_
_
_
_
_
CONFINATS 3
Crónica
Texto informativo con interpretación

Sense lluna de mel i amb vistes a un interior d’illa

El coronavirus trenca amb la percepció que en "una societat que intenta satisfer-ho tot” no hi tenen cabuda els imprevistos

Jordi Pueyo Busquets
Cris Goms i el seu marit, Pedro Moreno, tots dos amb ulleres, amb altres espanyols atrapats a Filipines.
Cris Goms i el seu marit, Pedro Moreno, tots dos amb ulleres, amb altres espanyols atrapats a Filipines.

Havíem d'arribar a Nova York set hores abans de l’entrada en vigor del veto de Donald Trump als vols europeus per la crisi del coronavirus. Era el trajecte cap a la nostra lluna de mel. Tècnicament podíem marxar i és la decisió que vam prendre en un primer moment, quan faltaven només 24 hores. “En una societat que intenta satisfer-ho tot l’imprevist és una cosa difícil de suportar”, assenyala José Ramón Ubieto, psicoanalista i professor de la UOC. Està d’acord amb Yuval Noah Harari, autor del best-seller Sàpiens: Una breu història de la humanitat, que conclou que els humans hem adoptat un comportament algorítmic. “Tenim la vida programada, fins i tot sense nosaltres”, admet Ubieto, que afegeix: “Segur que aquesta setmana els webs et bombardegen igualment amb anuncis de coses meravelloses que pots fer a Nova York”.

Quan un marit tenia clar que era millor cancel·lar el viatge l’altre el convencia per marxar. Amb el pas de les hores ens anàvem intercanviant els papers. Era un “¿Nos vamos o nos quedamos?” —com canta la Lolita Flores— en bucle. El comodí de les amigues —gabinet de crisi a WhatsApp— no va servir. L’Ariadna: “Aneu-hi, és una aventura!”. La Mar: “Potser no és una bona idea". Després, el de les mares. Sí, necessitàvem que ens diguessin que no hi anéssim. Segurament és el que pensaven, però no ens van voler aixafar la guitarra. En un deliri amb la maleta a mig fer vaig pensar fins i tot que en el viatge podria triomfar com a enviat especial accidental del diari. Quan faltaven set hores per anar cap a l’aeroport l'alcalde De Blasio declarava l’estat d’emergència a Nova York. Es va acabar la negació per donar pas a l’acceptació. El sentit comú va aplacar la il·lusió.

TANCATS A CASA AMB...

Lloc de quarantena: Un bloc del barri del Camp d'en Grassot i Nova Gràcia, a Barcelona.

Nombre de persones i edats: Dos adults.

Principals mancances del confinament: No poder cansar-nos caminant.

Llibre i sèrie per a aquestes dues setmanes: El llibre Los viajes más increíbles. Maravillas de la navegación animal (Crítica) i la sèrie El Palmar de Troya (Movistar+).

A la nit tallava verdures per congelar perquè marxàvem de viatge i no es fessin malbé. L'endemà al matí érem al supermercat fent una gran compra abans de tancar-nos. “En altres èpoques la providència proveïa a la seva manera”, reflexiona Ubieto, que esmenta la mortalitat infantil de temps passats o collites que no anaven bé. Veu el coronavirus com un malson que ens ha fet despertar d’un son harmònic: “Hem descobert que ara no podrem fer els viatges planejats, celebracions... En definitiva, la vida que fèiem. I això no passarà ràpid”. La part del viatge de nuvis que es manté és que estem passant les 24 hores del dia junts, fent teletreball a casa. Llanço una pregunta al vol a l’estil de la columna de Carrie Bradshaw a Sexo en Nueva York: Què ens pot aportar el confinament a les parelles? Ubieto augura un augment de “tensions i friccions” que derivaran en un augment dels divorcis. Però, per favor, no cridi el mal temps, que ens acabem de casar! També enumera oportunitats: “Revisar prioritats, tenir més intimitat i fer balanç del vincle”.

Les oportunitats per a les parelles, segons un expert: “Revisar prioritats, tenir més intimitat i fer balanç del vincle”

Res de gratacels ni Mahnattan. De casa estant veiem una altra illa: la del pati interior del nostre quadrat en forma dels de l'Eixample. Un veí d’un pis superior va oferir un concert al balcó el cap de setmana passat. Sortim al nostre a aplaudir els sanitaris. Les vides creuades del veïnat anònim i aliè volen prendre ara consciència de grup. “La cosa ha començat amb bon humor, però aquest cap de setmana viurem la primera crisi en una quarantena que pot acabar sent literal, de 40 dies”, apunta el professor de la UOC. Augura conflictes d’ansietat, depressió i climes de convivència negatius. Com pal·liar aquestes situacions? “Dividint el temps per no tenir una sensació d’infinitud, de dia de la marmota”.

Más información
Confinats 1 | La vida congelada a la Rambla
Confinats 2 | Tancats i amb l’escola a casa

A Twitter també em creuo amb una història paral·lela. La de la Cris Goms, una il·lustradora de Mataró que va marxar de lluna de mel el dilluns de la setmana passada a Filipines, país que ha començat a prendre mesures de confinament. Des de dissabte ella i el seu marit viuen un periple per poder tornar. “Som a Cebu i els vols directes a Barcelona ronden els 5.000 euros per persona”. Ja els han cancel·lat alguns trajectes interns. Han fet pinya amb una cinquantena d’espanyols que es troben en la mateixa situació i demanen que el Govern espanyol els torni a casa. “Tindran dificultats com les que tenim aquí, a més de la distància amb la família, amics i la incertesa del sistema sanitari del país”, especula el psicoanalista. “No tenim gaire clar que es respectin els drets humans tal com els coneixem a Europa”, diu Goms, angoixada des de l'aeroport, on passen bona part del temps per por que no els deixin sortir en algun moment de l’habitació de l’hotel.

Un interior d'una illa que no és la de Manhattan.
Un interior d'una illa que no és la de Manhattan.j.p.

El meu home està fent fermentar chutney de ceba i mango. Dos regals de noces —la panificadora i el filtre ecològic d’aigua— van ser premonitoris d'una situació en què l’autosuficiència és crucial. He pintat les potes d’una taula metàl·lica de color vermell estrident. Ell m’ha proposat: “I si ens tenyim els cabells, jo verd i tu rosa?”. Ens reunim amb amics per Skype per fer cerveses. “Jordi, jo vull quedar amb tu, no veure’t per aquí”, m'etziba el meu amic Tomàs. Però no podem. Les notícies i les pel·lícules no deixen descansar la tele. Ens aniria bé una bicicleta estàtica? No parem d’anar a la nevera. Pateixo per la meva mare, que viu el confinament tota sola. Com molts, ha de continuar anant a treballar durant l’estat d’alarma. M’envia fotografies d’ella i les altres dependentes amb mascareta i guants des de la botiga de queviures. A elles i a tothom en aquesta situació també els hem d’aplaudir.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jordi Pueyo Busquets
Es periodista en la redacción de Cataluña y escribe sobre economía, innovación y tecnología. Antes de llegar a EL PAÍS, pasó por ACN, TV3, 324.cat, Bloomberg TV y Cadena Ser. Ha dado clases de redacción en inglés en la UPF y de redes sociales en la UOC. Es licenciado en Periodismo, Ingeniería Informática y máster en Innovación y Calidad Televisivas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_