Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

J.V. Foix i el noucentisme

A 'Noms propis', l’escriptura de l'autor és prodigiosa, tan artificial com la seva poesia mateixa

L'escriptor J. V. Foix.
L'escriptor J. V. Foix.

No s’acaba d’entendre aquesta mania ostentosa que molta gent de lletres dels últims decennis ha mostrat pel nostre nou-cents, juntament amb el modernisme una de les èpoques daurades de la història cultural de Catalunya. N’hi ha s’ho expliquen tot argumentant que les exigències formals del noucentisme van ser tan grans que els escriptors de les últimes dècades —els poetes en especial— no van sentir-se amb prou força per sotmetre els versos a una disciplina que ja els semblava, a més de massa exigent, passada de moda. Això té un contraargument, i és que els poetes del nou-cents, essent com eren un estol de neoclàssics, no significaven en realitat cap obstacle per a un retorn a les poètiques de la bella forma, perquè això no passa mai de moda, com es veu perfectament en l’arquitectura neoclàssica de tot el món. Pot agradar o desagradar (cansar, mai), però no és el mateix que la Sagrada Família, posem per cas, que posseeix unes característiques tan pròpies i delimitades en el temps de la història de l’arquitectura, que el fet d’acabar-la, a part de ser un despropòsit, atempta contra l’evolució de les formes arquitectòniques no clàssiques, les quals, elles sí, canvien contínuament. Però aquest va ser el fet, i allò que ha donat una poesia erràtica, sense escola, de vegades passable, de vegades bona, els últims decennis: vegeu els casos de Miquel Martí i Pol o de Salvador Espriu, que no trigaran a ser considerats poetes menors pels crítics poc sentimentals i menys patriotes.

Però es va esdevenir un altre fenomen: com que va haver-hi un buit absolut durant dos o tres decennis arran de la Guerra Civil, va resultar comprensible que els nostres poetes creguessin que ja no teníem cap tradició vàlida en el decurs de la nostra literatura —la medieval quedava massa lluny per a tothom, inclosos els noucentistes, menys per a Foix—, que fessin, com qui diu, taula rasa, i pensessin que era obligat tornar a començar de zero, que és allò que explica els grans valors de la nostra literatura, escassa quant a la qualitat, dels últims cinquanta anys. Havent la cultura nacional patit un quiasme tan penós i devastador, els literats van abraçar la lògica del cadascú per on l’enfila, i va sortir el que en va sortir: un Joan Vinyoli resistent, per exemple, un Espriu residual, un Gabriel Ferrater amb geni, orfe de tradició, però de molta patent.

Els retrats recullen el mite de la feina ben feta, quan això es referia no al comerç o a la indústria, sinó a la cultura

Això ve a tomb arran de la publicació d’un nou volum de la sèrie que editen els hereus de J.V. Foix: Noms propis. Escriptors i artistes, a cura de Jordi Cornudella (Barcelona, Ed. 62, 2020), aquest darrer home essent el far del bon gust i l’exigència en un planeta de poca lluor. El lector en quedarà tan sorprès com admirat. No és que Foix fos un expert en l’art de la crítica literària, com ho van ser Carles Riba o Marià Manent, però la matèria verbal de què és fet aquest llibre —textos que en part es corresponen amb Catalans de 1918 i que abracen una seixantena d’anys de consideracions sobre diversos escriptors i artistes— és d’una pulcritud i d’una exactitud lèxica i sintàctica tan extraordinàries, que per força qualsevol lector comú tindrà la impressió que Foix parlava i escrivia en una llengua preternatural, anterior fins i tot a Carlemany. (De fet, ja li deia Martí de Riquer a Foix que escrivia en provençal, no en català.)

Aquest llibre, doncs, ens hauria de reconciliar amb una tradició que no hauríem hagut de perdre mai: perquè els escriptors catalans, des dels Jocs Florals restaurats a la Renaixença, fins avui, tenen una insòlita tendència a escriure “com es parla” —i cada dia es parla més malament— i una tirada que sembla irreprimible al xaronisme, la vulgaritat, la trivialitat i la mística muntanyenca (això, culpa de Vayreda i de les guerres carlines: vegeu el cas d’Irene Solà, que quan no és rodorediana és vayrediana).

És cert que al llibre de Foix surten grans valors —Llull, Verdaguer, Maragall, Carner, Riba, Folguera, Sagarra, Pla o Gabriel Ferrater—, al costat i quasi equiparats amb d’altres que només són la conseqüència de la caritat cristiana de l’autor, que mai no parlava malament de ningú, com ara els discrets Joan Llongueras (aquest rep alguna clatellada), el beat Josep Maria López-Picó, Agustí Esclasans (que només versificava com un alquimista, però mai no va escriure res de vàlua) o Lluís Bertran i Pijoan.

Però, com ja hem dit, tant se val: l’escriptura és prodigiosa, tan artificial com la poesia mateixa de Foix, i el conjunt del llibre dona una idea dels aires literaris que es respiraven a Catalunya quan, fent un esforç molt notable, i més d’agrair, els homes de lletres van mirar d’oferir al país una literatura sòlidament entroncada amb tot el que es podia recuperar de la nostra tradició, i, sobretot, escrita com cal. És el mite de “la feina ben feta”, que no es referia, llavors, al comerç o a la indústria, sinó més aviat a l’educació i a la cultura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >