Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Primera setmana: el futur tancat

Aquesta crisi ha de servir per retornar a la sanitat pública la prioritat absoluta. Ara s’estan pagant les destrosses fetes amb els furors privatitzadors de final de segle

Dos veïns de la Barceloneta, en un balcó.
Dos veïns de la Barceloneta, en un balcó.

1. Un estat d’alarma és una situació d’excepció i, per tant, limitada en el temps. Es declara per reforçar el confinament que suposa la suspensió de drets bàsics de les persones, començant pel més elemental: poder circular lliurement. És una situació que fa tres setmanes no formava part de l’imaginari ciutadà. I, de cop i volta, tancats per una emergència sanitària. Ni les pàtries, ni les ideologies, només el risc per a la salut –que interpel·la directament el cos que som– pot provocar l’acceptació acrítica d’una mesura que modifica del tot els ritmes, els temps i els perímetres de la nostra vida. Separats, aïllats, per anar tots a l’una. Aquesta és la paradoxa del moment. Amb el pes d’una amenaça que continua creixent i la promesa d’un pic que no arriba però que els metges compten per dies.

La por és el missatge i les converses no presencials no són el mateix que una trobada a casa o en un cafè. Però ara mateix l’estat d’ànim que un percep és d'assumpció resignada d’una realitat incòmoda amb por que les costures es vagin fent més estretes a mesura que passin els dies. Pesa la por (de ser contaminat), la culpa (d’una possible contaminació) i la incertesa que creix dia a dia. “No havia vist mai el futur tan tancat”, em diu un amic. Per aquí s’obriran les bretxes del malestar i de la indisciplina. S’han avaluat els límits i els riscos del confinament? Es tenen en compte els problemes de salut física i mental que es poden incorporar com a efecte del tancament? Apel·lo a les velles virtuts cardinals: prudència, fortalesa i temprança. La quarta, la justícia, hauria de ser el motor del pla de xoc i dels projectes de recuperació.

2. Unitat és l’argument central del discurs polític. Quan els governants afronten una realitat que els supera no tenen cap altre recurs que la dramatització retòrica. Quin és el somni del governant? La unitat: tots fent-li costat, que és el contrari de la baralla permanent de la vida parlamentària. Saben que és una fantasia però s’hi aferren. I, en l’emergència, és la manera d'instar la ciutadania al sacrifici, tancant als adversaris qualsevol temptació de trencar-la. Tots ho saben: la unitat perdurarà just fins al moment que es percebi que ja no penalitza trencar-la. I alguns ja apunten a l’endemà, quan el pla de xoc del Govern afronti la costosa recuperació de la normalitat perduda. Fins llavors tan sols aquells més sectaris que només parlen per als seus gosaran polititzar la crisi. I costa d’entendre que trobi còmplices científics per afegir-se a la baralla.

Guanyarem aquesta batalla. En sortirem reforçats. Junts som molt forts i ho aconseguirem. És el recurs retòric del moment, que abasta diferents nivells segons la capacitat comunicativa de cada subjecte. No és el mateix Macron que Pedro Sánchez, que Angela Merkel o que Felip VI, que sembla mentida que no tingués cap assessor capaç d’aconsellar-li que no s’emetés un vídeo tan, tan insuls i intempestiu. L’objectiu ja el sabem: que la por retingui el personal. Però la manca d’expectatives carrega molt l’ambient. I per aquesta via es pot aconseguir la submissió, però no la confiança. Per tranquil·litzar, diran, hi ha el pla de xoc, amb un potent titular: 200.000 milions perquè ningú es quedi enrere. D’acord, però l’eficàcia del pla depèn fonamentalment d’un factor: la simplicitat i la rapidesa a l’hora d’executar-lo. I tots coneixem la lentitud burocràtica de l’Administració. Aquí es juga el Govern bona part del seu crèdit.

3. Primer tema de l’agenda per a l’endemà: la sanitat. Aquesta crisi ha de servir per retornar a la sanitat pública la prioritat absoluta. Ara s’estan pagant les destrosses fetes amb els furors privatitzadors de final de segle i amb el càstig que se li va infligir –també a tots nosaltres– en carregar-li part de la factura de la crisi amb les infaustes polítiques d’austeritat.

La crisi de la covid-19 ha deixat en evidència la Unió Europea, que ha fet exhibició de la seva inanitat. Els mateixos Estats l’han deixat fora de joc. S’ha imposat la urgència i els temps de la tecnocràcia europea no saben el que significa. Què cal fer amb Europa? Una altra urgència per a l’endemà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >