Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Temps despullats

Això és el mirall del nostre món desposseït i a pèl, no és una crisi ni una guerra

Portada del disc 'Crisis? What crisis?', de Supertramp, el 1975.
Portada del disc 'Crisis? What crisis?', de Supertramp, el 1975.

És dimarts al matí, no plou com dilluns ni fa el fred pronosticat, al contrari, brilla el sol de primavera i l’aire corre suau al terrat de la finca, en un carrer de l’Eixample barceloní. El terrat és un regal vell abandonat que aquests temps despullats ens retornen. Un home en un balcó a l’altre costat del carrer està capcot, atent al mòbil, ho estarà tota l’estona. Una noia passa l’aspirador i surt un moment al balcó per expulsar la pols. Avall, al carrer, gairebé sense trànsit rodat, de tant en tant caminen una o dues persones amb un carro d’anar a comprar, un gos, o no. L’aire gronxa els arbres, és més pur que de costum. Diuen que als canals de Venècia hi torna a haver peixos. La irrealitat del moment. Passen coses greus, sí, però no es veuen. A les finques antigues amb balcó no s’hi veu ningú més, tot i el sol i la brisa. Hi som? No hi som?

Temps despullat, temps despullats, desposseïts. A la intempèrie tantes persones, tantíssimes. I els que som a cobert, almenys de moment, adaptant-nos a aquesta nuesa. Serà encara pitjor la despossessió? Tantes coses semblen indicar-ho. Als morts i malalts s’hi sumen els acomiadaments temporals, els ERTO, aquest acrònim temible que tants hem après aquests dies. La llista de les pèrdues que sumem és llarga, molt llarga, completar-la és difícil, segur que cadascú porta el seu registre de pèrdues privades i col·lectives.

Per als qui treballem des de casa fa dècades i ara podem continuar, la irrealitat és massa real. Entre la calamitat i la normalitat ens movem per dins uns i altres, atents a les veus dels nostres, la veu ho transmet tot, canvia poc.

Les angoixes dels oblidats i els pàries del sistema són aquí, clamant sense soroll com de costum tot i la irrealitat que embolcalla aquests temps despullats. ¿Irrealitat, si la tele, els mitjans, la xarxa, no paren de fer veure que mostren la gravetat de les coses? Sí, doncs es diria que allò greu –perdre la salut, la vida— els passa als altres, no als qui estem confinats, sembla que si no pots treballar ni per tant guanyar-te el pa sigui perquè el mal, aquesta cosa invisible, ha vingut i prou.

A la seva manera sorda clamen els oblidats, que ben aviat poden ser tants dels que ara creiem no ser-ho del tot, com va passar el 2008, aquell shock de la doctrina del shock que ens ha portat fins aquí. El virus és un accident, d’acord, estem disposats a admetre-ho. Però el que tenim ara mateix és un desequilibri gravíssim del servei públic sanitari, i això no és precisament un accident de la naturalesa. És el resultat de les retallades, i té responsables. Renda bàsica, no?

És un daltabaix al qual se suma, subratllat amb negreta, el provocat per les retallades en recerca, que també ens han portat fins aquí i és evident que té responsables. Experts assenyats recorden que la pandèmia és resultat també del canvi climàtic, la globalització dels patògens, l’augment demogràfic, tot plegat insostenible, i aquí ho tenim.

M’he cansat de dir crisi. Crisis? What crisis?, cantava Supertramp el 1975, mireu si en fa de temps. No va ser un gran àlbum, però sí un bon títol. Sovint anomenem crisi a les destrosses que causem i, encara més, com a societat, a les que deixem que causin els reis del mambo. Això no és una crisi, és potser el mirall més gran i nítid fins ara dels desastres del món nostre d’avui.

Em nego també a citar amb rutina Goya, un respecte, el mestre parla en els seus desastres de guerres cos a cos. Això d’ara és diferent. Un amic m’envia per WhatsApp paraules d’Ursula K. Le Guin, l’autora d'Els desposseïts (Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), que ben mirat són goyesques, per il·lustrades, filles de la raó: aconseguir el món que volem passa per confinar el vocabulari guerrer. Al seu llibre-testament de converses amb David Naimon poc abans de morir, l’escriptora ho diu així, al cap d’anys d’imaginació sobre el futur possible: “Intento evitar dir ‘la lluita’ per això i allò altre, o ‘la guerra’ contra bla o bla-bla. Em resisteixo a plasmar-ho tot en termes de conflicte i d’immediata resolució violenta. No crec que la vida funcioni així (...) Limitar tot comportament humà al conflicte implica deixar fora de nosaltres regions vastíssimes i molt riques de l’experiència humana” (Conversaciones sobre la escritura, traducció de Núria Molines Galarza, Alpha Decay).

Això, em dic en veu baixa i d’altres ho crido a casa, no és una crisi ni una guerra, això és el mirall del nostre temps desposseït a pèl.

Mercè Ibarz és escritora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >