Selecciona Edició
Connecta’t
CONFINATS 6

Nadó confinat

La criatura, més ben proveïda de llet que un Mercadona, riu a la seva casa-embrió aliena a l'angoixa del pare hipocondríac

Un pare amb el seu nadó i un carro d'anar a comprar, a Barcelona durant l'estat d'alarma.
Un pare amb el seu nadó i un carro d'anar a comprar, a Barcelona durant l'estat d'alarma.

Per a un nadó de dos mesos, el confinament no és necessàriament un problema. Fins i tot encara que el seu pare sigui un hipocondríac de manual amb tendència a la malenconia i amb l'obsessió malaltissa que les civilitzacions van i venen i que el temps d'Europa, ara sí, ja s'ha acabat.

El nadó té al seu abast tot el que li cal. Si les prestatgeries del Mercadona es buiden, a ell li és igual perquè viu a “la terra que raja llet i mel”: la seva mare el proveeix d'aliment, però també d'amor i afecte, i per això el nadó aixeca lleugerament la part dreta del llavi i sembla que somrigui; somriu aliè a l'angoixa existencial que envaeix el pare.

El Marco, un porc italià amb estil —sense rancors: ha estat una ocurrència— i el Dragui, un drac màgic de Montblanc, proporcionen al nadó tot l'entreteniment que necessita. També el posen al dia sobre l'avançament imparable del coronavirus. Però res sembla que alteri la pau del petit buda feliç. Només quan el noticiari dels ninots difon la fake news que Dodot ha deixat de fabricar bolquers per la crisi el nadó obre els ulls com taronges, uns ulls blau gris que són enigma, misteri, vestigi d'una vida anterior.

El Marco i el Dragui posen la criatura al dia sobre el coronavirus, però tot plegat no l’altera gens

El nadó en pijama —de ratlles, en forma d'osset, d'astronauta— és un nadó feliç dins la seva casa-embrió-univers. El pare en pijama, en canvi, és un espectacle de la natura domèstica, un animal engabiat que tant pot maltractar el teclat com un posseït com aguantar el xumet del nadó mentre es moca. “Tinc un refredat, però no és corona”, es repeteix arraulit al sofà. Tot i que potser és millor —i es veu pensant com Boris Johnson, i sent una esgarrifança— encomanar-se ara i ser immune. S'imagina llançant-se a l'inframon del metro, abraçant els fills del proletariat i llepant els barrots del comboi on s'aferren mans, dits i rostres cansats.

En aquest tocar-ho tot amb les mans tota l'estona, al pare l'assalten els dubtes sobre la contaminació del seu nadó. I en aquestes pors també hi va la penitència de l'hipocondríac: renta't les mans, renta't les mans, renta't les mans.

El nadó no necessita sortir ni tan sols perquè li toqui el sol: el subministrament de vitamina D és obligatori. El pare, sí. Així com Hèctor s'acomiada del seu fill per enfrontar-se a la còlera d'Aquil·les a les portes de Troia, l'hipocondríac fa un petó al front al seu per encarar el seu destí: anar a comprar al mercat. Torna sempre amb la idea que ja és positiu. I amb la temptació de marcar un senyal de sang a la porta per protegir el primogènit de la plaga.

El pare pateix per un futur sense platges, ni passejos, ni oliveres ni tobogans

La mare, consagrada als déus pagans de Netflix, no veu riscos enlloc i té previst treure el nen al carrer. Cita suposats estudis científics segons els quals els nadons són indestructibles: la Covid-19 els causa, en el pitjor dels casos, pessigolles. Davant l'amenaça del pare de trucar a la gent de la DGAIA, replica que protegirà el cotxet amb un plàstic transparent. I, en la millor tradició de la picaresca, traça estratègies per passar uns dies al poble esquivant els controls policials.

L'hipocondríac és també un fatalista. Per això pensa que, si el confinament s'allarga gaire (sembla que sí) el nadó haurà passat un terç de la seva vida a la presó. Sense olorar les iaies, sense veure els cosins, sense tocar el besavi nonagenari —aïllat en un poble remot de l'Urgell—, que l'amenaça afectuosament amb “donar-li una surra” si no es porta bé. El pare sospita que, sense aquests contactes, patirà la inflamació dels sentiments maternofilials, coneguda com a mamitis. I té por, sobretot, d'un futur distòpic sense platges ni castells de sorra ni passejos ni amagatalls ni oliveres ni tobogans.

La nit és un estat d'ànim. El matí, també. El pare puja les persianes. La llum descobreix un bri d'esperança en les galtones del nadó. Les circumstàncies són menys tràgiques, però, com Roberto Benigni, aposta per la bellesa: “Buongiorno, principessa!”. Tant se val que sigui un nen. El nadó somriu, riu de les pors del pare, riu del coronavirus: la seva riallada silenciosa és una fletxa cap al futur.

El balcó ho és tot

Lloc de quarantena: Un pis amb balcó en un bloc de 13 plantes a l'Hospitalet.

Nombre de persones i edats: Dos adults en la trentena i un nadó.

Principals privacions del confinament: Un passeig pel delta del Llobregat.

Llibre i sèrie per a aquestes dues setmanes: Es pot trobar inspiració en el manual Llança't pel balcó, que per descomptat no existeix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ