_
_
_
_
_

Una marató de renúncies

Els participants de la cursa de Barcelona, que s'havia de celebrar avui, feia mesos que estaven en fase de preparació i sacrificis per córrer en condicions

Bernat Coll
Els corredors Víctor Carrillo i Damaris Manuel.
Els corredors Víctor Carrillo i Damaris Manuel. JUAN BARBOSA

A Dámaris Manuel se li va acabar el món quan li va arribar la mateixa captura de pantalla per diferents xats de WhatsApp. “Suspesa la marató de Barcelona”. Va abandonar a l'instant els seus plans d'anar-se'n a córrer i se'n va anar al gimnàs. Necessitava un sac de boxa per descarregar a cops la frustració després de confirmar-se que no participaria en la seva primera marató. Víctor Carrillo, que també hi havia de participar, va deixar les vambes a casa quan va saber la notícia, se'n va anar a fer les cerveses que no havia fet en els últims mesos i va anar a dormir tard.

La desil·lusió per la suspensió va ser col·lectiva. La majoria de corredors no professionals acumulen mesos de renúncies i dedicació excepcionals per competir en un bon estat de forma. “Afrontar la suspensió és molt dur per als corredors”, explica Àlex Roselló, entrenador. “Una marató requereix una exigència en la preparació: renuncien a qüestions socials, descansen poc, tenen pocs dies lliures i inverteixen diners per cuidar-se... Pensa que treballen molt durant mig any per arribar en les millors condicions una setmana concreta. I era aquesta”.

Alguns corredors van plantejar una alternativa a la suspensió en grups i xarxes socials. “Podem organitzar una marató pirata”, van proposar. Sense organització, voluntaris, avituallaments ni carrers tallats. La idea es va diluir de seguida. “Al principi la gent va dir que sí, però aviat es van adonar que era perillós córrer per Barcelona sense protecció ni autorització. Hauria estat molt kamikaze i un caos”, explica la Dámaris, de 36 anys. “No enteníem en el seu moment com era possible permetre les concentracions pel 8-M i els partits del Barça; i suspendre la marató. Pensàvem que potser es podria mantenir sense els corredors de zones de risc. Ara, amb tot el que està passant, s'entén més bé”, reconeix.

El pla de l'organització és celebrar l'esdeveniment el 25 d'octubre, i reservar la plaça als inscrits per a l'edició de la tardor o per al 2021. La Dámaris i en Víctor no tenen clars els seus plans. Ara reclamen un descans. “Necessito desconnectar”, demana la Dámaris. “Suposo que ho tornaré a intentar. O la corro a l'octubre, o ja ho deixo estar. Però m’agafaré dos mesos per a mi. Ho necessito perquè vaig tenir un gran desengany”, afegeix. En Víctor se sent igual. “La rutina de la marató és exigent i metòdica. Sense la cursa, necessites alliberar-te i no mantens l'exigència inicial. Segurament ja participaré a la de l’any vinent”.

Els dos corredors van començar a entrenar-se al setembre de cara a la cursa d'avui. La Dámaris va seguir els consells de la medallista olímpica María Vasco, amiga seva. “Però et pagaré alguna cosa perquè m'entrenis, que si no, no m'ho prendré seriosament”, li va dir. I així ho va fer. Abonar un pagament, per simbòlic que fos, donava valor als entrenaments necessaris. La Dámaris va començar entrenant-se quatre o cinc dies a la setmana al setembre després d'“un agost una mica gos”, i va anar progressant en el volum de la preparació. Va participar en curses de 10 quilòmetres i en mitges maratons, i es va convèncer de les seves possibilitats quan va completar una carrera de 30 quilòmetres, 12 menys que una marató. “Em vaig dir a mi mateixa que si havia acabat els 30, també podria acabar la marató, encara que m'arrossegués en els quilòmetres finals,” explica la corredora, integrada al Grup Atlètic TMB.

En Víctor tenia un avantatge notable: procedeix de les curses de muntanya, i ja tenia una marató a les cames a la seva Caracas (Veneçuela) natal. “Però aquella em va anar malament”, recorda. “Tenia dos objectius: acabar i aconseguir un temps inferior a les quatre hores. Només vaig aconseguir el primer objectiu. Vaig patir molt, i vaig decidir que si tornava a córrer, ho faria en les millors condicions”. En Víctor va aparcar la idea de repetir fins que va viure la marató de Barcelona de l'any passat com a espectador. Va quedar entusiasmat. “Vaig veure la cursa des de diferents punts, i la vaig acabar a la meta. Em va impressionar el ritme dels professionals”, explica. L'experiència el va inspirar. “Barcelona afegeix un plus a la cursa, és de nivell internacional, i s'ha convertit en casa meva. Volia participar-hi. Em sentia preparat, i podia aconseguir una bona marca, però ja ho veus”.

“Sempre hi ha excuses”

El camí fins a una marató no és senzill. Els entrenaments comporten una fatiga física, però també una exigent càrrega mental. “Sempre hi ha una excusa per no anar a entrenar-se”, recorda Roselló. “El repte és no caure-hi. El teu cos t'envia missatges que està esgotat. De vegades plou o has d'anar al metge; i tot això genera un estrès. Bregar amb totes les tasques d'una vida normal té les seves dificultats”. La Dámaris i en Víctor van buscar suport en les seves parelles, també esportistes habituals, per assolir el repte de la marató. “És impossible preparar-ho amb qualitat si la teva parella o l'entorn no t'entenen. Impossible”, apunta Roselló. En Víctor s'ha hagut d'excusar aquests mesos per no poder anar a aniversaris d'amics. “De vegades et diuen ‘sempre estàs igual’, però saben que és el que m'agrada. La gent que no t'entén s'acaba allunyant de tu perquè el teu pla de vida no és com el seu”, explica.

Als dos corredors els queda la satisfacció relativa d'haver arribat fins al final, malgrat quedar-se sense la competició. “Córrer no m'entusiasma; però la satisfacció final és gratificant”, expressa la Dámaris. “En plantejar-me la marató, vaig declarar una guerra contra mi mateixa”. No tindrà una foto a la línia de meta, però en tot aquest temps acumula una marató de renúncies.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Bernat Coll
Periodista centrado actualmente en la información sanitaria. Trabaja en la delegación de Catalunya, donde inició su carrera en la sección de Deportes. Colabora en las transmisiones deportivas de Catalunya Ràdio y es profesor del Máster de Periodismo Deportivo de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_