Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Haurem de reobrir

Quan la pandèmia hagi passat, i si puc explicar-vos-ho, constatarem que no haurem tornat a la normalitat. Com denuncia l’oposició xilena: la normalitat mateixa era el problema. Els nostres hàbits canviaran

La facultat de Física i Química de la UB, a la Diagonal de Barcelona, durant el confinament..
La facultat de Física i Química de la UB, a la Diagonal de Barcelona, durant el confinament..

Amb una edat i crònic, jo hauria d’estar molt espantat per la pandèmia, però no ho aconsegueixo. I com que la vida m’ha passat treballant a casa força hores cada any durant gairebé mig segle, haver de fer-ho ara confinat per obligació no m’altera, no deixa de ser la mateixa història.

 

Però l’ofici del professor demana contacte humà. El més valuós del treball d’un universitari és el seu fàustic entorn, que no envelleix mai. Únicament jo em faig gran, mai els meus estudiants, heralds d’una maduresa que només aconsegueixo veure fora de la universitat quan, com a assessor legal, alguna de les meves interlocutores em recorda amablement que va ser alumna meva davant del meu estupor sempre renascut, tot i que originat no perquè, com ella creu, jo no esperés el record, sinó perquè, en mirar-la, constato que també ha anat carregant amb el pes dels anys.

 

Quan la pandèmia –o la seva primera onada– hagi passat, i si puc explicar-vos-ho, constatarem que no haurem tornat a la normalitat, ja que, com diu el lema de protesta de l’oposició xilena, la normalitat mateixa era el problema. Els nostres hàbits canviaran.

 

Així, tots viatgem massa: en el nostre ofici acadèmic, ha fregat l’escàndol l’organització d’un congrés rere l’altre amb l’objectiu no confessat de fer servir la ciutat de Barcelona com un imant per atreure-hi els meus col·legues, que després corresponien convidant-nos a una trobada bessona a la seva ciutat. Manaven les universitats situades en ciutats boniques: si era a Venècia era molt millor que si havies de buscar-la en un mapa i trobar-la enmig del no-res. Passava el mateix amb un percentatge elevat de viatges d’empresa, de negocis, o de dinars i sopars. Això no tornarà a ser com abans. Tampoc deixaran de patir les arts, com el cinema de sempre –feu-li un homenatge aconseguint una còpia de Meravellós Boccaccio, de Paolo i Vittorio Taviani, una pel·lícula del 2015 apropiada al desastre d’aquestes setmanes.

 

Quan això s’acabi, tots serem més prudents. El consum d’oci i entreteniment se’n ressentirà, ja que tot serà més bàsic, almenys durant un temps: no anirem gaire lluny, farem més excursions que no pas viatges, gastarem de manera prudent, però qui es pugui permetre invertir ho tindrà molt bé a mitjà i llarg termini.

 

Em preocupa més el creixement dels guanyadors absoluts, dels grans distribuïdors, a costa dels petits: a aquests, als que sobrevisquin a la pandèmia, els quedarà el refugi d’oferir proximitat, qualitat, escalf. I ens farà molta falta.

 

Si els remeis a la pandèmia no passen aviat per una vacuna eficaç, quan tornin les persones dedicades a la cura dels altres, a la de gairebé tots nosaltres, demanaran més per la feina que fan i, per poc que els governs s’hi apliquin, la posició d’aquestes persones millorarà, la seva feina anirà a més.

 

Els carrers de Barcelona, els de París, fins i tot els canals de l’assetjada Venècia estan més nets que mai: totes les activitats que respectin el medi ambient pujaran i els combustibles fòssils baixaran.

 

Però la qüestió de la qual encara no es parla prou és quant pot aguantar el país sense patir una fallida econòmica que causi més desgràcies que la pandèmia mateixa. Podem i hem de parar un mes, potser dos, però no sis. Ara, això sí, el confinament ha de ser estricte i aplicat amb rigor. Amb l’abril avançat, d’aquí a un mes, caldrà començar a debatre el que avui és inefable: quan i com s’ha de reobrir. Ja som en medicina de guerra –a qui no té una probabilitat raonable de dos anys addicionals de vida ja ni l’entuben. I aviat passarem a una economia de guerra: haurem d’endeutar-nos més, però també haurem d’assumir obertament el repte d’anar reobrint el país i la seva economia, encara que sigui a poc a poc, i començant per les persones que pertanyen als grups de menys risc o a les que ja hagin superat la malaltia. Com a algú amb doble risc, per edat i per afeccions cròniques, sé que això que escric ara implica que jo hagi de seguir confinat quan s’obrin les portes de l’economia i del treball a persones més joves i més sanes, però no puc demanar la meva llibertat de moviments a canvi de la dels qui ens poden ajudar a tots. Cal començar a plantejar alternatives a un confinament universal i llarg. La pandèmia ens està fent molt de mal. Però una gran recessió ens en podria fer encara més.

 

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >