Selecciona Edició
Connecta’t
CONFINATS 13

El veí va de verd

Si no hem entrat en bucle és gràcies a la paelleta dels dissabtes, als televermuts que acaben en telesobretaules i als nostres meravellosos veïns

Una confinada amb el seu nadó.
Una confinada amb el seu nadó.

Falten uns minuts per a les set del matí. A casa ja fa molt que no sona l’alarma. El despertador dorm en un bressol de collit. Obro un ull i la veig allà, a la meva esquerra, tota cofoia, fent una invertida d’aquelles que feia a classe de ioga en la meva altra vida, la d’abans del confinament, la d’abans de la maternitat. Obro l’altre ull, li somric, fa un crit. D’acord, ja és de dia. Encara que no entri el sol per la finestra, ella diu quan és de dia. I punt. Ara és de dia i toca jugar. Torna a cridar, per si no l'havíem sentit prou bé.

El confinament, amb un nadó i dos pares novells enganxats al teletreball no és fàcil. Però hi ha res que sigui fàcil aquests dies?

Aquí es canvien bolquers i s’alimenta la criatura cada dues hores aproximadament. I això que pensàvem que la nena no menjava gaire (ja ho saben els pares: els percentils i les seves lectures). Sense escola bressol no donem a l’abast. Ens quedem curts amb la compra. No tenim prou olles netes. Ens falten mans. I temps. Perquè l’Olivia també teletreballa. I té videoconferències de 10 minuts amb les seves professores quatre vegades al dia. A més, quan no menja (o dorm, menys del que voldríem), vol jugar. Si no, munta un bon sidral. Un altre cop. Al principi és graciosíssima. I tu també crides. I rius. A riallades, a vegades. Fins que et rendeixes. Però quan donarà per descoberta la seva capacitat pulmonar, aquesta nena? Auxili. Que està experimentant, diuen. Doncs que experimenti calladeta.

I així, encavalcant una crisi amb l’altra, va avançant el dia.

Els grans de la casa ens separem. Un, a l’estudi. L’altre, a l’oficina que hem muntat a la sala-menjador, que el piset no és pas tan gran. I quan la petita vol fer una migdiada s’habilita el tercer espai, on escric aquestes línies, per cert, una prestatgeria alta per posar-hi el portàtil i poder adormir el nadó en la seva motxilleta. Arribes al teclat miraculosament, però et pots gronxar amb una cadència meravellosa que la deixa ben adormida. I calladeta.

Jo, que soc una maniàtica de l’ordre, m’he permès deixar el llit sense fer més d’un dia. Jo, que em pensava que era molt divina, vaig tot el dia en leggings, descalça, ni rastre de rímel i els cabells per planxar. Per compensar-ho, em passo les hores posant-me cremeta als llavis. Blackberry shine, diu la barra. A veure si així brillo una mica i faig més bona cara, em dic. Sé que no acaba de funcionar, però amb aquest confinament no es pot fer gaire cosa més.

Entenc que els meus amics –que veig gairebé més que abans amb tanta telebirra i tant televermut que hem organitzat en menys de dues setmanes– no estan en mode teletreball com nosaltres. Perquè no paren d’enviar-me per WhatsApp plans per fer mentre estigui tancada a casa. Sort del dia que em guardo mitja horeta per agafar unes peses i suar una mica.

No entenc com tenim, ple a vessar, el cubell de la roba bruta si anem cada dia en leggings i xandall. He assumit que s’hagi de posar el rentaplats a tothora. No ens havíem assegut mai tant a taula en aquesta casa. I no m’importa generar tantes deixalles –i tantíssim vidre, d’aquesta en sortim amb el fetge tremolant– i haver de baixar al contenidor cada tarda.

Per saber quin dia del mes és, miro el portàtil. No em preocupa si encerto o no el dia de la setmana. Només sé que ja fa massa temps que estem confinats. I que he sortit dos cops a comprar. I a llençar les escombraries dos cops més. Però ja m’he demanat el següent torn. No havia estat mai tan feliç carregant bosses plenes de residus.

Si no hem entrat en bucle és gràcies a la paelleta dels dissabte (ja en són dues), als televermuts que acaben en telesobretaules i als veïns meravellosos que aquesta crisi m’ha presentat. Uns són els veïns del sisè, una parella jove que va deixar una nota al portal, la cal·ligrafia perfecta, emoticones incloses, amb les activitats que s’oferien a fer per a tots nosaltres en cas de necessitat. L’altre el vaig conèixer el segon dia d’aplaudiments a la finestra (que el pis no té balconet). Aplaudia jo i aplaudia ell, just a l’edifici del davant. Es va treure les ulleres i es va fregar els ulls. El veí està plorant, li vaig dir al Víctor. El veí va de verd, segur que acaba d’arribar de l’hospital!, li vaig cridar. I em vaig emocionar, com el veí que va de verd. Soc una mica sensiblera.

Per això m’alegra veure com somriuen els meus amics Jose i Sara, tots dos sanitaris, amb dues nenes maquíssimes i una força a prova de carallots, que també n’hem vist molts aquests dies. Per això se'm fa un nus a la gola quan penso en el meu pare, gerent d’un supermercat a València, treballant en horari complet de dilluns a dissabte. El diumenge en té prou cuinant una paelleta a casa i llegint una mica. Segueixo amb Patria, em diu. Fa el fet. A veure si amb Aramburu ens deixem de mirar tots una mica menys el melic.

Tancats amb...

Lloc de quarantena. Un piset llogat prop de la plaça Joanic.

Nombre de persones i edats. Dos pares novells i un nadó de vuit mesos.

Carències del confinament. El sol.

Llibre i sèrie per als dos dies de tancament. Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin. L’última descoberta a Netflix: El método Kominsky, amb un Michael Douglas magnífic.

Recomanacions per a aquestes setmanes sense sortir de casa: Cuinar i fer esport. Riure’s de (gairebé) tot i carregar-se de paciència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ