Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Gats ben rimats

El popularíssim musical 'Cats' té el seu origen en un poemari de T. S. Eliot

Un moment del musical 'Cats'.
Un moment del musical 'Cats'.

Al darrere de la fracassada pel·lícula Cats hi ha un musical, estrenat el 1981, un dels de més èxit que hi ha hagut mai, i al darrere d’aquest, un llibre menor de T. S. Eliot, publicat el 1939, que, comprensiblement, va ser el que més bé va vendre l’autor de La terra gastada (1922) i Quatre quartets (1945). A Eliot li agradaven els gats i tenia fillols; durant els anys trenta va compondre una sèrie de poemes de gran virtuosisme verbal pensats per divertir un públic infantil, i potser també per al propi esbargiment. L’objectiu és ambiciós, i la confiança en la paraula poètica, molt gran. De gats, “n’hi ha de folls i de sans, / n’hi ha de bons i de rufians, / algun és virtuós i algun és pervers, / però tots es poden descriure en vers”.

Cats, com tots els musicals, per poc versemblant que sigui, explica una història, però només alguns dels seus personatges estan inspirats en el llibre d’Eliot (Saint Louis, 1888 - Londres, 1965). Aquest és una altra cosa: consisteix en una dotzena de poemes que retraten diferents menes de gats, els trets del seu caràcter i les seves aventures domèstiques o de carrer, més o menys fantàstiques; no hi ha una història que els aplegui. Un d’aquests dotze poemes, excepcionalment, narra l’enfrontament entre dues colles de gossos —“sempre passa el mateix quan no es tracta de gats”—. A part, n’hi ha un d’introductori, que explica que els gats tenen tres noms —el que es fa servir en família, un de més característic que és exclusiu de cada gat, i finalment un de secret, inescrutable; només cada gat coneix el seu—, i un de final, amb consells sobre “Com adreçar-se a un gat”. A més, hi ha el del gat Morgan, afegit en edició posterior.

La gràcia del llibre és l’exposició de caràcters humans que resulta de la personificació dels comportaments felins. Macavity, per exemple, és un gat que no se sap mai on para, que sembla mig adormit però està ben despert, que “se salta la llei de la gravetat”; fins aquí, com tants altres gats. Però ens és presentat com un infractor de totes les lleis humanes, que mai no deixa rastre a l’escena del crim; se sap que ha estat ell, però mai no se’l troba. És un retrat inspirat en el personatge de Moriarty, dels relats de Sherlock Holmes, que agradaven molt al poeta. De totes maneres, no s’ha d’exagerar buscant-hi una profunditat de la qual Eliot ja ha donat prou mostres en els seus llibres canònics. Això és un entreteniment pensat sobretot per a nens —un públic prou exigent, d’altra banda, que no toleraria un excés de moralitat—; no hi ha una lectura adulta, més enllà d’algunes referències com l’esmentada i de les reflexions que hom pot fer a partir de personatges com Jennyanydots, la gata que sembla que jeu tot el dia però que, quan ningú la veu, posa ordre a tota la casa, o Asparagus, el vell actor que rememora els èxits passats.

Gats ben rimats

EL LLIBRE DELS GATS ESPAVILATS DEL VELL OPÒSSUM

T. S. Eliot
Traducció de Marcel Riera
LaBreu Edicions
120 pàg. 16 euros

Són composicions de trenta a seixanta versos cadascuna; els versos són llargs i rimats, amb continus efectes sonors, a semblança de les cançons infantils. Marcel Riera ha fet una gran proesa traslladant-los al català i mantenint tothora les rimes. Si bé l’enginy i els divertiments de l’original han estat salvats, el problema és que els versos en català resulten massa llargs i no se sostenen prou bé només amb la rima; hauria estat més efectiu compondre versos d’igual mesura, però llavors la proesa hauria estat sobrehumana i en podria sortir perjudicat el sentit. Definitivament, als poetes els agraden els gats —“esfinxs que jeuen al fons de solituds”, com va dir Baudelaire—, els atreu el seu posat sempre distant, un punt irreductible de salvatgia, la vida interior inaccessible. Si són correspostos, fa de mal dir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >