i una presidència executiva

La primera reacció davant de l'arribada de la pandèmia a Llombardia fou riure’s de la resposta de l'estat italià.
La primera reacció davant de l'arribada de la pandèmia a Llombardia fou riure’s de la resposta de l'estat italià. EFE/EPA/

En qualsevol viatge per França és fàcil topar amb un dels innombrables monuments erigits després de la Primera Guerra Mundial. Entre el 1918 i el 1925 se’n van construir al voltant de 30.000 en un estat que comptava amb 36.000 comunes. Aquests memorials, amb els noms dels morts esculpits, van segellar la construcció de la memòria de l'estat-nació. Si abans de la conflagració subsistia alguna vel·leïtat nacional occitana, bretona, catalana, després de la Gran Guerra va desaparèixer gairebé del tot. Tots els combatents havien mort pour la patrie.

L'ús de commemoracions per forjar una única memòria col·lectiva no va ser exclusiu de país gal. Al Regne Unit encara avui, cada 11 de novembre, s'aparca la feina uns minuts per recordar els combatents. Espanya no va participar en la contesa, així que gairebé no hi ha memorials de la Gran Guerra.

La majoria d'estats-nació europeus van arribar ja forjats a la Segona Guerra Mundial. En acabar, es van erigir nous monuments que van consolidar les memòries respectives. Fins i tot, més endavant, es va commemorar la seva fi reunint periòdicament als mandataris respectius a Normandia. Espanya, tangencial en el conflicte, va viure allunyada de la celebració del 75è aniversari, l'any passat.

Cada país europeu té la seva pròpia narrativa de les guerres mundials. La Unió Europea va sorgir de les cendres de totes dues amb la idea que compartir interessos, sobretot econòmics, minimitzaria el conflicte interterritorial. Més de mig segle llarg després, la unió monetària i de mercat ha allunyat l'ombra d'un conflicte intern, però no ha aconseguit una memòria comuna. La Unió es percep com a club comercial supraestatal, que dicta normes que la gent del carrer no comprèn. La crisi del coronavirus ho mostra de manera descarnada.

La primera reacció davant de l'arribada de la pandèmia a Llombardia fou riure’s de la resposta de l'estat italià. La negativa de França i Alemanya a contribuir amb equips sanitaris —aprofitada per la Xina per augmentar la seva esfera d'influència— va ser vergonyosa. En comptes de coordinar una actuació global —el mateix que s'exemplifica amb un Wuhan ajudat per les seves províncies contigües—, es van tancar fronteres.

Amb escasses excepcions, els caps de govern i d'estat dels 27, Espanya inclosa, han oblidat Europa en els seus discursos. Cadascú ha apel·lat a una memòria particular —la Constitució, la Segona Guerra Mundial, la grandeur—. En general, i llevat de per establir algunes comparatives, la cobertura mediàtica omet la visió de conjunt.

Les elits de les respectives capitals són reticents a cedir més poder a Brussel·les. És lògic. Qualsevol projecte nacional s'articula entorn a un centre. Desplaçar-lo vol dir resignar-se a quedar allunyat o haver d'anar al seu encontre. Aquesta resistència menyscaba de manera gradual el crèdit de la Unió i —no és cap paradoxa— el dels propis estats i les seves elits, ja que la dinàmica econòmica i migratòria mundial actual defuig el model de Westfàlia.

Els estats de la Unió només salvaran les seves disfuncions diluint-se amb un govern federal i una presidència executiva, amb poder real sobre tot el territori, les seves fronteres i la seva política exterior; amb l'aposta per una política regional que desenvolupi l'economia en funció de la geografia i no dels límits estatals; situant la societat del coneixement en el centre de les polítiques, contribuint a equilibrar a l'alça la inversió en recerca i innovació dels socis; i, entre d’altres, amb la creació d'un exèrcit comú, preparat també per a emergències civils.

Europa s'assembla cada vegada menys a la que va imaginar Steiner. No és, ni simbòlicament, un cafè ple de gents i paraules on es practica la tertúlia civilitzada. Però encara que aquesta manera, idealitzada, de fer desaparegui la vida de les seves ciutats, grans i mitjanes, té més en comú del que ens pensem. Fins i tot més entre aquestes que amb els quefers diaris dels interiors dels seus respectius països.

A partir de la crisi actual, del substrat cultural i de les seves urbs Europa pot crear una autèntica memòria comuna. Quan les classes mitjanes tornin als carrers, primer tractaran de restablir la normalitat i els seus llocs de treball. La crisis sociopolítica sobrevinguda que incubem ara no arribarà immediatament, sinó en uns mesos, fins i tot algun any. Fins llavors la forma en què s'honori —si pour la patrie o pour l’Europe— unes morts que no s’haurien d’haver produït mai, marcarà el futur de la Unió.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >