Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

A partir de demà

En aquests dies de forçada contenció, pràcticament tothom adverteix que a partir de l’endemà ja no reincidirà en els seus pecats originals. Ja ho veurem

El carrer de Casp, buit durant el desè dia de confinament.
El carrer de Casp, buit durant el desè dia de confinament.

Fa tot just dues setmanes que estem confinats, i la incertesa continua. El temps sembla que s’ha aturat. Els pobles i ciutats, fantasmes que arrosseguen els seus silencis, i nosaltres, vides enllaunades entre quatre parets. Tret d’alguna excepció que avala la regla, el comportament ciutadà mostra una responsabilitat cívica exemplar. L’activitat ha baixat tant com la contaminació i la histèria de les borses ha pujat tant com el pànic. I entre plors continguts dels qui no han pogut acomiadar-se dels seus, els dubtes raonables que les informacions no sempre equilibrades provoquen basant-se en els balanços diaris d’una tragèdia que ningú hauria firmat fa un mes. Només un mes. I així anem furgant en “recuerdos vivos y besos tan dorados como el beso aquel de la memoria” (Luis García Montero).

En contrast amb el passat carregat també d’algun retret anotat a les llistes del deure i haver, la mirada cap al futur i la seva esperança. Les cabòries sobre què farem el dia que puguem envair altre cop els carrers avui deserts, trepitjar la sorra de la platja avui confinada, recórrer els viaranys de glòria dels turons avui allunyats o abraçar els cossos avui exposats a la solitud dolorosa de pells tristes. I tot plegat, en contrast amb l’especulació sobre la nostra capacitat real d’aprenentatge després d’aquesta bufetada planetària que recepta cura d’humilitat.

En aquests dies de forçada contenció i obligat compliment, pràcticament tothom adverteix que a partir de l’endemà ja res tornarà a ser el mateix. Ni ningú reincidirà en els seus pecats originals perquè haurem après la lliçó. Ja ho veurem. En adonar-se de l’abast de la crisi financera del 2008, Nicolas Sarkozy va sentenciar que, passat el mal tràngol, caldria reinventar i moralitzar el capitalisme. I establir un nou ordre mundial. A les portes de la probable i pitjor sacsejada econòmica de tots els temps, Sarkozy és un espectre que ni hi és ni tampoc se l’espera i el capitalisme comença a lamentar-se d’haver donat excessius passos de rosca sense que ningú li cridés excessivament l’atenció. En canvi, és possible això del nou ordre mundial. Amb la Xina com a punta de llança després de la lliçó dictada a través de la seva peculiar gestió de la pandèmia. Primers i exemplars. Decisions dràstiques acceptades per ciutadans de països culturalment pacients i sociològicament sotmesos. Per això han acabat imposant el seu criteri i ens han obligat a passar de les crítiques a la seva manera de fer a dependre dels seus productes sanitaris que ofereixen al món amb pagament previ. I com que els governs se’ls disputen, els envien al millor postor. Als qui hagin pujat més en la subhasta de la salut.

Va ser fa 10 anys, quan l’ombra de Lehman Brothers continuava mostrant la seva daga, que algunes veus van començar a promocionar el règim xinès com l’ideal per fer avançar el món per a interès dels més interessats. Mao als murals i el dòlar a la butxaca. Una aposta plena per les noves tecnologies, més control ciutadà, menys protestes i més productivitat. La democràcia del simulacre per garantir l’economia per davant de la llibertat. Una cosa així com el que avui es debat també al món però amb voluntat de permanència. Si, com argumenta Trump, els diners han d’anar per davant de la salut de les persones o al contrari, que és el que encara manté la malaltissa Europa. El primer ens empeny a un capitalisme autoritari marcat pel control digital de tots els nostres moviments segons denunciava Byung Chul Han diumenge passat a aquest diari. Davant d’aquest horitzó pertorbador, l’alternativa democràtica d’un empoderament ciutadà que es converteixi en una mena de solidaritat global. És el que defensava Yuval Noah Harari, autor de Sapiens, al Financial Times. Seria l’alternativa que necessitaria també una reacció ferma i contundent dels estats membres de la Unió Europea que consolidés la seva voluntat de lideratge ètic i social i alhora mantingués la seva capacitat de competitivitat i la seva exigència respecte als drets de les persones. Un retorn als orígens ampliats en el marc del que sempre se’ns ha promès i encara no s’ha complert. I de la mà d’uns Estats Units retornats als seus paràmetres històrics i que serà el que marcarà les seves pròximes eleccions presidencials ara que l’economia, el seu gran actiu, està colpejant a Trump on fa més mal.

“Qué será, será”, podem cantar amb Doris Day. El que sembla inevitable és que les decisions que ara prenguin els governs individualment i col·lectivament marcaran el futur. Aquella expectativa a la qual Victor Hugo va aplicar diversos adjectius: inabastable per als febles, desconeguda per als porucs i oportuna per als valents. Ningú sap si res serà igual però tots sabem què ens juguem a partir de demà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >