La broma infinita

Un dels personatges de La musa fingida, de Max Besora (Barcelona, 1980), és un escriptor que es diu Max Besora, autor d’un llibre titulat The fake muse. En una llibreria, coincideix amb “un crític/escriptor/jurat de premis/tertulià molt famós a nivell comarcal” que no s’està de regalar-li una sèrie de consells “per ser un escriptor d’èxit i guanyar premis”: “1. fer llibres domesticats que agradin a tothom 2. sortir a la tv, ràdio o qualsevol altre mitjà cada dia i somriure molt 3. tenir molts contactes en el món literari 4. fer-se autopropaganda a les xarxes socials cada dia 5. tenir un cognom il·lustre d’algun avantpassat adinerat i viure del cuento 6. ser un llepaculs professional i quedar bé amb tothom 7. tots els anteriors punts a la vegada”. Les trames dels llibres no han d’incomodar ningú, i han d’estar escrits en “un llenguatge que tothom pugui entendre si vostè no fa tot el que li he dit llavors ELS SEUS LLIBRES NO EXISTEIXEN i punt”, afegeix el crític. L’autor, en canvi, “pensava que la literatura era l’últim espai de llibertat per dir el que ens doni la gana”, “no per fer carrerisme”. I el lector, que coneix el surrealisme grotesc, l’humor excèntric, les desarticulacions argumentals i les paròdies retòriques de Besora, especialment a la immensa Aventures i desventures de Joan Orpí, pot confirmar que aquí, a La musa fingida, l’autor fa més que mai el que li dona la gana i de la manera que més li convé, potser perquè el pulp punk, el gènere al qual pertany, admet el desvari i exigeix el deliri.

LA MUSA FINGIDA

Max Besora

Males Herbes

192 pàg.

17 euros

A pesar del caos aparent que regeix la proliferació de trames secundàries, a La musa fingida no costa gaire localitzar el nucli argumental que l’aguanta, la història d’una venjança ocasionada per la violació contínua d’una noia per part del pare. De totes maneres, no és l’episodi més tremendista que passa a la Vall del Bronx, el lloc on se situa l’acció de la novel·la. En un cine, un home vampir arrenca el coll a un espectador que feia massa soroll menjant crispetes; un hàmster mutant, i molt culte, lluita contra l’exèrcit pel dret dels animals —un homenatge als hàmsters de David Foster Wallace a La broma infinita—; un científic boig es transforma en un goril·la i rapta una caixera de supermercat; les carnisseres de la carnisseria Pompeu Fabra esquarteren una clienta perquè no parla correctament neocatalà; i el pobre Jaume Joyce Araypuro té la desgràcia de caure a les mans d’unes dones que formen una secta nazi satànica i de protagonitzar un dels passatges escatològics més opulents de la literatura catalana.

Besora manipula sense manies les fonts més profundes del kitsch; fa una apropiació demencial de l’estètica de les obres de ciència-ficció; hi mescla frases tòpiques del gènere; acorrala la llengua catalana, hi juga i la pinta de colors, i aconsegueix que esdevingui una llengua híbrida i macarrònica sense que perdi en cap moment el ritme ni el to, vivíssims; i, sense defallir, procura amb èxit que l’acció trepidant i forassenyada caigui sobre la cara del lector com si fos d’una sola peça. El resultat és una novel·la volgudament còmica, que es llegeix amb estupefacció perquè, pàgina rere pàgina, el lector no pot impedir de preguntar-se com pot ser que Besora trobi a cada moment la solució idònia per divertir-lo.

La musa fingida, de totes maneres, és una novel·la tan complexa que, al costat de la lectura anterior, cal afegir-ne necessàriament una altra: el lector hi riu molt, en efecte, però a la vegada cal dir que també hi veu l’altra cara: Besora ha escrit una novel·la saturada de matisos tràgics, la seva indagació estètica no exclou l’ètica, i La musa fingida és un escrutini devastador de la soledat de l’individu, el retrat d’una generació que ha tingut el privilegi d’una educació sòlida, que ha crescut sense daltabaixos pertorbadors, que no ha sofert cap mena de penúria. Sobre tots els personatges, però, rere la màscara caricaturesca que exhibeixen per les exigències del guió, hi plana una forta sensació de malestar, de tristesa, de neguit. Ho deia Foster Wallace en una entrevista, i el lector de La musa fingida pot recordar-ho per intentar definir el secret de la novel·la que ha escrit Besora: “L’essencial és l’emoció. L’escriptura ha d’estar viva, i, encara que no sé com explicar-ho, es tracta d’una cosa molt senzilla: des dels grecs, la bona literatura et fa sentir un nus a la boca de l’estómac. Tota la resta no serveix per a res”.