Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Com no fer res

El món cremant, fet un cristo, i nosaltres a casa muntant cursos en línia, visitant museus virtuals, fent manualitats o tallant-los les ungles en el nostre Instagram Live per a 32 espectadors

Un lloc de treball buit pel coronavirus.
Un lloc de treball buit pel coronavirus.

El dia abans de confinar-nos, tots estàvem nerviosos. Les empreses, inexpertes en el teletreball, assistien aclaparades i impotents al desmantellament de les oficines —què farem, com produirem igual. Dilataven el moment d’enviar la gent a casa, la logística es feia cada cop més urgent a mesura que els carrers s’anaven quedant buits d’humanets. S’esperava amb cert nerviosisme el correu d’El Cap. Qui ens havia de dir que una bestiola ens tancaria a casa, a nosaltres! Alguns mestres, igualment aclaparats, enviaven dijous passat un quilo de deures i temaris sense mirar gaire bé ni el què ni el com, en una manera estranya de venjança o càstig, absolutament impossible de complir en un món lògic i normal. Però és que el món havia deixat de ser lògic i normal, i fa molta por que tot s’aturi, gairebé tanta com una invasió ovni. Per això també l'acaparament de rotllos de paper higiènic.

Ada Colau feia una crida a la desacceleració i va dir les paraules màgiques: “Abaixar el ritme de la ciutat”. Ajornar reunions, trobades amb amics, sopars. Deixar de fer tot el que no és urgent, és a dir, gairebé tot. Parar i distància social. L’única cosa és que arribats a aquell punt ja havien sortit tres canals de YouTube de cuina de la Marta, el Pedro i la Margarita, cinc podcasts del coronavirus, 10 llistes de coses per fer amb llibres i pel·lícules que no et pots perdre. Ens pensàvem (i, tot i la por, ho desitjàvem) que el confinament ens donés una treva productiva, però el confinament ens havia de donar una miqueta més d’aprensió. Estàvem allà confinats, els que podíem, i produint coses sense parar. Com micos tocant els platerets. Des de lluny i des de fora segur que venien moltes ganes d’abraçar-nos.

Les empreses apel·laven a la creativitat i a la necessitat de reinventar-se en temps de crisi, i això que encara no havien comprat ni desinfectants ni mascaretes. La majoria estàvem fent tal quantitat de coses tan poc vitals en aquell nou escenari mig distòpic que ens sentíem inútils. Què es fa en una casa? Per a què serveixo? Tot ha deixat de tenir una mica de sentit, i per això mateix era tan aterridor veure el carrer Aragó buit i les rondes desertes. Enmig de la histèria, penalitzàvem les llàgrimes de la consellera de Salut, Alba Vergés, perquè com se li acudia sortir així, sentint coses. Els qui s’encarreguen del que és vital, o sigui els que cuiden, netegen o et cobren les verdures, ho fan a vegades per poc més de 1.000 euros i un aplaudiment. El món cremant, fet un cristo, i nosaltres a casa muntant cursos en línia, visitant museus virtuals, fent manualitats o tallant-los les ungles en el nostre Instagram Live per a 32 espectadors. El que es diu aprofitar el confinament.

Si ens poguéssim tocar, ens vaig imaginar a tots arrancant-nos el cap després d’una classe virtual de ioga per a principiants. Estàvem tan desesperats que no sabíem fer res més que dotar-nos d’un sentit a través del consum i l’economia de l’atenció. No se’ns acudia res més, no podíem parar de crear. Pobres humanets. Ningú entenia gaire bé la intenció d’aquell nou programa a Instagram TV però tampoc hi podíem estar del tot en contra: distreure’s és, també, una qüestió de vida o mort, ho diu Jenny Odell a How to do nothing. Tampoc es podia dir que estiguéssim fent mal a ningú. Ens posàvem nerviosos. Mentrestant hi havia gent confinada trobant-se malament, preguntant-se si era estrany que ells només volguessin dormir o plorar o, millor encara, no fer res. I gent, molta gent també, sense confinar-se o buscant a Google què és un ERTE i què més pot passar, què s’ha de fer si el meu cap m’obliga a anar a treballar i soc població de risc o com pago el lloguer si he perdut totes les feines del març. Assistim, desmoralitzades i esgotades, a la contestació inevitable que era possible parar: els que no podien perquè no podien i els que podien perquè la inactivitat enmig d’una societat de consum era el fracàs absolut. I aquí ningú volia fracassar, tots volien treure el cap i veure's les orelles.

Anna Pachecho és periodista.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >