Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Coronavirus no ets tu, som nosaltres

A Itàlia fa dies que van veure que aviat no podrien oferir el tractament necessari a totes les persones afectades i que aquest s’establiria segons el criteri de major probabilitat d'èxit terapèutic. Aquest moment ja ha arribat també a Espanya i a Catalunya

El cap de l'Estat Major de la Defensa, Miguel Ángel Villarroya, informant sobre el coronavirus.
El cap de l'Estat Major de la Defensa, Miguel Ángel Villarroya, informant sobre el coronavirus. EP

El llenguatge bèl·lic domina el discurs sobre la crisi que estem patint. S'ha de combatre el virus i guanyar-lo. Tots som soldats que tenim capacitat d'actuar en aquesta guerra, això ens diuen les autoritats militats i civils. Els camps de batalla són molts i diversos. El llenguatge bèl·lic, el relat bèl·lic, el plantejament bèl·lic, aplicat a una crisi com aquesta origina molts problemes. Hi ha qui hi veu virtuts en aquest plantejament, permet cohesionar una societat. Permet aglutinar la comunitat al voltant del Govern. És un plantejament habitual, s'ha donat en moltes ocasions al llarg de la història en crisis de naturalesa molt diversa. Es recorda una i altra vegada a Churchill i la Segona Guerra Mundial. Si mirem més a prop podem pensar en els atacs a les Torres Bessones i al Pentàgon, podem pensar en els atemptats a Atocha el 2011, podem pensar en el procés.

Aquesta retòrica bel·licista serveix per establir escenaris de bons i dolents, per polaritzar al voltant d'una posició que es considera justa, per establir idees que es consideren inqüestionables i que no està previst que siguin discutides i dialogades. Precisament aquesta crisis de la Covid-19 hauria de servir per poder qüestionar allò que som i fem. Per exemple, els orígens d'aquesta crisi els trobem en comportaments que caldria replantejar. L’ecoepidemiòleg Jordi Serra, especialista en coronavirus, ens senyala la relació que aquests virus tenen amb el canvi climàtic, amb la desforestació que ens situa molt més a prop de les infeccions que tenen origen animal.

Més enllà dels orígens, cal pensar en la nostra capacitat d’actuació. Molts dels països que estan patint aquesta crisi estan reaccionant tard i malament. Estem veien com les xifres de morts no paren de pujar i pujar. Estem naturalitzant que a Catalunya dissabte morissin 69 persones, 394 a tota Espanya, i que la tendència és continuar pujant i pujant. A Itàlia, el país en el qual ens hauríem d'estar fixant per saber què ja han fet abans que nosaltres i valorar si ha servit o no, la malaltia hi va arribar abans que aquí i estem seguint les seves passes. Aquest dissabte el Primer Ministre italià va anunciar l'aturada productiva; només es poden mantenir les activitats bàsiques per a les necessitats humanes. Les mesures prèvies no han estat suficients i s’ha arribat a milers de morts i al col·lapse al sistema sanitari.

El llenguatge bèl·lic domina el discurs sobre la crisi que estem patint. S'ha de combatre el virus i guanyar-lo. Hi ha qui hi veu virtuts en aquest plantejament, permet cohesionar una societat

A les informacions se'ns diu que “totes les persones mortes eren grans o amb patologies prèvies”. Sembla una fórmula per tranquil·litzar tothom qui no és gran o té patologies prèvies. Sembla com si s'hagués acceptat que això passa a persones que estan al final de la seva vida, o que ja estaven malaltes. A Itàlia ja fa massa dies que van començar a veure que s'apropava el moment en el qual no podrien oferir el tractament necessari a totes les persones afectades pel virus i es va plantejar una decisió bioètica de gran transcendència: el tractament disponible en una situació de recursos limitats s'establirà segons el criteri de major probabilitat d'èxit terapèutic. Això significa que hi haurà gent que per edat o altres patologies no serà tractada, se la deixarà morir. Aquesta és la medicina de catàstrofes, de guerra. Com podem acceptar haver arribat a aquest col·lapse sanitari? Qui ha creat la guerra, el virus o nosaltres?

Aquest moment ja ha arribat també a Espanya, a Catalunya. Un metge de l'Hospital d'Igualada, David Roncero, ho deia dissabte en una carta oberta: s'apropa el moment del col·lapse en el qual no hi ha tractament possible per tothom qui ho necessita i cal prendre decisions més enllà dels criteris mèdics. Els criteris que limiten aquest tractament són de naturalesa econòmica, política.

Cal una revisió dels fonaments de les nostres societats, una reflexió i un debat fonamental. El nou coronavirus ens hauria de fer pensar en com una civilització basada en la maximització de beneficis, en un creixement econòmic que passa per davant de necessitats vitals humanes (el seu sistema sanitari inclòs) i del planeta ens ha portat fins aquí. Si hi ha d’haver una guerra pel nou coronavirus hauria de ser contra nosaltres. Els objectius que han guiat la nostra societat són la nostra pèrdua. Ho sabem des de fa temps, hi ha qui no ha defallit en denunciar-ho i construir alternatives. Algunes d’aquestes propostes han guanyat centralitat i presència en les nostres societats. La crisi de la Covid-19 arriba per donar la raó a la necessitat de posar la vida al centre que es defensa, per exemple, des de propostes feministes, ecologistes...

Jordi Mir és professor d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >