Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Quan s’obrin les portes

La llibertat de circulació en busca d'un mateix i dels altres és la més elemental de les llibertats. I espero que ens afanyem a recuperar-la quan tornin a obrir les cases

Aglomeracions en temps recentment passats a Barcelona.
Aglomeracions en temps recentment passats a Barcelona.

1. Manuel Vilas parla d’aquest “estrany sentiment que oscil·la entre el Nadal i la fi del món”. No sé descriure millor el desassossec que tant em porta a furgar en els clàssics a la recerca d’experiència com a cronometrar la seqüència de pas dels cotxes per davant de casa o caminar compulsivament passadís amunt, passadís avall, mentre parlo per telèfon. Les hores passen al ritme dels alts i baixos emocionals perquè quan creus que has trobat la comoditat en el confinament reapareix impertinent l’angoixa que, en el fons, el sosté: la por d’acabar a la UCI en un allunyament agreujat.

Em fa la sensació que la humanitat tindrà, com a efecte d’aquesta experiència, una nova disputa amb ella mateixa, per un dels seus trets genuïns: l’atracció i el rebuig del pròxim, la necessitat i el recel de l’altre. Si alguna cosa fa un mal profund en l’enclaustrament és precisament no poder trobar-te amb la gent propera. I la pantalla no és intermediari suficient. Mirar-se, conversar, tocar-se, no tenen marge virtual, la plenitud emocional només s’aconsegueix en directe.

La llibertat de circulació en busca d'un mateix i dels altres és la més elemental de les llibertats. I espero que ens afanyem a recuperar-la quan tornin a obrir les cases. La porta oberta com a símbol de l’hospitalitat i del reconeixement de l’altre, era el que abans el xiprer simbolitzava al camp. Estar junts és l’última línia de defensa davant de la societat de les dades, en què l’Estat exerceix la sobirania de manera individualitzada, a partir del control telemàtic de les persones.

2. Alexandre Labruffe, autor de Chroniques d'une station-service (Cròniques d'una estació de servei), va arribar a principis de la tardor a Wuhan, com a agregat cultural francès, confiat a trobar-hi les muses per escriure una narració distòpica. Ho explica ara en un relat, que comença amb una sorpresa: el descobriment del cel 10 dies després de la seva arribada. De cop surt al carrer, la gent mira amunt. Uns raigs de sol s’havien colat entre els densos núvols de pol·lució. Labruffe descriu Wuhan així: “Una ciutat en perpètua mutació, que no sembla que tingui cap forma precisa, on no es para de destruir per reconstruir, tot enmig d’una orgia de neons i diòxid de carboni”. A Wuhan la digitalització de l’ésser és absoluta. La traçabilitat assegurada. Segons Labruffe, la Xina és la utopia realitzada de la revolució neoliberal “on, finalment, l’única llibertat és la de consumir”. Lliçó de la història: la Covid-19 “és la globalització que mossega la vida”. Ara que ja sabem que el poder de GAFAM pot canviar la nostra existència, però no aturar un virus o protegir-nos del seu atac.

3. Què podrà més: l’ombra de la por, les cicatrius heretades de l’aclaparadora sensació de vulnerabilitat que vivim de cop i volta o bé el retrobament amb nosaltres mateixos a partir de la recuperació de la vida en comú? Hem vist com un móm aparentment nou se sostenia sobre una hiperacceleració de l’eterna dialèctica de l’interès i la força. Es parla de civilització i progrés com una manera de donar sentit al vertigen. Però la concentració d’enormes poders tant a l’espai privat com en certs dominis públics ha tornat a desbordar els límits del que és raonable, com ja va passar el segle passat, quan, a la República de Weimar, l’accelerat final d’unes certeses va obrir pas al pitjor. El vel ha caigut, les misèries de la globalització han quedat al descobert.

Els Estats han exhibit autoritat i capacitat d’enquadrar la gent quan se sent amenaçada, però no podem confiar-los-ho tot. El retorn a la sobirania de fronteres –amb milers de quilòmetres de murs construïts des que va caure el de Berlín– és una altra cortina al futur, pura melancolia. Com diu Eva Illouz: “Si només els Estats poden gestionar una crisi d’aquesta amplitud, ells no seran prou forts per treure’ns tot sols d’aquesta crisi”. Illouz apel·la a les empreses, que hauran de “contribuir a mantenir uns béns públics, dels quals tant s’han beneficiat”. Seria un punt de partida per a la gran transformació, per posar fi al deliri nihilista (la mal anomenada revolució neoliberal) que ens ha portat fins aquí. Però no n’hi ha prou, es necessita que la ciutadania recuperi la paraula. Que el retrobament serveixi per preguntar-nos què ha de ser la vida bona. I recuperar així la condició de ciutadà, avui reduïda a carn de big data.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >