Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Germà Colón, savi dels mots

Les paraules són l’arxiu en el qual es fixa el transcurs d’una cultura al llarg dels segles

El filòleg Germà Colón.
El filòleg Germà Colón.

La notícia va arribar entre l’allau de novetats sobre els efectes de la covid (aventuro que ho acabarem escrivint així, com el nom d’una malaltia qualsevol, i que direm coses com “he agafat la covid”), gairebé de manera inadvertida, quan vam veure que es tractava de la defunció de Germà Colón. Nascut a Castelló fa noranta-dos anys, havia consagrat la seva vida a l’estudi de les paraules i la romanística, i era sens dubte el filòleg català més important del seu àmbit. Tenia problemes respiratoris, que afegits a l’edat el convertien en població de risc de la pandèmia.

Colón és potser l’últim filòleg d’una època i d’una manera d’entendre l’estudi de la llengua. Ja no hi ha savis dels mots. Enamorat de les paraules com ho havien estat Antoni M. Alcover o Joan Coromines, va ser precisament el lèxic el seu centre d’interès principal, atès que hi confluïen les seves dues grans passions, la llengua i la història, alhora que entroncava amb el millor de la tradició diacrònica dels estudis lingüístics. De fet, l’interès científic per les llengües a Europa va començar per aquí, per l’estudi evolutiu a través dels canvis en el lèxic, però si alguna cosa ha fet la lingüística al llarg de més de cent cinquanta anys ha estat arraconar aquesta aproximació a canvi d’un major cientifisme. Fins i tot amb condescendència.

L’estudi de les llengües romàniques arrenca al segle XIX, de la mà sobretot de dos alemanys, primer Friedrich Diez i després el seu deixeble Wilhem Meyer-Lübke. El seu interès, però, no distava gaire dels corrents en voga a l’època en altres esferes del saber, de la voluntat de taxonomia de les espècies i els gabinets de curiositats. Les llengües emergien com tota una font de coneixement, s’aprofundia en la seva classificació en famílies, es feien hipòtesis sobre l’origen comú de llengües semblants. S’agafaven les paraules com si fossin criatures fascinants, es miraven al microscopi, se’n feia la biografia a través dels seus components.

La lingüística, però, fa un primer tomb amb la irrupció de Ferdinand de Saussure i la seva teoria sobre el signe lingüístic, que desembocarien en l’aparició de l’estructuralisme. Si abans podia ser d’un cert interès determinar la diversitat de formes entre taula del català, table del francès però mesa del castellà, ara aquestes diferències perdien tot l’interès davant la descripció del signe lingüístic, format per significat i significant, per fons i forma, de manera que l’estudi de les especificitats de les formes quedava en un segon pla. Naixia així la lingüística sincrònica, que abandonava del tot l’estudi de la vida de les paraules per entendre-les com a objectes que interactuaven entre ells per formar segments més llargs que intervenien en el procés comunicatiu.

Anys a venir serien Noam Chomsky i la gramàtica generativa els que acabarien bandejant l’estudi de les paraules i les seves vicissituds al racó del rebuig, en consagrar la sintaxi com l’element fonamental de la gramàtica. Així com l’estructuralisme no va saber trobar l’expressió de l’estructura interna de les oracions, la gramàtica generativa va postular l’existència de categories suprasegmentals que agrupaven les paraules per formar unitats més grans, i així el lèxic passava a constituir una mena de dipòsit de paraules que, senzillament, emplenaven les branques produïdes per les regles de formació de frases. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XX la lexicologia tradicional va quedar pràcticament arraconada de la modernitat dels estudis en lingüística.

Això, de fet, ha arribat als nostres dies. No és estrany, avui, sentir i llegir que el que importa de debò en una llengua és la sintaxi, que la sintaxi és el que proveeix l’estructura de la llengua, i que les paraules en són simplement l’epidermis, la capa més superficial, que canvia constantment d’acord amb l’ús que en fan els parlants. I per a molts gramàtics, les peripècies de les paraules a través dels estudis etimològics no deixen de ser contalles. Però, seguint el símil corporal, per dins tots tenim els mateixos òrgans i ens afecten els mateixos virus, i tanmateix és la pell el que ens diferencia, el que ens dona diversitat i color, són els mots el que revelen l’especificitat d’una llengua. Són l’arxiu en el qual es fixa el transcurs d’una cultura al llarg dels segles. I amb l’adeu de Germà Colón hem perdut un dels últims savis dels mots. Descansi en pau.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >