“Als avis no se’ns pot demanar més”

“La primera mesura aquest matí ha estat omplir la nevera, pensant que són cinc àpats per a set persones que som a casa. La segona ha estat venir aquí a buscar manualitats i jocs per passar el temps a casa”. Així preparaven la intendència aquest divendres al matí la Gemma i la seva filla de 13 anys en una botiga de joguines i llibreria de Terrassa per afrontar les dues setmanes sense escola. A casa conviuen el matrimoni i cinc fills, d'entre 2 i 18 anys. “Farem un horari i una estona els tocarà reforç escolar, unes altres jugar i sortir a córrer perquè si no a casa petarem. Hem mentalitzat els nens que no poden veure els amics ni els avis, perquè cal protegir-los. Així que ens ho hem pres com una oportunitat per coneixe'ns millor, estar junts en família. Així que paciència i molt d'humor”, assenyala la mare.

La Gemma ha tingut sort perquè es podrà fer càrrec dels nens, ja que és professora d'universitat i es quedarà a casa pel tancament dels centres escolars. Ella és una dels prop de 100.000 professors, des d'infantil a universitat, que han estat enviats a casa, com també dos milions d'alumnes, durant 15 dies com a mesura de prevenció de la propagació del coronavirus.

A la mateixa botiga hi ha la Susana i el seu fill de cinc anys, que busquen paper per fer manualitats. “Anirem al parc a passejar amb bici i tenim una llista d'activitats per fer”, explica aquesta mare a l'atur, que aplaudeix les mesures dràstiques per lluitar contra l'epidèmia. “Hem de col·laborar entre tots, encara que no hi estiguem acostumats, però ens hem de posar les piles. Cal intentar no col·lapsar els serveis mèdics, perquè els malalts crònics segueixen aquí i els necessiten. Cal pensar en els altres”.

La Montserrat, en canvi, fa equilibris a casa. Des de dimecres treballa des de casa, però aquest divendres se li han sumat les seves dues filles, de 7 i 15 anys. “És força difícil perquè em passo el dia al telèfon i tenir-les al costat demanant coses és complicat. Busco estones per donar-los tasques, però no és fàcil. El primer dia hem sobreviscut, ja veurem d'aquí a una setmana”.

Però a moltes llars la suspensió de classes ha provocat més maldecaps. Aquest divendres, els carrers de la tercera ciutat catalana en població (220.000 habitants) no han acabat d'arrencar i s'hi veien pocs veïns que s'atrevien a trepitjar-los, malgrat el tancament d'escoles. Pocs nens passejaven amb els seus pares. Els que ho feien són els que han aconseguit fer equilibris amb els horaris laborals. Com el Pol, pare de dues nenes, que treballa a la tarda i la seva dona, al matí. “Preferim organitzar-nos nosaltres i recórrer als avis quan sigui realment necessari”.

La situació de les famílies es complica quan no poden fer teletreball o combinar horaris. La Maxi treballa com a netejadora i no pot comptar amb els seus familiars, perquè també treballen. “Haig de dur el nen a la feina, no tinc més opció. Si no, hauria de buscar algú, però pagant, i en això se me'n va mig sou”. Per a l'Iria l'opció del teletreball és inviable, ja que treballa en una botiga al centre de Terrassa. Ha deixat la seva filla de sis anys amb la seva germana, que ha vingut des de Barcelona. No pot comptar amb altres familiars. “Estic intentant reduir la jornada, però ja veurem dia a dia a veure com m'ho munto”.

En aquests dies que s'albiren complicats pel que fa a la logística familiar, qualsevol opció és bona: nebots, germans, oncles... Com Maria Galí, que estudia Medicina a Budapest i va tornar dijous abans que tanquessin les fronteres, així que aprofita per tenir cura del seu nebot de dos anys. “Tenim una casa al bosc i ens instal·larem allà. Aquests dies cal estar a casa si volem aturar el virus”. També és temps de recórrer a cangurs, encara que siguin improvisats, com la Beatriz, que treballa de professora de reforç en infantil i passeja un dels nens de l'escola bressol on treballa.

Però el recurs més habitual són, evidentment, els avis. L'Esther ha d'encarregar-se de tres nets, d'11, 8 i 2 anys. “Ho fem com podem, però vaja, com sempre, perquè sempre estem amb ells”, explica aquesta àvia, que rebutja veure's com un col·lectiu de risc. “És una ximpleria si et trobes bé. No tinc por, ni tampoc del bitxo. Crec que la gent s'ha tornat boja”. L'Antonio i la Fina, carregant amb la compra del supermercat, expliquen que els tocarà cuidar de les seves netes de 6 i 7 anys. Demanen que també tanquin les empreses perquè els pares puguin fer-se càrrec dels seus fills. “Als avis no se'ls pot demanar més. Ho hem fet tot, de petits ajudàvem a casa, ens hem casat joves, hem tingut cura dels fills i ara dels nets. I la pregunta és quan descansarem?”, diu l'Antonio. “Quan et moris”, respon ràpidament la seva dona. “Doncs sí, però llavors no ja no en gaudiré”, remata l'Antonio entre riures.