Selecciona Edició
Connecta’t
CONFINATS 11

Sense truc contra la Covid-19

La màgia pot ser un bon entreteniment domèstic per a aquests dies de tancament

Sense truc contra la Covid-19

No m'hauria pensat mai que la meva afició per la màgia, i l'entreteniment domèstic que proporciona, servirien per a alguna cosa més que per animar una sobretaula. Aquests dies, i fins que el meu exigu repertori s'esgoti, envio cada dia un vídeo a escollits grups de WhatsApp, de familiars molt en particular. En cadascun, faig un joc. Més amb ànim de buscar un somriure que no pas de provocar estupefacció. De moment he evitat els de cartes perquè són menys vistosos i comprensibles per a un públic infantil. Cilindres buits que s'omplen de pilotetes, cordes que pesquen i nuen una carta sense intervenció humana, diaris de paper que beuen llet, plomalls que canvien de color, esferes flotants, daus que s'ordenen tot sols... Llàstima que el meu aixovar màgic –he comprat força durant molts anys– el tingui lluny de Barcelona. Òbviament no són grans aparells ni exigeixen gaire perícia.

Al Setmanari de l’Ebre presenten el cirurgià i il·lusionista de Tortosa Adolfo Criado, que ha penjat a Instagram (elenigmadetrasdelamagia) uns jocs amb cartes, gens simples, per explicar el contagi per coronavirus i la manera com es combat. Alguns il·lusionistes acreditats també han pensat en els confinats i en l'entreteniment dels petits. Luis Piedrahita (piedrahitaluis, a Instagram) penja, i explica, des de casa trucs ben senzills que es poden fer amb objectes que no falten mai en una llar (llapis, monedes, forquilles, tovallons...). Un simpàtic catàleg perquè pares i mares motivats entretinguin les petites "bestezuelas", diu Piedrahita, que tenen a casa.

Des de sempre sé que soc un mal mag, sense grans habilitats. Tinc jocs a casa que no he presentat mai perquè em veig incapaç d'estar unes quantes hores davant del mirall assajant la rutina. Per exemple, el dels cèrcols xinesos que s'entrecreuen i se separen. Potser ara podria aprofitar el tancament i intentar-ho.

Únicament he actuat en públic tres vegades, totes tres al poble dels meus pares, Maçanet de Cabrenys. En dues ocasions vaig actuar en un hotel de teloner d'un excel·lent mag gironí i professor universitari. Va anar prou bé. Però la tercera va ser un autèntic desastre. Em van demanar que fes el pregó d'un festival d'art que es feia al poble, l'enyorat Maçart. I com que era un festival participatiu en el qual alguns veïns mostraven, per exemple, les seves pintures, vaig pensar que seria més divertit fer un joc de mans que no pas deixar anar un discurset. Amb la plaça plena, vaig voler fer un efecte amb cordes però enmig de la rutina em vaig adonar que m'havia equivocat i que no sortiria. I no va sortir. Tampoc tenia cap pla B que em tragués del pou on m'havia ficat. Vaig rebre uns gentils i compassius aplaudiments. També hi va haver molts riures. La meva pobra mare explicava a qui volgués escoltar-la que aquell joc, a casa, em sortia la mar de bé. Després d'aquella amarga experiència vaig decidir abandonar els escenaris. Ara, per entretenir éssers estimats confinats faig aquests vídeos elementals.

Per descomptat, per començar a fer-se una idea sobre màgia n'hi ha prou amb anar a YouTube. Hi ha tutorials on ensenyen trucs, especialment de cartes. Sobre com es fan els jocs amb grans aparells –hi va haver un polèmic programa de televisió amb un mag emmascarat que els explicava–, no us n'heu de refiar gaire. Els trucs acostumen a ser, em diuen els meus amics que en saben, tecnologies ja caduques. I cal tenir present una cosa: els trucs que volen manipulació, ni que sigui un doble lift (gir de dues cartes) exigeixen paciència i assaig. Sempre recordaré una conferència del gran cartomag Miguel Gómez en un congrés de mags a Barcelona. Com és habitual en aquestes trobades, el ponent fa el joc i després explica la rutina. Quan va descobrir el truc no vaig perdre ni un gram de fascinació. Al contrari. Saber el truc és una cosa i saber fer-lo, una altra de molt diferent. N'hi ha prou amb recordar un dels consells que Gómez va donar en aquella xerrada. El mag, diu, després de dutxar-se ha d'empalmar una carta i portar-la a la mà durant hores. Així, carregat amb la carta amagada, s'agafa naturalitat en el gest.

I, és clar, l'altra opció és gaudir de l'espectacle, de la fascinació que provoquen els efectes màgics. El repositori a internet és immens. Es poden buscar els programes nord-americans de Penn & Teller (en un va actuar el català Pere Rafart), els del ja desaparegut Le plus Grand Cabaret du Monde o l'actuació del coreà Yu Ho Jin a l'Impossível del portugués Luis de Matos, un miracle amb cartes. N'hi ha una infinitat. Com la màgia caòtica del suec Lennart Green, que ha inspirat Dani DaOrtiz. Igualment, es pot recórrer als clàssics, des de Dai Vernon en un exercici increïble de cubilets o l'argentí René Lavand, el mag manc. “No es pot fer més lent”, deia sempre. Per descomptat, hi ha noms imprescindibles com Tamariz i exemples d'il·lusionisme líric com el de Miguel Muñoz. En fi, una llarga llista. La llàstima és que contra la Covid-19 encara no hi ha truc.

Lloc de quarantena. Un àtic a Barcelona.

Nombre de persones i edats. Dos sexagenaris i un estudiant.

Carències del confinament. Passejos per prescripció mèdica.

Llibre i sèrie. Cartomagia fundamental, Vicente Canuto (és del 1993) i les cinc temporades de la sèrie de la BBC Inside 9 (hi ha un episodi d'un il·lusionista assassí).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ