Alessandro Baricco: “Això ens llançarà al futur definitivament”

“Hem tingut un accident de cotxe. Un accident de cotxe mundial. Els implicats som tots. Encara estem intentant treure els morts i els ferits del garbuix de ferros en què ha quedat convertit el monstruós vehicle en què viatjàvem. Després començarem a preguntar-nos com és que ha passat, si ho hauríem pogut evitar, si hi haurà una propera vegada”. Així defineix Alessandro Baricco (62 anys), escriptor i pensador de “la superfície”, com ell es defineix, autor del premonitori The Game (Anagrama), l'impacte del coronavirus al món. “La democràcia en aquest moment funciona com a sistema d'emergència”, diu a continuació. És l'ambulància que va al nostre rescat. “D'aquí ve la confiança que, de sobte, li tenim. Venim d'anys d'una crisi profunda de confiança amb la classe política i científica, i en una setmana és l'única cosa que tenim. Sembla que només siguem capaços de viure plegats quan se'ns obliga a ser disciplinats. I això està sent només un assaig general. Passarem els propers 50 anys així. El planeta s'està acabant”, dispara Baricco.

L'escriptor està confinat a casa seva, a Torí. El que l'espectador veu és la seva cara a la pantalla del dispositiu que utilitzi per accedir al web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Surt cada dia a comprar, fa cua al supermercat i torna a casa, on l'esperen els fills. És complicat treballar amb els fills a casa, diu, en un exercici d'empatia mundial. El quadre que té darrere seu és una icònica imatge de Nova York “en l'època en què encara es llogaven vaixells de vela”. Al seu costat, a la pantalla dividida, es pot veure part de la biblioteca de l'escriptor i també pensador Jorge Carrión, encarregat de presentar la xerrada Humanitat augmentada, que s'havia de fer a Barcelona dilluns a la tarda. De tota manera, s'està fent. Hi ha 375 persones connectades, veient-los. “És un context històric, terrible i, malgrat tot, fascinant”, diu Carrión. Baricco li dona la raó. “Per a la ment de l'intel·lectual, el que està passant, tot i la pena, és una festa perquè tot el que veus està canviant el món. El pensador està vivint un moment màgic”, afegeix.

En un moment de la xerrada, que és fluïda i arriba a cotes d'una profunditat altíssima que potser té a veure amb la intimitat des de la qual, aparentment, parlen –qui sap com podria haver estat aquesta mateixa xerrada amb un públic present; ho podem imaginar, però no ho sabrem mai–, Baricco compara la situació que s'està vivint amb el que “els nostres pares i avis explicaven de la guerra”. “Ells explicaven coses pitjors, si ells ho van suportar, nosaltres podem fer-ho”. També creu que això obligarà a redistribuir la riquesa del planeta perquè “no hi ha prou diners públics per pal·liar els efectes de la crisi que s'acosta”. També parla del que psicològicament està fent amb nosaltres aquesta aturada. “Ens sumirem en una depressió i no tindrem res que ens distregui, perquè el món de l'espectacle també està aturat”, assenyala. La televisió italiana fa dies que retransmet els mateixos partits de futbol. “Ja he vist quatre vegades l'Atlètic de Madrid-Liverpool i la final del Mundial que Itàlia li va guanyar a França”. Que potser es podia sospitar fa tot just dues setmanes d'una cosa així?

“Això està sent només un assaig general. Passarem els propers 50 anys així. El planeta s’està acabant”, dispara Baricco

Carrión vol saber si després d'això, es tornarà al paradigma cultural del segle XX, si tornarem al que és tangible, i Baricco fa que no amb el cap. “No, tot el que està passant és típic del Game”. Per a Baricco, el Game és la pell digital de la qual estem fets des de fa almenys una dècada. La societat lúdica i virtual, la societat de la superfície. Aquella en què, com suggereix a l'inici del llibre, sembla haver-se produït una involució en la manera de ser de l'ésser humà, que ara prefereix “executar les coses d'una manera ràpida i superficial”. “Incapaços de concentrar-nos, dispersos en una estèril multitasca, sempre enganxats a qualsevol ordinador, vagàvem per l'escorça de les coses sense cap més raó aparent que no fos la de limitar la possibilitat d'una aflicció”, ha escrit sobre aquest tema. D'això no ens n'escaparem, afegeix. “Res del que està passant hauria estat possible abans de la revolució digital. Aquesta és la primera gran epidèmia de l'època del Game”, afegeix. I, per sort, estem preparats. “No podríem tancar un país de la manera com ho estem fent sense els instruments digitals que tenim”, assegura. “Fa 10 anys, una cosa com aquesta hauria estat impensable”.

“No hauríem vist imatges del que passava a la Xina. Quan hagués arribat aquí, tot hauria estat nou. Això ens llançarà al futur definitivament”, considera l'autor de Seda. Per començar, està convençut que una cosa com el que està passant aquest dilluns a la tarda, que aquesta xerrada adscrita al cicle organitzat al voltant de, precisament, Gameplay, la mostra de videojocs del CCCB, s'estigui fent des de les respectives cases dels interlocutors, començarà a ser més habitual a partir d'ara. “Això ens portarà a interpretar la tecnologia com una prolongació del cos, que és el que jo anomeno humanitat augmentada. Veurem l'ordinador com si fos el nostre braç, un braç que pot arribar molt més lluny”, assegura. “D'aquí a 20 dies ens semblarà molt normal tenir una conversa com aquesta. Ho haurem convertit en una cosa rutinària”. Què faríem si no confinats a casa sense poder sortir? “Només parlaríem amb els qui tenim a prop. La revolució digital és genial en aquest sentit”, insisteix.

Parlen, també, de l'obra de Baricco i de com es va avançar al seu temps sense poder evitar-ho. Creu que el seu primer llibre, Seda, ja tenia un disseny instagramer. “Deien que eren haikus, però jo crec que tenia més a veure amb el que havia de venir”, diu, reconeixent-se visionari. Parlen de la “letal” competència que l'escriptor té aquests dies. “Abans competies amb un altre escriptor; ara, amb videojocs i sèries de televisió que són boníssims”. I no ha canviat la concepció d'obra mestra en aquest nou món? “Les obres mestres ja no existeixen. En un món en total moviment, no interessa el que no es mou, el que roman. Diria que l'última obra mestra que s'ha escrit és Pastoral americana, de Philip Roth”, sentencia. La paciència, creu Baricco, ja no és un valor. I ningú necessita els finals. “El final el poses tu, avui dia, quan decideixes deixar de veure una sèrie. S'han acabat les novel·les que prenien sentit al final, com Madame Bovary o Moby Dick”, afirma. S'aturarà la societat del moviment per la por d'un altre coronavirus? “Dubto que la gent deixi de viatjar després d'això, ho necessitem. No tornarem enrere”.