Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Cruyff en la memòria

Tant d'afany van posar els botxins a enterrar el seu llegat, a embrutar la seva memòria, que un dia es van despertar i van descobrir que tots eren morts menys ell

Johan Cruyff, a Barcelona, el 2002.
Johan Cruyff, a Barcelona, el 2002.

Cruyff no ha tingut mai gaire traça a morir-se del tot, potser perquè és una de les poques coses que no sabria fer millor que la resta o, simplement, perquè no li venia gaire de gust: amb ell era impossible determinar quan dos més dos són quatre o una aspa de molí. Una de les dites populars més famoses de Galícia assegura que “a San Andrés de Teixido vai de morto quen non foi de vivo”, però ni els centenars d'anys que sostenen una de les tradicions orals més riques d'Europa ens serveixen per certificar el seu adeu com a definitiu. Per als gallecs, sorprengueu-vos, morir no és prou mèrit per entrar al regne dels cels i Cruyff entenia els secrets del galleguisme millor que ningú, etern holandès volador enmig de l'escala.

Ja com a futbolista li va costar penes i treballs legitimar les moltes veus que, una vegada i una altra, anunciaven el seu final. A Barcelona, a dia d'avui, continua sense resoldre's el misteri de quan, exactament, Johan va deixar de defensar la samarreta blaugrana. Hi ha qui assegura que es va declarar invisible després de la seva primera temporada i també els qui defensen que encara hi és, entrellaçat en els nous teixits Nike Breathe com un fil conductor inesgotable. Sigui com sigui, el que sí que és constatable és que un bon dia va fer les maletes i va buscar un primer nínxol daurat als Estats Units, però abans va rebre un homenatge a Amsterdam que pretenia ser esportivament pòstum i va acabar convertit en un desafiament. Uns anys més tard, el fill pròdig tornaria a vestir la samarreta ajacied, però també la del seu màxim rival, una última resurrecció autoimposada per assegurar-se l'accés a la seva particular manera de revenja: demostrar que ell, Hendrik Johannes Cruijff, sempre tenia raó i que només Cruyff podia proclamar la defunció futbolística de Cruyff.

No va morir gaire millor com a entrenador, almenys no en el sentit que acostumem a concedir-li a la parca en termes professionals. Tant d'afany van posar els botxins a enterrar el seu llegat, a embrutar la seva memòria, que un dia es van despertar i van descobrir que tots eren morts menys ell, una mica com en aquella pel·lícula de M. Night Shyamalan però millorada amb el seu inconfusible segell del joisme. Directius de llavors i periodistes d'ara ho van intentar per tots els mitjans però sense gaire èxit. També directius d'ara i periodistes de llavors, però aquestes ja són figues d'un altre paner. Per a Van Gaal va ser un espectre tenebrós que el perseguia sense descans, molt a l'estil de la Santa Compaña, i amb l'ascens de Rexach vam assistir al primer intent de tancar el seu esperit en una ampolla. El resultat va ser una barreja entre La novia de Frankenstein i Un peix anomenat Wanda, un encreuament de comèdies corregit amb el pas del temps, quan Cruyff va tornar a dirigir els designis del Barça sense necessitat d'asseure's a la banqueta.

Fa uns mesos, davant dels micròfons de La Sotana, un Sergi Pàmies de dol –res és casual– va confessar que ell ja era “cruyffista abans de ser culer”. És el tipus d'anomalia esplèndida i novel·lesca que un es pot permetre quan ja acumula certa edat i, a més, ha viscut a l'exili. L'única cosa que podem concedir-nos alguns, en canvi, és el plaer de refregar-li la partida de naixement per la cara, que no és poc premi per a un nan davant d'un tità. Una bona amiga seva, Milena Busquets, em va explicar un dia que per Barcelona es creua sovint amb un senyor que sempre duu camises arrugades, que troba elegantíssim. No vaig voler dir res en aquell moment però des de llavors visc convençut que aquest personatge anònim podria ser el Johan, encara en esperit. Seria el tipus de coses que sempre va saber fer extremadament bé: fer-nos dubtar fins i tot quan tot fa pensar que s'ha posat seriós, que és, al meu parer, la manera més elegant de morir-se i romandre per sempre viu en la nostra memòria.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >